Molières a dos bandes i reconeixement Matxicots

Tot començava com un dissabte qualsevol d'estiu, on després de molt de temps decidiem fer un mano mano amb la peque i a veure si continuava aquella petita flama encesa de fins on podiem arribar.
Feia molts dies que anava al darrera de Molières, així és que després de tenir investigat el cami ens endinsavem les dos amb la guia de la Lúla bosc endins i a veure què trobavem! :)

 L'aventura començava aviat, però després d'esbarallar-nos on poder aparcar el cotxe i adonar-nos que no calia tant lluny... La marxa continuava! Les dos anavem força animades sense saber exactament on anavem, això sí amb el mapa a la mà! Així és que mai tant que seguint les indicacions dels cartells, mapa i intuició no arribessim a algun lloc.... :)

 L'entrada al bosc va ser espectacular. Ple de vida i fauna, un verd d'aquell intens i uns arbres que semblaven tenir vida, sense adonar-nos arribavem al primer punt que ens deia que anavem bé, el salt de Molières! No estamos tant mal vam pensar!

A partir d'allí ja seria tot pujada, ara havia sigut un petit escalfament on haviem tingut temps d'assimilar allò que creiem que ens esperava, així que després de veure com tothom tirava cap al sentit contrari nostre teniem la vall tota sencera per a nosaltres soles, les tres pepes en plena acció!!!

Marmotes, escalada, cascada, pedra.... tot allò em recordava a les etapes de carros de foc, però la veritat que no deixava gens indiferent perquè les vistes que ens acompanyaven eren increïbles!

 Anavem fent petites parades, la calor apretava molt, massa pel meu gust i això ens estava passant factura. Allò semblava mai acabar i començavem a veure molt lluny fins hi tot el refugi, però és que sense saber-ho ens estavem fent una bona vertical!!!

Més pedra, més muntanya, més pujada, algo d'herba.... Però RES treia el cap, començava a ser una mica desesperant! Tot i així la peque semblava no perdre l'esperança, així que després de mirar-nos-ho bé decidiem que si a l'últim revolt de la nostra vista (era on acabava suposadament la pujada) no trobavem res giravem cua!

i si ho haguessim dit abans, crec que més aviat hagués tret el cap! Després de l'últim revolt i veure que només hi havia PEDRA... algo brillava al bell mig del roc, algo blanc i amb força... Puummm!! Les dos vam arrencar a córre com a nenes petites, per fi li veiem el nas, per fi el podiem olorar, el refugi estava sobre els nostres caps i cames ajudeu-me vam anar-lo a buscar!!!

Després de suar com mai i buscaar el tresor més ben buscat, haviem arribat a la nostra fita, el refugi era nostre! Amb la rialla més gran i amb l'alegria més impactant que mai, els nostres 1078m positius ja eren a les nostres cames i més contentes que un xínxol, decidiem que per aquell dia l'aventura havia arribat al punt més culminant, així que deixavem que Molières tregués el cap però ens quedavem una estona a descansar en aquella caseta que ens havia enamorat i un altre dia continuariem l'història!

Després de descansar, dinar i agafar forces reempreniem el camí cap baix, ens esperava una bona baixada amb una bona recompensa! Un bon entrenament per a mi per a poder fer el reconeixemet de la Matxicots, una bona festa també!!! :)

 Així despediem el dia i l'aventura, haviem sigut capaces de trobar-ho i aconseguir allò que ens haviem proposat, fer treure el nas a Molières! :)

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Així començava l'aventura del primer dia de les meves vacances oficials! Res de pica, res d'aneto i res de Monte perdido, tot això passava a ser terme secundari al saber la meva fita dins la Rialp Matxicots! Necessitava conéixer terreny per la Marató o l'Extrem, i no ho podia fer de millor manera que amb el correcamino del Maike i tota la montanya per a nosaltres sols, així és que després de pujar fins a pas de Mainera, l'aventura arrencava amb fresca però amb molta força! Ens esperaven ni 3km de pujada amb 700m positius, però res que pogués amb nosaltres, la festa començava dos setmanes abans!!!

Montorroio, montanyó, montsent, entremonts... Tots treien el nas per a dir-nos bon dia, per a recordar-me un cop més que aquella pujada seria puta però victoriosa! Feia just un any li deia que hi tornaria, amb la nena o sense però el tornaria a atacar, així és que aquest cop no podia defraudar. Les vistes ens donaven totes aquelles forces que ens feien falta per a fer el següent pas i la motivació de que veuria entremonts altre cop feia que oblidés el pes de la motxilla i les passes petites que anaven tirant...

Tot allò enamorava, cautivava... No recordava un estat tant pur de la naturalesa com aquell dia. No podia evitar girar-me a cada passa i això feia que uns s'assentessin a pendre el sol i l'altre m'anés mirant des de dalt... Tot i així no em rendia, no em podia donar per vençuda per molt que costés i per molt cansada que estés.... Tot allò em fascinava i un cop més havia de ser meu. El primer montanyó ja l'haviem passat i estava a punt det reure el nas més gran a tocar nostre, així que després d'una visita inesperada d'una collada de 20 isards, era moment de mirar amunt i agafar aire, això ja arribava!!

 Això ja ho tenia a tocar i en el moment menys inesperat la neu polvoró (nova especialitat made in Olga...) ens abarcava a les nostres mans la bellesa més gran que tenia. Tot Montorroio era nostre, blanquet per un costat i roi per l'altre, tal com havia de ser! Montsent i entremonts al darrera i estanys de Mainera i Montanyó al davant! Es divisava a la perfecció tot el recorregut que recorreriem per la Matxicots, era inacabable, incansable i enamordís com per deixar passar una ocasió així.... així és que havia d'immortalitzar tot allò que tenia al davant, em donava tot el que necessitava!!!

Els minuts corrien igual i semblava que el temps hagués parat, però un cop més anavem a contracorrent així és que era hora de colar avall que les cascades de berasti ens esperaven amb l'estat més bell mai vist!!!

En un obrir i tancar d'ulls vam ser abaix, on ens esperava de tot. Una vaca recient morta atacada per una manda de 40 voltors mínim, el recompte de les ovelles per a començar-les a baixar, les vaques amamantant i el caball vigilant al petit.... unes imatges més tendres que mai, que segur si no hagués pujat a fer el reconeixement no hagués trobat!
Aquell dia ja tenia la feina feta, així és que marxava més satisfeta que mai i amb uns òbtics impactants! La feina començava a rutllar!!!

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Setmana de vacances, dia de festa... La combinació perfecta per a fer montanya amb la petita!! Som-hi doncs, el destí ja estava col·locat, el Coll i Estany deth Thoro ens esperaven, per qui sap si acabar coronant Molières, l'altra cara de la vall l'haviem de conéixer!
Una manera ben diferent de celebrar el sant de la xica, així és que muntaya amunt!

Així es despertava la vall d'Artiga de Lin, en ple estat de naturalesa on un cop més treia un suc espectacular!
A la xica li costava arrancar, però teniem clar que anavem a passar el dia, així que després d'esmorzar, preparar-nos, explicar-li la ruta i ensenyar-li per on passariem ens carregavem motxilles i amunt.

Aquella ferradura que portava tants any mirant-me, aquell coll que sempre havia tant desitjat avui per fi per primer cop seria meu i amb la companyia més gran que podia tenir! La peque, el miquel i sense deixar-nos la Lúla, l'equipo al completo per a poder-ho fer realitat.
Erem conscients que un cop més ens esperava una bona vertical (sembla que les vacances estaven destinades a verticals), uns 4km encara no i amb uns 950m positius, així és que ens posariem les botes!! :)

El primer tram ha sigut lleuger i planet, d'aquesta manera ens feia treure jaquetes i preparar el coco per a fer-lo seguir. Ara un pas, ara l'altre... Ara escalo, ara pujo roca.... Tot això ho feia més amè i poc a poc la xica anava agfant ritme i deixava de preguntar si no arribava el coll, anavem pel bon cami!!!

 Anem pujant, anem passant més vaques, la Lúla va seguint les marmotes que criden, el Miquel va marcant ritme.... Tot i així comencem a agafar altura i això comença a agafar forma!! Mira mamà, per on pujo.... ooooooohhhh! Mira d'on venim, que xulo!! Sentir dir-li això era el que ens recomfortava de que tot i ser tota l'estona pujada s'ho estava passant bomba, així és que estava molt més que satisfeta!!

 La pujada anava costant però poc a poc anavem fent, i entre foto i foto uns buscaven forats i la menda s'endinssava en un caminet que algo portaria!! i deu ni do lo que m'ha portat, mentre ells dos pujaven pel corriolet normal, la gossa em deixava tirada i es feia enrerra al veure on em posava per trobar un altre foradot més gran, si si tal com sentiu i és que a mi la curiositat em podia més que la pujada, així és que em duia a descobrir d'on sortia l'aigua que neixia a Uelths deth Joèu, ESPECTACULAR!

 Trobar aquest forat enmig del no res, ha sigut increïble, tant que ha fet que m'endinses dins la cascada, era l'única manera de poder treure bones fotos, a la tornada teniem espectacle assegurat! Després d'estar una estona perduda per aquell món i no cansar-me de mirar-ho era hora de tornar amb la trupe, que ja feia estona m'esperaven assentats preguntant-se que hauria trobat....

Allò ja començava a treure el nas i per fi li podiem dir a la xica que el coll estava apunt d'acabar i treure el nas l'estany! Fins que no l'ha vist no s'ho ha cregut, i és que després de 3h intenses podia dir que tocava de peus i de mans l'estany. Era molt d'hora més del que ens pensavem, els ulls se'ns obrien i noves portes també, però ara era hora de disfrutar d'aquell instant, de veure la cara de felicitat de la peque on se li reflexava tota la seva recompensa, allò havia valgut la pena, així és que tocava disfrutar-ho i descansar!!!

Tant que fins hi tot em tingut temps per aquelles coses mai vistes, a ple setembre banyar-se una mocoseta de 9anys a l'estany de 5º de temperatura, una mare que es convertia en no sé què per a què no li toqués el sol, una gossa que es convertia en socorrista i un correcaminos que s'endinsava al mini coll de davant per a vere si es divisava l'Aneto, el seu refugi o si treien el nas Salenques i Molières, d'això a casa meva se'n diu d'un equip ben embolat! :))

Així se'ns presentava el majestuós llac deth Thoro, tot per a nosaltres, tot aquell somni que feia anys tenia, un cop més era meu i acompanyada de la meva filla, així és que en aquell precís instant ho tenia tot i entenia que cada somni necessita el seu temps i espai per a què vingui a les teves mans!!!

Estudiavem si Molières era aquell o era l'altre, el més clar que teniem era l'Aneto i Maladeta, cosa que deixavem per l'any que bé després de veure el gruix de neu que ja tenia... El Molières era tentador, però després de consultar mapa i anecdotes d'amics de dies anteriors, ens adonavem que era una ruta massa llarga des d'aquella cara i massa dura per un dia com el d'avui. Així és que després de dinar, d'arrebolcar-nos a l'herba i fer el gos decidiem tornar avall. Ens n'esperava una de bona i uns núvols ens mig amenaçaven, així és que la nostra aventura acabava alli, però amb el regal més gran, EL SOMNI A LA NOSTRA MÀ!

Ara si que toquen d'allò que en diuen vacances, vacances... Les tres pepes de casa marxem a la platja! Sisis, ho sentiu bé no m'agrada gens però a vegades per els fills s'han de fer extres i després de que la meva mare fagi anys i panys que no feia vacances, el destí d'un castell, un far  i unes cales espectaculars ens espera (no us penseu que no aniré a investigar eh? hahaha)

Au doncs, ara us toca a vosaltres amunt i muntanya!
Seguim endavant i Non sTop*