Carenes, autosuperació altre cop!

Altre cop sense pensar-m'ho i gairebé sense cap entrenament previ (per no dir cap) em tornava a trobar a la línea de sortida de carenes.
Aquest cop no ho veia clar i ja llevar-me del llit era tota una operació... Tot i així no podia fer esperar i lo més important no em podia defraudar a mi mateixa, així és que indumentaria posada i a buscar el bus on em trobaria amb Pepe i el Toni, pujava ben acompanyada!!

Allò ja estava apunt. Tiritant com fulles de paper ens montavem els dorsals i no esperavem massa. Els hi deia que ens trobavem a meta i que anessin tirant, jo ja faria i ells serien els elicients del meus quilometres, per a poder-los atrapar! jajajajaja (de somnis també es pot viure)

Cadascú anava agafant el seu ritme i Adons s'anava quedant enrerra. Si, anava sola però realment no me'n podia sentir. Quan no un, l'altre i quan no tres alhora prò sempre trobes cares conegudes que t'alegren i et van donant els ànims que et fan tirar.

Podia dir que em trobava bastant bé i anava fent. Podia mantenir un ritme sense tenir que parar i l'esquena amb ajuda dels calmants em respectava molt, i lo agraïda que estava!!!
La creu de ferri aviat va arribar i xino xano anava fent. Estava contenta perquè era capaç d'anar avançant sense massa dificultat i podia atrapar a gent, heheheh.

i a l'arribada del segon coll, on ja treus la fel i no pots més ens sortien els tres mosqueteros!! El miquel, el jordi i el ramon ens esperaven amb la barretina, l'esquella i els ous! Uns autèntics pallaresos que em treien la millor rialla! Em donaven els ànims suficients per a seguir i continuava amb més ganes que mai!
Alli m'enganxava amb la Tonyi i la Yolanda, les quals vam compartir uns quants km's i va ser molt agradable. La Tonyi li xiflava tot aquell paisatge, era la primera vegada que la feia i estava fascinada. En canvia la Yolanda ja s'ho coneixia i em recordava lo bé que s'ho passa llegint les meves cròniques, per això avui no me n'he pogut estar de fer-la, aquesta nit tens lectura! gehehehe.

En aquest punt deixavem una franja i començavem l'altra vall. Es començava a divisar casa nostra amb el llac de fons i allò em donava més força que mai, pensant que on pararia el Miquel, que extrany que no m'hagués enxampat jaa! heheheh

Pro no va trigar pas massa. Abans d'arribar a Pui de Lleràs i després de la gran pujada de rocs ja em treien el nas amb la Eva, quants dies sense veure-la i quina il·lusió trobar-la allí! :)

i allí estavem el trio lalala. Ara un passa al davant, ara jo troto per disfrutar... i ara faig postureo total per la foto! heheheh. La veritat és que és divertit anar acompanyat.
A les baixades anava més lenta i això va fer que la Eva anés tirant, així que després d'agafar el nou traçat pels desprendiments i no passar per la curva del caragol que tant odiava començava lo bo, territori nou, territori cuca!!

Els caballs i un arbre al mig sol ens indicaven el nou camí. Després de planejar i pensar que seria fàcil... La baixada, els rocs i la cresta m'esperava. Terreny tècnic si, però que disfrutariem com mai!!
Ara un pal, ara l'altre i sort en tenia per no caure de cul però tot i així en el fons, tot i ser un terreny dur agrïa trobar tot allò per a mi!

Disfrutava com una nena saltant de pedra en pedra i sortejant els forats, l'últim tram potser era el més complica entre pedra i arena relliscosa, però res va ser que fiqués una rialla quan ja veia santa engràcia als meus peus i al Joan Capdevila llest amb el seu canó!alló ja gairebé ho teniem i no me'n havia adonat!!

L'Oscar i tota la trupe ens esperava més entusiasmats que mai i preguntant-nos com anavem, i la veritat em va fer feliç poder dir que em trobava molt bé!
Després de riure, beure i fer petar la xerrada li deia al Miquel que anava tirant. Ell estava menjant però no tenia gana així que ja m'agafaria, al cap i a la fi no li costaria gaire :)

Allò ja ho teniem, ja estavem a tocar de tremp i podia dir que em trobava bé. Les cames pesaven però portaven un bon tute d'amunt i avall. Ara m'agafava per córre i jugar com una nena per a vere qui podia més... Així van passar els últims quilometres on avisava a la peque  que anés cap al poli per a poder fer l'entrada juntes.

I allí ho teniem, ja es veia meta, la xica ja ens esperava amb candeletes i jo somreia de satisfacció amb la rialla més gran del món! Amb el meu dolor, amb les meves cames, amb els meus moments d'alts i baixos, amb la gran companyia que havia dut durant el trajecte i amb la meva filla entrava a meta! Contenta, euforica i axhausta d'aquesta lluita contra mi mateixa, estava molt més que satisfeta, l'objectiu l'aconseguia!!! Finisher 2016!

Era hora de descansar, menjar, beure.... però sobretot esperar la gran arribada de la Silvia, el Carlos, la Joana i l'Ester, els quals van tenir una rebuda com deu mana!!

Contents tots i arribats tots, era hora de descansar!!!
Cames i amunt!