Vallibierna i Culebras amb la peque!

Quan s'obre una caixa ja no es tanca, i si és la dels somnis es comencen a complir, així m'ho explicava ella, somiava en ser una experta de la muntanya i el seu primer repte volia ficar-se'l a la botxaca, així és que un 24 de juny, dia de St.Joan s'enfrentava a fer dos 3MIL's en un dia!

Aquesta història només serà un petit reflex de tot el que va aconseguir en aquest gran dia, el que em va demostrar del que era capaç de lluitar i en què els somnis mai s'han de deixar de perseguir! Així és que aquesta aventura només és d'ella i ningú més!

Matinavem molt i portava molt poques hores dormides, però això no treia que no ho poguessim aconseguir! Així és que després de passar el túnel, i tocar-nos l'aire a la cara era hora d'enfilar el camí que rodejava el embalse de Llauset. Feia fresqueta, però segur que ho agraïriem. El temps no pintava malament, tot i que es deixava entreveure alguna goteta a mitja tarda, esperavem ser al cotxe ja! :)

Poc a poc anavem enfilerant. Entre casacades i herba, molta herba la pujada es feia més amena! La Lúla per fi podia disfrutar! Feia dies que no corria i aquest era el lloc ideal. Teniem tota la vall per a nosaltres sols, així és que podiem anar al nostre aire. Poc a poc anavem fent camí cap al ibon de Botornàs, així que després d'haver passat un sarpat d'ortigues i la fita enorme de pedres, la cabana de Botornàs juntament amb l'ibon ja era nostre, ens mereixiem una bona parada!

L'espectacle que teniem al nostre davant era inmens. Veiem camins on no hi eren, però els deixavem per un altre dia que no portessim a la xica, no calia anar a buscar el que no teniem i si tot sortia com haviem planejat ja tindria el seu rècord passant pel pas de cavall.

Aviat vam continuar enfilant, si més no per anar a treure el nas al refugi que encara no han acabat i trobar els indicadors que ens duien direcció ibon chelat i pic vallibierna, allò començava a agafar forma!

La peque estava d'un content indescriptible, no m'ho podia creure! Feia dies que no feia res però tot i així allí la tenia, al peu del canyó, rient, saltant, perseguint la Lúla, disfrutant i lo més important sense cap queixa!
Vam tornar a fer una petita parada per enfilar l'última pujada fins arribar a les bassetes abans del ibon chelat, ens tocava una bona pujada però que a la vegada era fàcil i progressiva. Només l'ultim tram passariem una petita congesta de neu, però res greu que no ens deixés continuar.

 Entremig tallavem roques i divisavem el nostre objectiu. Entre núvols, però ja treia el nas. La punta que no es veia era on haviem d'anar a espetegar. Els núvols no ens feien massa gràcia, tot i així seguiriem però amb les antenes posades. La pujada era apunt d'acabar i ja tant sols quedava un petit pas entre més neu i trobar-nos al vell mig dels peus de Vallibierna. Aquest tram li va costar una miqueta, però poc a poc va anar arribant. Entre escalar roca, saltar per la neu i mirar de no relliscar es feia més amè i no se'n donava tant de compte :)

 Allò gairebé ja ho teniem, se li feia una mica pesat ja que portavem estona pujant, però tot i així no ho volia deixar enrerra. El paisatge que teniem al davant era espectacular. Em feia recordar el cim de botornàs que vam pujar per equivocació amb el Miquel, la carena que no vam fer... però tot allò ho havia de deixar per un altre dia, ara la peque necessitava la nostra ajuda, li haviem de donar l'última empenta per a què fós capaç de fer-ho ella sola, de posar els peus al Vallibierna i sentir-se molt més que orgullosa. I és que a vegades, una petita ajuda, un sol petit gest et dóna els ànims suficients com per continuar tirant!

i és que on no arribava ella, estava claríssim que hi arribava jo! Aquella petita empenta va ser suficient per a què acabes l'últim tram de pujada! Ja erem a dalt, ja teniem la carena als nostres peus i només ens quedava planejar pels pedruscos per arribar a tocar cim!

 Ja ho teniem a tocar! mira Itziar, està alla, la bandereta vermella ens espera! No s'ho creia i jo tampoc, però allí estavem tots, tocant bandera i tenint el Vallibierna als nostres peus, per primer cop la peque s'estrenava passar dels 3mils metres i això per ella era un fita molt gran! Aquella rialla dibuixada, aquella felicitat que desprenia... res es pot explicar si no ets allí!

Ho teniem, tots quatre ho haviem aconseguit. La Lúla una mica acollonida per les altures que hi havia, però de moment tots ho portavem molt bé!
La gana apretava però l'aire també! En feia bastant com per quedar-nos allí parats, així és que li explicava a la peque que podia anar menjant mentre caranejavem, però després hauria de guardar-se'l, ja que al pas de cavall necessitava que hi posés els cinc sentits!

Era el pas més vertiginós del dia, la part més complicada però a al vegada fàcil. Si no es posava nerviosa ho tenia tot al seu favor. Por al les altures no en té, i era una bona manera de demostrar-ho si volia arribar al Culebras, el següent 3mil del dia.
però.... la Lúla de cop, va dir que prou, que ella no passava per allí! Els passos aeris ja li havien costat però allò no ho veia gens clar! Havia intentat fer-la passar pel pas alternatiu que hi ha, un camí que boreja per sota tot el pas de cavall, però tampoc hi havia manera, al veure que nosaltres anavem per dalt, ella tornava enrerra, així és que era hora de canviar de plans!

Decidiem que primer passaria el Miquel, amb quatre indicacions evitaria que mirés avall i passés bé, d'aquesta manera la Itziar veuria com fer-ho i li crearia més seguretat. Finalment passaria jo, amb la Lúla a brassos i com pugués per a poder-la tranquil·litzar i que no s'adonés per on la feiem passar!

Per a nosaltres va ser més fàcil del que ens podiem pensar, l'últim tram li va costar una mica més a la xiqui però finalment va travessar com una campeona. Vam tenir més entrebancs amb la Lúla, es posava nerviosa i feia molta força, a mig pas vaig haver de parar, on es va treure l'arnés i es movia massa.... No ho veia massa clar, però tot i així amb l'ajuda del Miquel ens en vam sortir victoriosos! Això sí, el pròxim cop amb passos aeria la Lúla a casa! ;)

Després de petits ensurts, era hora de tornar a tocar de peus a terra i tornar a tocar la felicitat! Tornavem a coronar cim, el segon de la jornada que tant ens haviem merescut! La peque estava radiant de felicitat i super orgullosa per tot el que havia aconseguit, ni ella mateixa s'ho creia, però tot allò era ben real!

Els dos cims ja eren nostres, i la tornada ja la teniem més aprop! No tornariem per Botornàs, si no que fariem la circular baixant pel coll de Llauset, d'aquesta manera ho tindriem més directe i se'ns faria més curt. La neu semblava no ser massa considerable i creiem que els camí no se'ns complicaria massa.

Fins al coll tan sols ens va tocar rodejar una congesta considerable. La part tècnica per sort no en tenia, però al acabar-la els metres que ens esperaven eren amb neu molt dura i no calia anar a buscar el que no teniem. Ja en teniem prou que la calamarsa (minúscula per sort) ens havia agafat i haviem de vigilar no relliscar amb les pedres molles. Per sort, va parar deseguida, vam poder divisar bé el camí i poder arribar al coll tal com teniem planejat! Ara ja només era qüestió de baixar recte, ja es divisava Llauset.

Ja no ens quedava res, baixada entre roques i l'últim tram amb congesta, l'únic que ens podia dur problemes i algun petit inconvenient, i així va ser. La neu era dura i vam intentar deixar el pas suficientment marcat com perquè la peque no rellisqués. Era més inexperta amb el tema de congestes i li creava més inseguretat, així és que li feia les potades ben fondes per a què hi posés els seus peus. Tot i així no va ser suficient i va arrenacar costes avall. Pensavem que frenaria, que es pararia, però al haver tanta perpendicular ella va seguir avall, amb la mala sort de menjar-se la única pedra que hi havia. Pensavem que s'havia fet mal de veritat, no s'aixecava del terra i dels susto que duia a sobre només plorava i cridava mamà.... Al baixar ràpid se li va pujar tota la roba, es va menjar tota la neu de ple, però per sort només era allò, rossadura amb la neu i alguna rascada, res trencat! La vam aixecar deseguida i caminava perfectament. El susto la va paralitzar, però res que no la deixés continuar. Després de curar i descansar, ens deia que fins hi tot havia sigut divertit baixar per la neu menys quan es va menjar la pedra! Sort que s'ho va pendre amb humor i no va agafar gens de por!

Després del petit incident, ja tot va continuar amb normalitat. La baixada la va fer en un obrir i tancar d'ulls, xiulant i saltant i en un tres i no res erem al cotxe. La jornada havia acabat, després d'unes quantes hores, però amb la rialla més gran que mai puguessim trobar!

Així ens despediem de Llauset, del PN posets Maladeta, aquell que ens havia enamorat i deixat amb la boca oberta. La vall que obria la caixa del somnis de la meva petita i que li entregava les ganes més grans del món de continuar lluitant per aconseguir els seus somnis, aquest cop havia aconseguit ser una gran excursionista, així ho definia ella!!!

Ara a estudiar més territori!
Non sTop*