Després d'una setmana potser ja és hora que tornem a obrir la seva caixa i expliquem l'aventura d'un cop més fer l'espardenyada juntes!
No teniem massa clar que fer aquest any, no portavem molt entreno a les cames però la pujada a Vallibierna i Culebras havien fet suficient com perquè finalment la peque es decidigués i la fessim un cop més, per quart any consecutiu.
Aquest any havien canviat recorregut i enlloc de fer tros de carretera directament pujavem per les monges i ja agafavem l'antic camí de Montsor. Això ens duria a la cambra d'aigües i ens faria conéixer cami nou que desconeixiem. La veritat és que es va agraïr, era una zona una mica més boscosa i no tant àrida, d'aquesta manera si més no la primera pujada seria llarga però no tant dura per la calor.
La xica a ratos s'animava a seguir-nos a mi i el Miquel corrent i semblava que s'ho passava d'allò més bé. El sortir als 6.15 havia ajudat a no passar tanta calor, però ja començava a apretar i a l'arreposador aquest cop no hi havia aigua. En duiem a sobre però aviat la vam tenir calenta i per l'únic que servia era per a poder-te refrescar el cap, tot i així no tirava la tovallola!
Més ràpid o més a poc a poc però la senyora anava pujant sense cap queixa, amb alguna petita parada però sempre amb la mateixa rialla. L'abituallament ja el teniem a sobre i això feia que acabés de donar l'última espenta.
Allò ja es veia d'una altra manera, ara ja sabiem que tocava tot baixada entre arbres, trialeres, corriolets, cordes i roca... però una baixada espectacular on ens van començar a passar cares conegudes. Els primers corredors ens començaven a passar i allò s'anava animant! Mira mamà, un Tremp Runner!!! Entre cara i cara coneguda anava baixant corrent sense adonar-se'n i la zona del bosc de queralt aviat la vam tenir superada!
Ja erem al tram final de la baixada de
pedretes, i allí ens esperaven la Sònia i l'Ivan, els quals van estar pendents de que baixés bé la peque en tot moment, tot i així aquest any va ser capaç de deixar la por enrrera i baixar per les cordes com un cabirolet, disfrutant com la que més, allò començava a ser molt més que divertit!
Les roques i les cordes en un vist i no vist les vam deixar enrrera, ja erem al caminet que duia a St Pere de les Maleses, i els corredors que baixaven del barranc vertiginós començaven a passar. Allí passava Marti, més feliç que un xolís i animant a la peque!
Practicament ja erem al tram final. Ja només ens quedava arribar a Gramuntill, fer l'últim repòs i entrar a la zona del riu. Allí el borejariem tota l'estona i almenys estariem més fresquets. La calor començava a apretar i li costava més d'avançar, però sort en vam tenir que ja estaven preparats. A gramuntill ens esperava un bon
asperssor el qual ens refrescava a tots i era d'agraïr, així que després de descansar, mullar-nos i repostar era hora de continuar!
Erem apunt d'entrar al riu quan van començar a apareixer cares conegudes. Primer l'Eugenia que tot i la calor anava molt bé i després el Xarlito!! Sabiem que els duiem al darrera i la Silvia i la resta no els faltava massa però no comptavem pas trobar-nos amb el Carlos, quina sorpresa es va endur la xica i que contenta es posava! Li preguntavem per la resta i ens deia que eren a Gramuntill, que anaven bé però xino xano amb els nens, ell s'havia de treure el cuquet de córrer l'últim tram, així és que foto de rigor i a continuar!
Allò ja practicament ho teniem! Ja només quedava borejar tot el riuet i sortir a la cabana de la Abu, així és que la peque estava més animada que mai. Ens trobavem a Xoti que havien improvisat un últim abituallament, on vam estar xerrant una estoneta i després vam continuar, allò ja gairebé ho teniem. Saludavem a tieta al passar per casa i ja feiem l'última pujada de la raval, justiciera però amb molta recompensa!
Allò ja estava, ja erem als carrerons, ja sentiem la música, l'speaker, la gent animant... Un cop més havia sigut capaç de crusar meta agafada de la seva mà i aixó era lo més satisfactori que em regalava el dia!
Així de feliç entrava la peque, amb una gran abraçada a meta on va demostrar-me un cop més que la cursa de casa era especial, que per molt que no pogués aquell somni cada any l'havia de complir, així és que un cop més s'enduia els seus 17km a la botxaca amb la rialla més gran que mai us pugueu imaginar.
Una estoneta després arribava la Silvia i tota la trupe, on alguns membres els útlims km's havien decidit no fer-los, però no per això els feia menys mereixedors!
El Nil entrava esgotat, no podia amb la seva ànima, però un any més també xafava la línea de meta amb els seus pares!
Tots i cada un de nosaltres, a la nostra manera ens vam demostrar a nosaltres mateixos que per a superar-nos tant sols hi cal posar una mica de dedicació i esforç, la resta surt sola!
Aquell dia ens haviem merescut un bon descans, l'haviem suat i necessitavem repòs per l'endemà! Jo i el Miquel ens afrontavem a una pallars de Ferro impactant, mai havia disfrutat tant fent el garrí com aquell diumenge. A falta de fotos en poso alguna, però esperem poder fer una bona crònica ben aviat!!
Ara només queda continuar somiant!
Amunt i sense parar!!*
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada