Grans reptes, petits objectius!

Grans reptes, petits objectius!
Tenim tota una vida per tocar de peus a terra, de moment continuarem tocant el cel!

dimarts, 8 de desembre de 2015

Travessa Saboredo, entrada al 3.0

Després de descobrir altre cop el que volia dir passar fred a la cursa de l'esquiador a Castellolí, volia passar uns dies diferents i el resultat va ser una entrada als 30 plena d'aventures i d'autosuperació per la peque!

Dia 01 --> Baqueria a Saboredo
Em feia moltíssima il·lusió poder portar a la Itziar al refugi Saboredo, que visqués l'aventura de ser a 2300m sense practicament cap recurs però amb la naturalitat més intensa que jo ho havia viscut, així és que l'aventura començava des de Baqueira! Ens esperava tota la vall de Ruda i un gran trajecte, però poc a poc ho aniriem descobrint. La neu invadia tot el pas fins al pont de Locampo, però veniem preparats per això i més!

Així començavem el dissabte, ple d'energia i un sol radiant. Haviem estat mirant els pronòstics i ho teniem tot de cara, així és que després de veure que l'accés més fàcil era per ruda, vam anar agafant via.
Primer les raquetes no ens feien falta, era una neu dura i de poca profunditat, així és que no ens faria falta gaira cosa més que equilibri i mirar no xafar el gel! :)

a mesura que vam anar avançant tot va canviar. Raquetes als peus, jaquetes fora, gorra al cap, cremetes, bordes deshabitades increïbles.... Tot el que ens envoltava era preciós! Tot i estar nevat i treure una mica de visibilitat colorida, també tenia el seu encant.

Després de fer estona que caminavem i haviem fet ja un bon àpat per a recuperar forces, era hora de tornar a començar una passa darrera l'altra. El camí era molt llarg, més del que ens haviem pensat! Així és que no podiem badar, però tampoc calia matxacar-nos.
Aviat vam ser al pont de Locampo, allò volia dir que faltava poc per a mig camí, i encara tros llarg fins al refugi....


Anavem per bon camí, almenys les marques de GR així ho marcaven, però començava a tenir els meus dubtes d'arribar-hi. Sobre neu toba ens enfonsavem i el trajecte es feia el doble de pesat i de llarg. Quan normalment ho tindriem amb 3 hores, ara ens necessitaves 6... Allò era una mica desesperant i li començava a comentar al Miquel que era probable que giressim cua.. Ell no perdia l'esperança i ens anava obrint traça per a ser més fàcil xafar i la veritat és que era molt més fàcil.


La pista continuava sent intuÏtiva i el rastre d'un noi que havia passat hores abans que nosaltres ens ajudava a divisar el nostre trajecte. Al fons es començava a dibuixar el coll que haviem de coronar, només esperavem que la pujada, tot i que fós intensa sigués curta, si no se'ns cauria la nit...



Gairebé sense articular paraula i treient un pam de llengua anavem fent via amunt. Apareixien senyals de que anavem per bon cami i la vall de Ruda ja quedava lluny, però sabiem que arribava el final de la pista. El rastre del noi feia estona que havia girat cua, així que ara ens tocava fer camí a través, però sense poder-lo divisar. El gruix de neu era massa considerable per a poder veure qualsevol fita o marca groga o GR, així és que cop de mapa abans de que és fés fosc i a  agafar bona orientació.

Aquesta seria la nostra última imatge de dia, amb Baqueira que es començava a il·luminar al fons i la presa de Saboredo (Barratge de Saboredo). La cara d'il·lusió i decepció que va quedar-li a la peque quan va saber que aquella caseta que divisava davant seu no era el refugi, si no la casa d'aigües...

Allò és començava a enfosquir una mica... Engeguem frontals, guardem ulleres de sol, col·loquem guants i ens armem de valor! El refugi no el teniem molt lluny, així ens ho marcava el mapa i el gps, així és que mal encaminats no anavem, tot i que es comencés a fer fosc no ens agradava gaire.

Va ajudar molt el fet que el Miquel no perdés els nervis, allò feia que conservés el meu estat d'ànim pensant que no podia estar molt lluny i a la vegada feia que la nena tregués per milèssima vegada les forces d'on no les tenia per a continuar fent passes..
Mamà no puc més, mamà em costa pujar, mamà ho estic fent bé? Aquestes eren preguntes habituals que feia estona sentiem però tot i així ella no parava en cap moment, això et recomfortava i ens feia pujar per muntanyes que ens semblaven gegants!

En un petit moment de descans el Miquel s'avançava per a mirar més amunt i quina altitud erem.. De repent es sentia com algú em cridava i callava de cop. Cap soroll, cap frontal llunyà, cap resposta.... Jasta! Pensava, aquest s'ha caigut a un forat!!!! ...... Però que equivocada estava!!!! De repent apareixia una llum donant saltets, un tarrabastall de raquetes i algú cridant emocionat de que el refugi era allí!! No ens ho creiem i ens ficavem a córre, caminar i saltar amb la peque. Realment no ens estavem movent de lloc però per a nosaltres era com si estessim fent l'últim sprint de la nostra vida!!! hahahahah



Així era la nostra arribada a casa i destí! Una mica apoteosica, amb unes llums ben estrafularies i amb alguna cara rara, però si senyor!! Arribavem a 2300m amb un bon paquetón de neu! El meu millor regal d'aniversari el tenia davant meu, aquell refugi que m'havia enamorat a l'estiu, la meva filla amb totes les seves forces tocant porta i amb un dels millors amics que puc tenir, el gran guia de tota la travessa!!! Allò era per a celebrar-ho, així què millor que agafar pic i pala per a poder obrir la porta? hahahaha.

Després de fer entrada, netejar una mica el refugi (els últims habitants la veritat és que no el van cuidar gens, estaven les taules molt brutes! Amb lo poc que costa cuidar-lo una mica...) i adonar-nos que la part celestial estava tancada a les nostres portes, montavem sacs a l'altell i deixavem reposar a la peque davant d'una estufa de pelets meravellosa. El dia havia sigut exhaust, però el caliu que teniem allí dins valia la pena!

Dia 2 --> Descobrim el paradís!
Mati, matinar.... No va ser ben bé així però als 9 del matí allò estava tot radiant! Haviem passat una bona nit i haviem tingut temps de descansar, així és que tot allò que no ens havia deixat veure la  nit era hora d'anar-ho a descobrir. El refugi tot nevat, els llacs desapareguts sota la neu, el Tuc de Ratera impresionant en forma de polvoró, el coll Sendrosa difuminat sota el mantell blanc..... Allò era increïble i tenia l'oportunitat més gran per a poder posar els meus coneixements a proba, així és que... fotoshooting en acció!! ;)


 Tot això és el que ens envoltava, una meravella darrera d'una altra i amb els ulls com unes taronges! Després de veure que era viable anar cap a Ratera i cap a les altres bandes, era hora de tocar de peus a terra. La nena ens esperava al refu i ja ens haviem tret el cuquet. Haviem inspeccionat suficient com per saber on la duriem i que li ensenyariem. Ara ens tocava pic i pala per a fer l'entrada millor al refugi i fer les fotos de benvinguda! :)

Així de maco ens quedava el passadís d'alfombra blanca, llest per entrar a dinar! hehehe.
Després de fer un bon manjar, d'estar calentets amb l'estufa i de pendre el sol, era el moment per anar-li a ensenyar el paradís a la nena. Li teniem la ruta perfecta per a fer amb calma, sense motxilles i tant sols amb les raquetes als peus! La ruta de llacs, fins hi tot travessant-los sobre el gel!! hahaha


 Tot això és el que ens enduiem del dia, abans de que l'ombra ens comences a invaïr i la nit fés sortir els animals! i mai més ben dit! Sisis, tal com ho sentiu! Primer ens va sortir un pobre ratolí que buscava les miquetes que haviem deixat sobre la neu i evidentment al primer pas que va sentir es va escabullir, però després tot com si hagués olorat el ratolí, la Itziar em donava copets sense articular paraula... Però què passa? Mira mamà!! Em deia fluixet! Teniem un nou visitant  i la veritat que sorpresos hi tot! una guineu joveneta però gorda com un teixó ens venia a saludar!! Ens semblava increïble, però allí la teniem! Tita la vam batejar (com aquell qui crida les gallines sabeu? tites, tites, tita, vine.... hahaha).



 Així de majestuosa se'ns presentava. Fotos, menjar, cridar.. Es va deixar fer de tot menys agafar! hahahah, fins hi tot va tenir un bon sopar! Atun, formatge, pa.... Li donavem de menjar com si fós la mascota de l'any! hahahah. La veritat és que ens tenia ben distrets però era hora de tancar la porta i anar a domir, així és que bona nit!!!

Dia 3--> El retorn.
El dia de plegar sacs, netejar refugi, posar ordre i despedir-nos amb poques ganes d'aquella vall. No voliem marxar, però la civilització ens esperava. Havia fet una celebració dels 30 molt gran a les grans altures, però a la nit ens esperava la big famili per donar tret al fi de festa! hehehe.

 La tornada va ser ràpida i feréstega, tot allò que ens semblaven verticals al bocafoscant de dissabte ens adonavem que només eren pujadetes, i tot allò que ens havia costat tant de travessar en res ho feiem de baixada. Vam tardar practicament la meitat de temps a baixar i a dures penes podia seguir a la xica i al miquel, l'agotament podia amb mi però amb ells semblava que no! Realment em va sorpendre molt la valentia i la força de voluntat de la peque, una mostra més on em demostrava que tot allò li agradava massa per a deixar-ho perdre!

Això marcava fi de ruta, fi d'aquella travessa tant dura per a ella però que em donava el regal més gran del món, la seva autosuperació i les ganes de seguir lluitant!
Era hora de canviar la montanya per la ciutat, les botes pels tacons i la roba de muntanya per a vestits, tot allò m'anava una mica gran però de tant en tant una big big famili es necessita, gràcies per aquesta nova entrada d'any!!! 

Amunt i muntanyes! * Non sToP*















Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada