Tucarroya i el Cim de Pineta 2747m i 2000+

L'aventura estava molt més que assegurada. Totes les historietes fins al dia d'avui les tinc gràcies als meus "capritxos" de cims, pedres, tarteres i històries vàries però aquest cop no es quedava gens curt! Li veia a uns dels xipirons una sortida MAGNIFICA per la vall de pineta i tot el parc de Ordesa, i a mi poc em va faltar d'enamorar-me d'aquell petit refugi que estava al vell mig d'una bretxa. No sabia com es deia ni com arribar-hi, però l'Oriol tenia les dades exactes que necessitava! Poc després m'adonava, que feia 6ó7 anys havia estat just a tocar fent los llanos de la Larri, així és que més o menys sabia on havia de trepitjar.

Poc tardava a dir-li al Miquel que tenia nova destinació i ens planificavem una mini travessa de dos dies, però que de ben segur no em deixaria indiferent. Tornar a fer bossa, llista, organitzar i lligar-ho tot, però les ganes podien més que qualsevol cosa així és que poc temps vaig necessitar per tenir-ho tot!

i així començava l'història. Amb poques hores dormides però amb molta il·lusió dins la motxilla. El miquel obria boca només sortir del cotxe, però no sabia que li esperava començant per les cascades del Cinca que les teniem a tocar poca estona d'haver començat!

Allí ho tenia tot al meu abast i tot el que necessitava. Roca i més roca dins de molta pujada. Sabia que tenia un 1600+ molt intensos i curts, però també sabia que les ganes podrien més que tot el cansament i son que podia haver acummulat, així és que poc a poc anavem obrint via. Era una zona bastant transitada però al nostre passet anavem avançant. La vall de Pineta es començava a quedar enrrera, allò començava a agafar forma i les vistes cada vegada es tornaven més vertiginoses i més impactants, allò molava!!!

i de cop i volta se'm va obrir el món i els ulls de cop! Aquella flor tant especial que feia temps li anava al darrera, aquella que un primer cop vaig trobar al Turbó i no havia aconseguit mai més era al meu davant!! La flor de neu tornava a fer presència dins les meves aventures i m'obria un món fascinant!!! Era tant perfecta com la recordava i vella com la que més, em deixava amb la boca oberta però haviem de continuar direcció el Balcón de Pineta. Allò pujava i pujava, la calor picava i ens anavem mullant a tots els rierols que anavem crusant, així és que em despedia fins la tornada i mirava cara amunt avere el que m'esperava!!!

No m'ho podia creure, quan ja creia estar al balcó resulta que ens apareixia una pujada més, definitivament ens adonavem que haviem de pujar fins al cap de la roca si o si!
Feiem un petit descans, una bona remullada i.... au, agafa forces i tira amunt! Les motxilles començaven a pesar i la pujada es feia pesada, duiem unes 4hores i poc pujant, però semblava que portessim tot un dia sencer, tot i així la pujada es feia bastant bé i era molt amena!

Finalment semblava veure's el final, el balcó ja el teniem davant nostre, ja el podiem tocar i ja practicament el teniem a la botxaca, no ens ho creiem però per fi aconseguiem arribar-hi! Tot allò era increïble, però més impactant va ser al aixecar la vista, allò era indescriptible. Roca, roca i més roca amb el majestuós Monte Perdido i Cilindro de Marboré a les nostres mans, no donava crèdit a tot el que veia, la gran pujada i el gran esforç tenien la recompensa més gran del món!!

Des d'allí es podia divisar tot l'últim tram que havia fet per arribar fins dalt i allò era el que et feia tocar de peus a terra i adonar-te de.... vaya pujada t'has cascat Olga!! i la veritat és que estava molt més que orgullosa de mi mateixa, gairebé ja teniem el pla del primer dia superat i encara no era migdia!!! :)

Després de fer fotos, fascinar-me i menjar alguna cosa era hora de tornar a agafar camí, el Llac de Marboré no podia ser gaire lluny i segur que també ens deixava amb la boca oberta, i la vertitat és que no vaig equivocar-me gens!! :D

Allò era impactant, brutal.... no trobaria pas les paraules exactes! El refugi de Tucarroya ja es divisava al mig de la bretxa, així és que tot allò ja gairebé ho teniem, només feia falta que deixés de fer el burro per agafar la última pujada! hahahaha

Ens ho vam pendre amb més calma però tot i així no ens vam encantar, tant sols haviem de borejar el llac, passar una mini congesta i fer l'última grimpada! Aquella que ens va deixar aplastufats! Aquella mini gruta, mini pujada, mini tartera... dieu-li'n com vulgueu se'm va fer més dura que tot el desnivell que ja duiem acumulat! Tot i així la curiositat i les ganes d'estar al vell mig de la frontera podien més, i cap amunt falta gent!!

Així era el balcó de casa meva per a dos dies! Tanco els ulls i encara m'hi veig, em va enamorar tant tot aquell terreny, la calidesa que em desprenia, la seguretat que em donava a mi mateixa i la confiança que em tornava. Havia sigut capaç de fer-ho amb un temps innimaginable veient el desnivell que hi havia amb tant sols 9km's, així és que la rialla m'acompanyaria la resta de la travessa! Era hora de jugar a passar d'Espanya a França i a l'inversa, i és que les vistes s'ho valien!

Amb aquesta vellesa, amb aquesta tranquil·litat i amb aquesta fascinació em despedia del dia. El sol es començava a retirar i després de passar una bona estona sentats a les roques que envoltaven el Tucarroya, el dia es començava a amagar i nosaltres a preparar, per a passar una nit d'aquelles envoltades de gavatxos però més feliços que unes perdius!

Era hora de descansar! Ens ho haviem guanyat. Els cims assequibles o no i les aventures descabellades nostres les deixavem per l'endemà que ho veuriem més clar i el cansament no podria amb nosaltres! :)

Així es despertava el dia! Després de planificar sobre plano i veure que lo més assequible sense cordes i arnesos era el Pineta (2747m), decidiem atacar-lo per la banda de Marboré, amb la petita modificació que el pujariem una mica abans. Fariem de les nostres i entrenarem petites vies ferrates, i és que les parets que ens esperaven eren guapes, però que finalment tindrien una gran recompensa!

i ben decidits que pujavem!!! Poc a poc s'anava divisant el nostre objectiu i a mig camí ens trobaven la processionària de les edelweis!!!! Sisis, tal com sentiu! Centenars de flors de neu eren al nostre abast, estava envoltada d'aquella flor tant enamoradissa i havies de mirar on posar els peus per a no xafar-les, realment en aquella zona no hi havia perill d'extinció i quina meravella!!

Poc a poc vam anant fent via fins que va sortir un turista de la nada! Al vell mig de les roques ens treia el nas un isard. Al primer moment semblava furro però tal com podeu comprobar la curiositat li podia més i es deixava fotografiar de ben aprop!!!
Al cap de res ja l'haviem perdut de vista i nosaltres descarregavem pes. Ens venia l'últim tram de cim, el més dret per roca pelada i com que sabiem que la tornada fins als peus seria la mateixa, deixavem les motxilles allí, tot el que podia passar és que el turista hi poses el nas! heheheh.

Allò era un bloc rerre un altre, una carena que si haguessim pogut enganxar des del refugi era impactant, però les vistes no deixaven indiferent. Blocs gegantins traspassavem sense parar, pensant que en algun moment potser hauriem de parar, però la veritat és que vam poder fer cim sense cap mena de complicació. Allí ho teniem, ja era nostre! Per una banda la part francesa i per l'altra l'aragonesa. Realment estar allí dalt era un regal!

Assentar-te allí era la teràpia més efectiva que hauria pogut fer mai. Em relaxava, em tranquil·litzava, en tornava tota la pau.... cada cop que pujo a un 3000 em torna tot allò que per algun motiu he perdut o he deixat enrerra, les ganes de tornar, les ganes de buscar més, i és que quan més amunt ets més alt vols pujar!!!

Després de la baixada i passat Marboré així és com em despedia de tot allò que m'havia donat tanta felicitat en només 48hores. Estava preparada per afrontar el nou repte, carros de foc!
Cada vegada m'hi veia més disposada, tant sols era treure'm aquell cuc de dins meu.


La baixada va ser llarga, moooolt llarga! Gosaria dir més que la pujada hi tot, però ho vam saber trampejar bé. Ens tornavem a mullar com nens petits a les tolles, paravem quan era necessari i ens despediem poc a poc d'aquella vall però sabent que hi tornariem aviat.

La tornada la fariem a tocar de les cascades del Cinca, haviem dit de deixar-les pel final  i ja que més o menys el temps el portavem bé ens vam engresar a fer-nos un últim banyet dins la vall i... que bé queva sentar!!

Després de fer el pallasset i descansar suficient era hora d'anar a buscar el cotxe, era tard i ens mereixiem un descans. Ens despediem d'una meravellosa vall que m'havia enamorat com el primer dia i que sabia que no seria l'última visita, aviat tornaré! De moment ens quedavem amb la imatge de Pineta al fons que ens deia fins aviat!!!!

Amunt i non sTop*