Rialp Matxicots. Extrem, Trail i el meu carrerón a la Mitja!

Crec que després d'una setmana justa encara puc dir que tiritejo, tot i així no ho canvio per a res!

Un any més, la festa començava, aquest any com a reportera oficial a un dels punts més alts de les probes que es disputaven, per tant em tocaria suar la cansalada! Tot i així estava super contenta de poder-ho fer i poder-ho gaudir de tant aprop, el que rebria allà dalt seria indescriptible!!

Després de passar tota la tarda del divendres entregant dorsals, tornant a veure cares conegudes i veure la cara d'il·lusió de la gent, era hora d'anar a descansar, així és que a casa Canelo faltava gent, aquest cop no faria llarg trajecte cap a casa per anar a descansar les poques hores que tenia...

D'aquesta manera als 5 i poc ben tocades començava la trupe dirigida pel Marc a enfilar cap a Montorroio. Estava il·lusionada i a la vegada ben cagada!! Sisis... Tot just feia una setmana que l'havia probat de pujar però no pas direcció coma d'espos.... Tot i així no em faria enrerra, així és que després d'una estoneta de treure el fetge el dia començava a despuntar i l'espectacle començava!!

Joc de colors, esclat de força... Allò començava a agafar forma i juntament amb el Toni i el Freixas començavem a montar l'oficina, i quin luxe ser a primera línea!!! Tot allò feia que m'enamorés més del meu petit paradís!!

Tot i sortir el sol, tot i anar tapats fins les orelles... El fred apretava i molt!! poca estona durava al cim, així és que els deixava a ells fent el control i jo a trobar l'angle perfecte i el raconet ideal per a no passar massa fred... No parava de tremolar, però els primers corredors començaven a passar...

Veure com s'anaven atançant, com deixaven enrrera entremonts i enfilaven amunt de Montorroio era fascinant!! El tracte que rebiem era espectacular, tots tenien una rialla, tots tenien una bona manera de dir-me bon dia i tota aquella força que desprenien d'haver portat dos verticals em feia deixar de banda el fred que podia estar passant, era molt si! De fet no recordava haver passat tant fred com aquell dissabte però veure la seva felicitat que dibuixaven... Només per allò va valer la pena! Van passar moltes cares conegudes, uns sabien que era allí, altres es sorprenien només pel fred i l'altitud que hi havia com per estar amagada entre roques tot i així les hores van volar!!

Després dels darrers corredors i passar tot l'equip de Montsent i tancament era moment de continuar la feina. Em despedia del cim com aquell qui li diu que ara torno, i començavem a desmarcar. Una tasca ben entretinguda de tirar de bandereta a bandereta!

En orbir i tancar d'ulls vam ser a Maniera, pas que ens indicava que la nostra primera tasca acabava allí i la plaça ens esperava. Després de fer paradeta als caçadors i animar al Miquel i el Ferran era moment de continuar. Em passaria la tarda fent arribades i ajudant en el que calgués i això em va permetre veure l'entrada un cop més del gran Nahuel, una bèstia francesa que ja sabia on xafava!!!

Van anar passant les hores i tots anaven fent cap. Després de petits entrebancs el Ferran, el Verve, el Miquel, l'Anti, l'Oscar.... tots entraven a meta amb la rialla més gran del món! Això recomfortava però a la 1 de la matinada els nostres cossos deien prou així és que juntament amb la Joana colavem a dormir, l'endemà ens esperava la nostra mitja, on estavem disposades a donar-ho tot!!

Una amb cara de son i l'altra amagant-ho, però tot i així començavem amb l'alegria més gran del món!! Així és que després de donar un cop de mà amb els dorsals, de saludar i dir-li que disfrutés al màxim al Pepeto, era hora de donar-ho tot. La nostra mitja ja era allí i en especial el meu carrerón que acabaria fent tot i haver començat pensant en no acabar...

Així és que tres, dos, un.... Tret de sortida! Passem el túnel, saludo a l'elena i el tap ens invaeix! hahahaha. Era desperar, així és que xino xano amb la Joana i la Montse Manrique i anirem fent. No les tinc totes, el cansament, la pujada a Montorroio i les poques hores dormides passen factura. El cansament pot amb mi i penso que a Escàs ja decidiré. Aniré fent sobre la marxa, sense parar a fer cap foto (cosa que sembla impossible) i al meu ritme. Li dic a la Joana que vagi fent, les dos sabem que ella va més ràpid i jo necessito el meu temps així és que en algún abituallament ja farem cap.

Deixo a la Montse enrerre i sembla que vaig comoda en plena pujada, passo a uns quants corredors, alguns coneguts i d'altres no i sembla ser que el noi que duc al darrera segueix el meu ritme. Entablem quatre paraules i anem fent, cadascú al seu rotllo.

Poc a poc vaig veient que agafo ritme, que no he de parar en plena pujada, que ja he passat Surp i estic apunt d'arribar a la bandera el punt més alt del dia, allò em comença a agrada i decideixo seguir a les xiques de Cal Xic's Borrell de figuerola, és divertit córre i saltar com a nenes i això fa que en hora i poc em planti a Escàs! Increïble però cert, estic disfrutant de la cursa com mai i corrent, qui ho diria!! Allí em trobo a la Joana i l'Oscar. On esmorzo una mica i torno a colar. El David, el noi que seguia ritme, decideix anar amb mi, es troba comòde i el grup de la seva dona va una mica més accelerat així és que xino xano anem fent. A les baixades trotem i recuperem i a les pujades cadascú al seu ritme. D'aquesta manera, aconsegueixo arribar a Olp amb tant sols 2hores i mitja de cursa, increïble altre cop... Sense cap foto penso.... Però de repent m'apareix l'Anna amb  un bon abituallament i recolectant fotos per la prosperitat!! Gràcies!!

L'única que tindré de tot el recorregut però per primer cop no m'importa. Em sento comòde i gens cansada, cosa que em comença a preocupar després del tute que duc... Tot i així em deixo endur per l'emoció, l'adrenalina, les ganes de passar-m'ho bé i després de passar el Celler del Batlliu, tornem arrancar baixada per a fer l'entrada a Sort amb 3h15!!
Allí l'emoció pot amb mi, el caliu que desprèn la gent, els ànims que donen incansables.... Però sobretot el Carles!! El Sr. Tatinga em surt del no res, animant-me, corrent al meu costat i dient-me que vaig super bé!! Això fa agafar-m'ho amb més ganes encara, i és que veure algú del teu equip donan-te els ànims més grans del món només es pot explicar!!

Després de passar abituallament i anar amb el David enganxats dels bessons, pugem les escales del que sera el nostre camí al suicidi! jajaahahah.

Els dos ens mirem el recorregut, el perfil que duiem al dorsal i diem: reeeees!! Axò ja ho tenim vaaaa!! 4quilometrets de no res i ja és nostre!! Però mecagon la p.... amb els 4km's!! Crec que en aques tram tant petit és on més me'n vaig enrecordar del Marcelino i la seva brillant idea d'acabar la cursa per aquell tram! Si, era precios, però la osti com picava! Un trenca-cames en tota regla, tot i així no em feia tirar enrerra, i tal com li havia dit el dia anterior, ni que fós arrosegant-me com un cuc, faria entrada a meta!!!

Així és que després de pujar, baixar, una curva i darrera un altra.. aconseguiem amb el David fer meta! Entrava amb la rialla més gran del món, i per a mi la cursa de muntanya que m'havia currat més fins al dia d'avui!!!
Havia intentat parlar amb el xarlie des de sort... Però com sempre el mòvil al cotxe i les mans a les botxaques! Tot i així me'n tenia una de preparada, tal com m'havia dit el dia anteriror, allí estava amb el Marcus, esperant-me amb les mans més grans del món i l'abraçada més recomfortant que ell sabia donar-me!!

Increïble però cert!!! M'havia menjat la meva mitja d'alta muntanya, després de passar fred a 2800, després de dormir tant sols 4hores i amb tot el cansament amb les cames em disposava a posar-me el meu carrerón a la botxaca!! Allò ja era meu i ningú m'ho treia! Un cap de setmana exhaust, però que amb la meva rialla ho deia tot!!!

increïble, però invencible!!! Gràcies Isma per la foto!! Un gran cap de setmana, on per 3r any consecutiu puc dir que la familia #matxicots és molt gegant!!!

** Si voleu accedir a l'àlbum complert que vaig fer de l'extrem i la trail, aquí us deixo l'enllaç:  https://flic.kr/s/aHskkRzb3E   **

Amunt i non sTop*