Grans reptes, petits objectius!

Grans reptes, petits objectius!
Tenim tota una vida per tocar de peus a terra, de moment continuarem tocant el cel!

diumenge, 22 de novembre de 2015

Cim les Picardes i trosset cresta de l'avió

A necessitat de respirar aire pur, me'n torno a les altures. L'última aventura que vam fabricar fa dies que la vaig trepitjar, tot i així no té gens de desperdici i segur que m'hi fa retornar!

 Així és com començaven el dia, no massa d'hora pensant que faria fred, però ben equivocats estavem! Ens esperava una bona vertical, així que després de deixar pas de mainera enrrera i divisar la gran pujada que ens esperava, era hora de respirar fons. Enlloc de pujar directament per les picardes, el que fariem seria pujar al dret per a després caranejar fins al cim i finalment arribar al coll, on tindriem vistes molt especials. La pujada costava, prò de moment res em tirava enrerra.

Poc a poc Montsent i Montorroio començaven a treure el nas. Semblava que no estaven massa enfarinats i se'ns obrien les portes per arribar-hi, però de moment haviem de tocar de peus a terra per arribar on era el notre primer objectiu. De mica en mica la pujada s'anava acabant i ens venia una carena molt ampla i plana, per fi podria respirar! jajajajaj. Quin tip  de pujar!

Però les meves il·lusions aviat s'esfumaven. Davant nostre teniem una pujada inacabable, d'aquelles que imposen i els meus ulls volien pensar que el camí  no seria per allí. Malauradament, després de consultar-li al Miquel, em confirmava que si.... Au! Ja podia tornar a respirar fons, perquè aquella pujada no l'acabava ni passat demà!!


Així de victoriosa em saludava la Lúla (que no hi havia manera que fés sortir els isards...) i així de valenta estava jo, fent veure que corria.... hahahah

Si o si, em tocava pujar tot allò per a que les picardes fossin meves, així és que amb el cap mirant a terra i fent passes incansables anava obrint via. Sense mirar ni on passava ni on era, tant sense mirar que fins hi tot vaig passar al miquel de llarg! hahahah. Sisis, venga mirar on devia ser i que ja seria dalt de tot i resulta que el duia al darrera!

 Allò ja començava a agafar color i les vistes eren impactants, finalment havia acabat la pujada sense adonar-me'n i ja erem a l'última carena plana i sense cap més vertical que afrontar!! heheheh.

Montsent, Montorroio, Pala pedregosa, Mainera... Tots els tenia allí davant meu, que amb un dit els podia tocar prò ni amb mil passes de gegant hi hagués arribat! Allò era un espectacle, el que semblava no estar enfarinat ja tenia 2 pams de neu i ben gelada, i el cim que veia llunyà de bon de mati, gairebé ja el tenia a tocar! Les picardes ja eren meves i amb la satisfacció més gran del món!!



Els llacs, els cims, el terreny... Fa uns mesos enrerra jo era a l'altra punta de muntanya, fent el reportatge a tots els valents que s'enfrontaven a la Rialp Matxicots. Avui era al lloc de l'Elena, on tenia vistes privilegiades i el terrenny havia canviat. L'staff continuava sent el mateix però aquell joc de colors només nosaltres ens l'enduiem a la botxaca!

Poca estona ens vam quedar al cim, volia saber que era estar al coll de Muntanyó, volia saber que es sentia quan es recorria un tros de l'extrem de la Matxicots i volia tenir aquella vista espectacular que tenien els estanys de Mainera des de dalt,així és que després d'alguns imprevistos amb la neu i el gel em quedava amb la boca oberta!!!




Tot allò ho recordava verge, nu de neu i amb uns colors de tardor especials, ara era tot diferent! Tot i així no va deixar-me indiferent, no va desagradar-me i va enamorar-me com el primer cop va fer-ho Montorroio. Allò era per a quedar-te hores i hores, sense dir ni mú i sense tenir alè. Era un terreny encisador que et donava tot allò que necessitava! Respirar aire pur!!!

Després d'observar d'on veniem, de pujar i baixar per les picardes unes quantes vegades i de decidir que no era el dia per a fer Muntanyó, agafavem via recte avall per anar a buscar els estanys. Haviem tingut una bona injecció d'adrenalina i començava a ser hora d'anar a buscar el cotxe i arribar d'hora a casa, per fi un dia hi arribaria de dia! hahahahah.

La baixada va ser ràpida i espectacular, perseguint un únic isard que va sortir de les pedres i sentint a gent a la banda de la coma d'espòs. Tothom s'havia aventurat cap aquell costat menys nosaltres, on poc després sabriem que era el Txema amb la Montse i el Pol, Matxicots 100%!!!


Així em despedia d'aquella vall, de la cresta de l'avió que havia deixat a mitges i de tot aquell terreny que un cop més em farà tornar tot just marxi la capa blanca!

Em tancat la temporada de cims? Encara no ho tinc clar del tot! hahahaha

Amunt i Non StoP*







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada