Carros de Foc, els somnis es fan realitat! 85,75km i 5200+

Tot començava descobrint montanya i vulguen cada cop més... D'aquesta manera m'he anat fabricant l'il·lusió de poder assolir carros de foc. Primer era una ul·lusió, posteriorment s'ha convertit en una realitat.

La veritat és que hi anava darrera de feia temps, (concretament des de fa tres anys) i aquest any era el meu. Així és que amb una motxilla plena d'il·lusió, força i a la vegada una mica de por m'aventurava amb el Miquel al repte de fer carros de foc!

 Nosaltres per a fer-ho més emocionant ho fariem en sentit contrari a la resta. Començariem a Colomina i aniriem direcció Llong, així és que ... començava la festa!!!

1a etapa: Sallente-Colomina-Llong  --- 16,2km i 1000+

El dia despuntava aviat tot i haver dormit tant sols dos hores el dia abans, últimament amb la cosa de treballar fins tard les hores de son s'havien tornat com a un tresor... Tot i així estava llesta per a començar el repte, les ganes i l'il·lusió que duia dins em feien oblidar el cansament, així és que als 7 en punt sortiem de Sallente. El cami Pigolo fins a estany gento va ser silenciós i amè, la son encara ens podia una mica i la concentració per a pujar feia que no obriguessim massa la boca, heheh.
Ens endinssavem dins del corriolet que ens començava a dur al primer destí! Al desviament entre e.tort i colomina ens separavem durant una horeta. Per avançar-ne una mica i jo començar a agafar ritme començaria a tirar cap a e.mariolo i d'aquesta manera amb dos passes el miquel recolliria els forfaits a colomina, tant sols era recollir-los, no fer acte de presència així és que cadascú va tenir una mica d'espai, el necessari per a tenir una d'aquelles fotos que sempre m'han agradat!

L'estany tort en tota la seva bellesa esplèndida, un llac que mai deixa de sorpendre'm. Xino xano anava arribant a Mariolo i esperava al Miquel al refugi lliure que hi havia. El temps ens començava a fer la guitza i feia una estoneta que havia començat a ploure tot i així estavem preparats, teniem present la metereologia que ens esperava i portavem tot lo necessari. Així és que després de veure dos tocinos en plena cota 2300m estavem llestos per afrontar cara amunt! :)

Aviat va ser allí i la pujada direcció coll de Dellui ja començava a fer frente i presència!

Al cap de poqueta estona i sense adonar-nos ja erem al coll, la tempesta venia darrera nostra i ens pensavem que ho haviem vist tot, però..... barrabuuuuum!!! Comença a nevar a ple 15 d'agost!! Tal com sentiu!! No donavem crèdit al que veiem però al vell mig del coll ens agafava la neu. Uns flocs gelats i que et tallaven a les cames juntament amb un aire d'aquells tant gelats... Haviem de buscar refugi, així és que una pedra de les grams ho va ser per uns instants. El gore no deixava calar el fred però no ens podiem estar molta estona més allí, així és que vam decidir tirar avall. Es veia gent pujar i semblava que no hi havia tormenta a l'altra vall, així és que al fer dos passes i baixar corrent el temps va decidir parar, quins nassos!! Tant sols ens va fer la nevada mentre erem a dalt! Tot i així no vam pendre el bon humor que duiem i després de treure'ns jaquetes i ficar-nos de cara al sol, continuavem la nostra aventura entre blocs enormes però preciosos!

Entravem dins la zona boscosa i la vall dels estanyets de dellui, una zona preciosa i enamoradissa, on si ens tornava agafar l'aigua tindriem més aixopluc, tot i així llebreta es veia al fons tapada per una bona cortina!

L'últim tram estavem ben acompanyats. Les vaques ajagudes al terra ens avisaven de que l'aigua havia de tornar i després de donar unes quantes voltes per a arribar al refugi ja es divisava el nostre destí amb la ruta al fons de l'endemà!

Primer destí aconseguit! Després d'aigua, neu i sol el Llong era nostre i primera etapa aconseguida! Era hora de descansar, dormir i liar-se amb els sacs, la nova experiència del Maike, on desarrollaria conéixer una parella de francesos que desconeixiem, en Jean Louis i la Paulette, gent encantadora!!!!


2a etapa: Llong-Ventosa i Restanca ---- 16,3km i 1300+

El dia despuntava completament diferent. Les tempestes s'havien quedat enrrera i sortia un sol radiant, pintava un dia ben complert d erayos uva i passar calor, així és que poc ens durarien les jaquetes. S'haviem el que ens venia, la famosa pujada al Contraix! A l'hivern fent travessa n'haviem probat un tros, així és que el primer tram s'haviem com les gastava. Anavem amb respecte però segurs de que arribariem dalt de tot, les vistes ens esperaven i les ganes continuaven sent les mateixes que el primer dia! Ens llevavem amb força i sense agulletes així és que estavem llestos!

 La primera vall era preciosa, plena de bosc, pedra, rierols.... Tot i que la pujada ens havia començat a fer suar, allò era molt més que encantador! Tot i així al fons es començava a divisar lo que era el collet del contraix, la part alta semblava assequible i al fons podiem divisar com l'Anna i el Joel (la parella amb la que haviem compartit taula al Llong per a sopar) pujaven pel vell mig de les roques, allò prometia molt!

Pujava amb forces i amb ganes d'arribar a dalt per a veure que ens esperava, s'haviem que ens esperava l'estany de contraix amb unes vistes segur que espectaculars, i de moment anavem dins les hores previstes...

Just només aparéixer tot es va desmoronar, l'impotència i la por va poder amb mi. Veure on era realment el coll que havia de passar em va deixar sense forces, sense saber que fer i pensant que mai arribaria a l'hora... Era molt lluny o almenys així el veia jo, les llàgrimes s'apoderaven de mi i no sabia com explicar-li al miquel, fer-li veure que allò per a mi era impossible! Sí, aquella Olga que mai té res per impossible aquest cop si que ho veia així. Mirava endavant, endarrera, amb les possibilitats que tenia però no em podia fer enrerra... Així és que encara no sé com ara, les cames van començar a grimpar pels blocs. No tenia cap més camí ni cap més solució, potser hauriem de canviar itinerari i fer-lo més llarg de dies, però jo havia de passar aquell coll. Al fons de tot es divisava com la gent baixava i pocs com nosaltres pujaven, però tot i així no em podia donar per vençuda. L'Anna, el Joel, la Paulette i el Jean Louis s'hi havien aventurat així és que jo també! Intentaria donar totes les forces de dins meu i aconseguir arribar a dalt amb la força més gran que mai i les ganes més inmenses de continuar que el primer dia, i així era com acconseguia passar aquells blocs, travessar aquella congesta de neu i acabar els últims metres de tartera amb els anims de fons de la Paulette i les paraules constants del miquel, allò un cop més havia sigut meu! Amb la satisfacció més gran del món i amb el temps assolit des de bon demati planejat!

Amb aquella rialla gegant, amb aquelles llàgrimes esborrades  i amb aquella força gegant deia que el coll del contraix era meu, l'havia conquerit i arribava l'hora de disfrutar! Venia una baixada inmensa de blocs, grans com els que m'agraden d'aquells que pots grimpar bé i una baixada bestial per sorreta d'aquella que et frena. Duiem el guia de montanya Jean Louis, els quals ens havien esperat fins arribar el coll amb els ànims més grans del món. Fariem la baixada junts, i d'aquesta manera tot seria més fàcil, realment la Paulette em tractava com a la seva filla i trobar això a 2500m i una ruta de tantes etapes no és pagat amb res!

La baixada va ser espectacular, inmensa, divertida, especial.... no deixaria de descriure-la perquè crec que va ser la part més maca que vaig disfrutar. Tanta pedra enmig de tanta naturalesa, cascades, rius i practicament nosaltres quatre sols era algo que no m'esperava. La majoria de la gent fa carros a l'inversa i això ens donava que tret dels punts més turístics, tota la muntanya era per a nosaltres sols!

Els estanys de colieto acompanyats de comalesbienes començaven a fer presència, allò ens indicava que Ventosa i e.negre estaven apunt d'arribar, duiem una miqueta de retràs però tot i així estavem dins els horaris per no alarmar a cap refugi, l'entrada abans de les 19h la començava a veure una mica viable :p

Vaques, ponts, arbres mítics, remullada de les cames i l'estany negre ens donaven pas al ventosa, el qual trepitjavem als 15h en punt, bona hora per a poder dinar una mica i continuar. Ens tocava fer nit al Restanca i tot i semblar que el terreno ens agradaria no sabiem quantes sorpreses més ens esperaven, així és que parada de 10min on veiem arribar a la parella de francesos i ens enfilavem amunt direcció estany xic, travessani, mangades i les monges! Un bon fart de llacs en un puja i baixa abans d'arribar al Port de Rius on seria l'últim coll del dia. Mai m'hagués imaginat travessar tants llacs en un sol dia ni fer un tros d'etapa que no semblava acabar mai!!!

No veia mai el final i finalment arribavem en una vall on els camins es bifurcaven.... Tot i així teniem el indicis de com seguir. L'Anna i el Joel feia estona que ens havien passat tot i arribar practicament a cavallers per error, i seguidament s'havien ajuntat amb els francesos... Tot i així la Paulette (no podia ser ningú més) ens havia dibuixat unes fletxes al terra per agafar una dressera que ens portaria directament al coll de rius, però per seguretat el miquel seguiria els pals grocs per a poder mirar quines indicacions hi havia per si hi havien de passar l'endemà.

Els dos arribavem alhora i comprobavem que aquell desviament era el que l'endemà ens duria a Colomers, ara ens tocava mirar que es veia més enllà. Començava a fer-se fosc i Restanca no es deixava veure per enlloc!

En treure el cap i passar uns quants blocs més només es divisava l'estany de cap de pòrt al fons i llunyà. Deduiem que hauriem d'arribar fins al fons. Es veia com la gent travessava el llac.... No podia ser gaire més lluny, començaven a atanssar-se les set de la tarda i  encara erem per aquells mons! De totes maneres, haviem dit a l'Anna que avises al refu per si feiem una mica de tard... Poca gent per no dir practicament cap pujava cap al port de rius, així és que a uns nois que si ho feien vam preguntar que per on quedava. Van dir-nos que sota l'estany, que ens quedava uns tres quarts... Bé, vam pensar, menos mal!!!

La baixada dintre del que cap encara va ser light entre roques i facileta, ja erem a l'estany així és que no ens podia faltar res per arribar, però..... tot ens va tornar a descol·locar... a sota no es veia res, per dalt es veia camins i jo divisava una torre blanca al fons que em feia por que fós el refugi, allò no podia ser, començavem a estirar-nos una mica dels cabells! ;)

Després de donar voltes i voltes a la muntanya, de treure'm els dubtes de que baixavem a baix de tot per a tornar a pujar.... un teuladet treia el nas a la punta de tot, sobre la presa i dissimulat. Tant que practicament fins que no vam ser al davant no el vam veure! Aquella etapa estava sent molt llargaaaa!!!!

Als 18.55h arribavem al refugi, just per tocar diana i assentar-nos a sopar! Menos mal, jo ja em veia baixant amb frontal!!! La rebuda va ser espectacular! La Paulette ens esperava a la porta per a felicitar-nos i l'Anna sortia ben perfumada de la dutxa! heheheh. Un bon sopar i aigua calenteta ens esperava per a poder descansar bé i afrontar el dia de demà. Havia sigut una etapa molt dura, molt llarga, molt tècnica i molt emotiva però un cop més em demostrava a mi mateixa que era capaç de passar del 0% al 100%, el meu coco continuava funcionant!!!!!

3a etapa: Restanca-Colomers-Saboredo --- 14km i 1137+

El dia despuntava amb fresqueta però res que no curés una bona jaqueta. L'aigua de la nit passada havia deixat el terreny fresquet però per sort no teniem boira. Esmorzavem amb l'Anna i el Joel, però sortiem abans. Els hi deiem que de ben segur aviat ens agafariem, comptavem que la pujada fins al port de rius em costaria, així és que no els hi costava gaire.

Imatges com aquestes despuntaven només començar i la veritat que enamorava, però havia de mirar al terra... em quedava tota la pujada fins al port només començar, avui no en fariem tants però ens esperaven dos colls guapos guapos.... Xino xano va anant passant l'estona i sense adonar-me era a dalt amb menys del que esperava, i minuts després arribaven darrera nostra juntament amb el David. Aniriem fent sobre la marxa i més junts que separats, tot i que a les pujades la Olga o tirava abans o es quedava enrerra :)

Després de deixar el palo cobertura i passar el primer mini coll ja es començava a divisar el nostre pròxim objectiu, el port de Colomers. Sisis, allò que queda al fons a l'esquerra. Haviem d'anar a espetagar a aquell coll, la sort? que no haviem de borejar els llacs, sino que els crusariem pel mig per després atacar-los per la banda dreta. Una pujada tècnica però no tant dura com em pensava. Tot i així encara em quedava la baixada fins als llacs, on em treuria el nas una marmota ben simpatica!!

Després d'horeta i mitja ja practicament teniem el coll a les nostres mans, ja el podiem olorar i acariciar. Ja pujavem els 5al complet i l'equipo treia la llengua, però al arribar a dalt tots ens vam quedar sense alè, les vistes que teniem allí eren impactants i la companyia que duiem era espectacular!!

La vall de Colomers era preciosa i la salvava que ara ens tocava baixada. Els genolls, peus... i tot allò que tinc a mitges m'estava respectant moltissim, i això feia que encara en tingués més ganes. El David anava una mica tocadillo del genoll, però baixant poc a poc aviat vam arribar a la vall planeta, on  la Olga entre roca i roca va intentar fer videos de primera. Sort que només van fer acte de presència l'Anna i el David, cosa que no va arribar enlloc! hahahahaha.

Rierols, fang, pedres, ponts trencats i atajos feien apareixer el refugi Colomers, la qual cosa ens donava una petita tregua per a poder fer un petit descans i dinar una mica, ens l'haviem guanyat! La nit abans ens havien dit que cap a les 14h començaria l'aigua, els núvols començaven a amenaçar però anavem bé de temps per a descansar una estona...

Després de recuperar tocava agafar direcció port de ratera, per enfilar-nos direcció l'últim coll, la Sendrosa. Una pujada molt llarga, una mica tècnica i entre aigua! Va agafar-nos a l'última part, amb una boira espessa que no ens deixava divisar massa tot i així ens en sortiem bé i xino xano anavem pujant en fila india, lo millor? El paraigües del Joel, vam descobrir la seva utilitat! heheh

 La pujada semblava mai acabar, però finalment després d'alguna petita tregua arribavem al coll, on ens quedava una petita baixada i anar planejant fins a Saboredo. La llàstima? Una boira que no ens va deixar disfrutar gens de les vistes que teniem allà dalt. Veiem roques que semblaven el refugi, ombres on no hi eren... i el refugi no apareixia. Passavem llacs fantasmes i posavem els peus dins del fang, tot i així després de dos hores sota la pluja ens treia el cap una gran sombra i ens feia una gran rebuda l'Aritz, el guarda del refugi on passariem una nit romàntica espectacular! S'havien quedat sense llum al ploure però el tracte rebut va ser molt més que familiar, fins hi tot l'Anna va fer nous amics impensables, la Coco!!

 Havia sigut una jornada ràpida però a la vegada molt llarga per culpa de la boira, però tot i així un cop més acabavem etapa i arribavem tots sencers. Uns més que uns altres, però amb una rialla ben gran!!!

4a etapa: Saboredo-Amitges-Mallafré ---- 10,75km i 543+ ---- Finishers Anna,Joel i David.

Seria una de les etapes més boniques per a mi. Vaig posar només una condició al miquel quan vaig dir-li de montar carros de foc i era que volia fer el port de ratera de baixada, no em pregunteu perquè però ara farà 4ó5 anys quan vaig obrir el mapa vaig decidir que aquesta vall la faria de baixada i la veritat és que no vaig equivocar-me, la vaig encertar al 100%!

El dia començava lleig, les tempestes de la nit anterior no havien desaparegut i havien deixat rastre.. Tot i així el sol volia començar a donar guerra i finalment va aconseguir-ho. Vam pujar tot el port fins al coll de Ratera amb boira i sense veure tres en un pijo, quina pena vam pensar! Ens estavem perdent totes les bones vistes que tenia Saboredo tant a l'arribar com al marxar, però que equivocats estavem i quins paisatges al girar-nos! Just arribar al coll, la boira s'aixecava i ens quedava allò tant meravellós que ens deixaven els dolomites sobresortint de la boira, espectacular!! Començava la festa, el port començava a fer baixada!!!

Un petit vedell ens plantava cara i no li agradava massa la nostra presència, així que decidiem tirar avall i anar a buscar els estanys del barbs i la munyidera, Amitges ja s'olorava!!! La baixada va ser molt ràpida tot i que algo tècnica, tot i així no vam poder evitar parar abans d'arribar als peus d'amitges. Les agulles treient el cap, l'estany el nas i el refugi els peus es mereixia una bona foto d'equipo!! :)

Ja haviem format grupillo i ja no es podia trencar! hahahaha. La resta de baixada que ens quedava la feiem cantant i ballant, recordant la neu que hi havia quan vam fer la travessa a l'hivern. La veritat que era més atractiu aleshores, però tot i així no deixava de sorpendre. Aquell cami que haviem obert sobre la neu, resulta que ara era un riu de metres i metres impossible de crusar, allí on caminavem de costat ara era un forat sense neu ni aigua espectacular... cada racó ens meravellava més i sense adonar-nos arribavem al refugi, molt més aviat del que ens pensavem, però ideal per a trobar les meves galetes tant buscades, el kit kat de l'Anna i una bona mossada i descans que fariem, ens l'haviem guanyat un cop més! :)

Després de descansar i recargar piles, ja tant sols ens quedava passar l'estany de ratera acompanyat de patos i fer de guies turístics perquè l'Anna i el Joel veiguessin la cascada de ratera. De ben segur que a Olot tenen paisatges fantàstics, però res semblant al que estaven vivint aquells dies, així és que a aprofitar el paisatge! hehehe

i així finalment arribavem a Mallafré, on ells es convertien en FINISHERS amb majúscules i per a nosaltres seria l'última nit si tot anava bé. Haviem compartit uns últims dies espectaculars i plens de rialles al seu costat, feiem una pinya d'allò més bolada però ens ho haviem passat com mai, tant que ja planejavem cosetes per l'hivern i tot aquell territori! :)
Però havia arribat l'hora de dir adéu, així és que els acompanyavem fins l'ermita de St Maurici i després tornavem al refugi, on passariem una velada d'allò més movidita envoltats de belgues que no em van caure bé, tot i així un cop més la nit ens queia sobre les nou i haviem viscut una jornada molt maca. De bon de mati amb molta boira però després tenint uns espectacles de natura inmensos on estallava en estat pur tota la seva bellesa!

5a etapa i última!: Mallafré-JM Blanc-Colomina-Sallente --- 22,5km i 1192+ FINISHERS

En principi, la més desitjada l'última i final de carros de foc. Seria una etapa èpica i molt llarga. El mapa enganyava i el dia començava amb molta calor... Tot i així res del que em vaig trobar m'esperava quan vaig sortir del refu i vaig trobar-me un rovelló a mig camí! Sisis, a ple agost rovellons sortint!!

Al vell mig de la pujada ens apareixia! Això feia el començament de ruta si més no ben distret. La primera part va ser amena i divertida. La veritat és que era maco passar enmig de tant bosc, travessant aquella passarel·la llarguissima que havien posat i començant a intuïr aquell coll que creiem veure però que estava ben amagat!

L'Anna i el Joel ens n'havien parlat de com era la vall, que ens trobariem, que la primera part era molt maca... i la veritat és que si! l'únic que jo em preguntava era que quan deixaria de pujar i trobar-me aquella gran vall de sorra, on l'Anna clavava els pals i tirava dos passes endavant i una enrerra! heheheh. Però tal com vaig pensar-ho va aparéixer, després de dos pujades intenses i alguna parada tècnica allà ho teniem, un zig-zag inmens però maco a la vegada, la veritat és que m'agradava hi tot! Pensava que tardaria una eternitat, però tenint el Monestero i el Peguera al costat crec que em vaig animar hi tot!

Realment després de tots els colls i pujades que duia a les cames, aquella s'havia fet intensa però curta, m'havia agradat hi tot cosa que desconeixia per part meva! hahahah.
Realment la pujada fins al coll de monestero va ser molt amena, els cims ens cridaven molt l'atenció sobretot el peguera que el teniem a tocar, però  ja hi tornariem un altre dia, any enrerra ja m'hi havia batejat! :)

Les vistes de la baixada eren espectaculars i els llacs i estanyets no ens deixaven indiferents. Començavem a entrar dins la vall del JM Blanc per aviat treure el nas, on el borejavem completament per a posar el nostre penúltim segell, allò començava a marcar història!

Realment és una vall que encara no sé perquè mai m'acava de fer el pes. Era el segon cop que hi posava els peus i tenia la mateixa sensació. No sé si per la massificació, la propaganda, massa turisme.... però volia marxar d'allà! Les forces m'havien marxat, els peus m'arrossegaven i no hi havia manera de trobar solució a trobar-me bé.... Vam parar a descansar, vam menjar i ens vam mentalitzar. El miquel pobre no sabia que dir, però a la vegada s'havia que ho havia de fer jo sola, com a la vall del contraix que vaig ser capaç aquest cop també.
No podia fer nit a JM Blanc tenint colomina a tocar, tant sols ens separava una vall, l'última vall que havia de crusar, així és que havia d'anar en busca i captura d'allò que em fés tirar, d'allò que més m'agradava, la meva vall, les meves pedres i els meus llacs. L'entrada a la vall fosca estava a tocar i no la podia desilusionar.

 Vaig anar fent, vaig anar marcant camí. Una estona dins del meu món i buscant respostes. Mirant al terra i esperant, ni les vaques m'haguessin fet córre!! :)

Tot i així de cop vaig començar a canviar d'idea. Allò ja ho tenia a tocar. L'estany cap de port ja em treia el nas, aquell que un dia mirava des del Saburó era als meus peus! Recordava aquell blau intens que tenia i tota la força que desprenia.... D'aquesta manera vaig anar recuperant l'energia, les ganes de caminar i les ganes d'arribar al meu destí. Les cames ja no s'arrossegaven i feia treure una miqueta la llengua al miquel que havia parat una mica més enllà. Ja olorava la vall fosca, ja podia tancar els ulls i imaginar, ja només em quedava una última pujada. Intensa com totes les altres, però semblava no tenir importància, allò ja ho tenia a tocar!!!

Ho havia aconseguit i ho tenia a les meves mans, Cap del Port i Saburó, dos estanys emblemàtics que em donaven lo suficient com per continuar i acabar tota aquesta aventura començada! Ja només ens quedava fer l'isard i l'isard plus entre petits blocs i enfilar el corriolet que ens duria a Colomina. La baixada del pas de l'Ós era com estar a les escales de casa i finalment poder contemplar des del balcó la gran joia tan merescuda!

Gairebé ja ho podia tocar, ho veia amb els ulls tancats. No m'ho podia creure, retallavem un dia de lo previst i tenia el meu destí al davant!!! Colomina treia el nas i el meu últim pas també!! La Marta ens rebia amb la rialla més gran del món, donant-nos l'enhorabona i preparant-nos un sopar que de veritat vam degustar com mai, allò si que era pasta!!!

No m'ho creia, no me'n feia l'idea! M'havia menjat el repte més gran que tenia fins al dia d'avui! 5dies d'alta muntanya, 41hores de rock&roll, 85.75km i 5200+ això no m'ho menjaré ni en una setmana!! Una experiència on he pogut conéixer els meus límits, els quals puc superar dia a dia, sóc capaç d'això i més i tot plegat em fa apendre que els somnis si es fan realitat, només cal anar-los a buscar! Una experiència on he conegut gent fantàstica, nous amics de recorregut i amb la confiança del miquel per a poder saber suficientment que era capaç de fer-ho, realment em costarà trobar un repte més gran, però ja hi estic treballant!!!

La tornada a casa també va ser èpica, despedint colomina d'una manera molt càlida i arribant al cotxe amb la llum de la nit, un cop més a la nostra manera la vall fosca ens acollia amb els braços ben oberts!!! Carros de foc són meus!!!!

Amuuuunt i non sTop*