Tuc de Molières 3010m

i després de més de dos setmanes és hora de tornar a volar, tornar a sentir aquell estat pur de naturalesa i tornar a reviure aquella gran inmesitat sota els meus peus!

Molières se'ns havia atravessat cops i aquesta era la definitiva. Triavem atacar-lo novament per la zona del refugi i tirar amunt. No ens coneixiem molt la zona però el massís treia el cap d'una hora lluny, així és que després de veure l'esclat de colors i que no ens faltava res ens endinssavem a tot allò que vaig viure amb la peque. No havia canviat massa el terreny així és que anava preparada per a tot! Aviat vam passar les cascades i el refugi treia el nas, més ràpid del que ens pensavem, però amb massa afluencia de gent, així és que decidiem atacar més directe i pujar per allà on ningú pujava, aquella vertical que haviem mirat amb la nena però que no havia fet....

Picava una mica més del compte i les cares de patiment eren de pintura però tot i així aconseguiem fer treure el nas als grans blocs de pedra i passar de llarg el refugi, encara ens quedava estona i no podiem perdre massa el temps, així és que poc a poc anavem deixant enrerra els llacs que l'envoltaven i cada vegada teniem més a prop el nas de tot el massís de Mulleres, impactava i imposava quan ja es divisava la fita enorme que un dia l'Eduard va ensenyar-me....

Ara començava lo tècnic o més aviat dur. Allí tothom feia campi qui pugui, uns per la dreta, els altres per l'esquerra, alguns pel mig.... La meva esquena i el meu peu no estaven massa per a bromes així que decidiem seguir a una parella que semblava saber on anava... Finalment borejaven molt la zona i no ens interessava donar més volta i perdre temps, tot i que de vegades és millor... Aquest cop però, no ens equivocavem fent via pel dret i poc a poc divisavem més clar per on haviem de pujar. Finalment li podia demostrar al Miquel que tenia raó, i el coll era tot un cresteig força ferotge però atractiu" :)

 Sisi, tal com veieu donavem pas a la cresta més alta. Després de desatascar a la Lúla d'un atac de pànic i quedar-se bloquejada a les roques, i veure finalment que la via agafada era la correcta se'ns obria un altre món! Només treure el cap teniem tot l'Aneto al nostre abast altre cop, semblava poder-lo tocar amb els dits, amb aquell cotofluix que l'envoltava i tota la neu polvoró que teniem als nostres peus. Després de passar una petita zona aèrea, ens adonavem que el cresteig que haviem de fer era molt assequible. Una via molt ampla, on si que hi havia una mica de neu, però que encara passariem sense cap dificultat ni necessitat de treure grampons!

Allò ja ho teniem al nostre avast, ja olorava tota aquella pila de pedres, on anteriorment amb ocasions molt seguides gent especial per mi me l'ensenyava a través d'una pantalla, per fi estava a punt de dir que el tenia a les mans i que el cim tant desitjat ja era nostre! Ja només ens quedava quatre passes per tenir-lo a l'abast!! Així és que sense adonar-nos hi treiem el cap, arrencava a córre per a posar-li un dit a sobre i cridar als quatre vents que un cop més tot allò era meu! La Lúla inspeccionava i la Olga es quedava bocabadada, no podia creure que encara no tanquessim temporada de cims, i aquell que per a mi era tant especial el tenia als meus peus, coronava per doble partida!!

Així de pinxos i panxos aconseguiem la nostra meta un cop més, on després de tocar de peus a terra decidia que l'Aneto el deixava per l'any que ve i a mans d'un expert... Tot i que això no treia que se'm passés pel cap caranejar tot el massís de Mulleres, era viable però no disposavem de temps, així és que aquella aventura em veuria per quarta vegada algun dia, deixava algo pendent! :)

Ens despediem amb presses després de veure els núvols que ens amenaçaven i de pensar en la tornada que ens esperava. Seria lenta per la meva condició però arribaria al cotxe si o si... Ni que fós de nit i sense llum, i mai més ben dit! Així és com arribavem al cotxe, fent-se fosc abans d'hora i fent llum amb els mòbils!!! ehehhehh, per treure's el barret i de pel·lícula, però si no, no hauria sigut una història de les meves!

Així és que després de veure dos ulls que no eren la Lúla i arrancar a córre fins al cotxe, tancava la meva ruta, amb un 3000 i poc a les meves mans i uns 1500+ a les meves cames!! Això només fa que continuar!

Amunt i Non sTop*