MMC21 Cerdanya es converteix en Quinzet!

Després d'una gran jornada fent la Marxa a la vall de Siarb i inaugurant la temporada de montanya de la peque, era hora de demostrar del que era capaç!

 Després de fer alguna petita sortida amb btt, es podia dir que m'afrontava a la mitja de la cerdanya sense practicament GENS d'entrenament, tot així les ganes de fer-la i probar aquell territori podien més que tota aquella por que s'intentava apoderar de mi...

Així és que després de fer reportatge de la Bonaigua el dissabte,estar hores sota el sol i acabar trinxada... arribava el meu moment!!

Així plantavem amb la Yennis, el Pep i el Miquel minuts abans de donar el tret de sortida. Tots ens afrontavem a la mitja. Uns amb més seguretat que uns altres, amb el sol que començava a picar i amb nervis com si fós la primera cursa! Tot estava llest, només faltava que el Sr. Jornet dongués la sortida i fessim pit amunt!
Només sortir ja es va fer tap. Carrer molt estret i corredors amb molta pressa, tot i així jo no en tenia cap, així és que m'esperava cap al final i després ja trotariem..... Quilòmetre i mig corrent i l'asfalt semblava no acabar mai! Allò no era cursa de montanya?? Intentava xafar la poca herba que tenia a les bores, d'aquesta manera aniria més comoda, però tot i així no era suficient, quin patiment! Abans del km dos decidia que ja havia corregut molt, la calor es començava a apoderar de mi i encara em quedava molt per endavant, així és que xino xano i amb la llebre que m'estirava a algun lloc arribaria!

 El haver deixat l'asfalt s'agraïa, però la pujada interminable em deixava feta caldo, tampoc ajudava massa que els de nordic walking em passesin, però jo d'allò en diria run palos! La òstia quina marxa portaven, no els agafava ni vulguen!

Anava fent xino xano, les ombres entre pins ajudaven bastant però el cansament de tota la setmana m'estava passant factura. Els últims canvis de les anteriors setmanes, m'havien deixat una mica tocada i començava a ofuscar-me. Les cames anaven soles i el coco... Era extrany! Per un costat em deia que si havia de fer-la, però per l'altra era com si es paralitzés dient-me que havia de pendre una decisió...
Quedava un km per l'abituallament i realment anava molt bé de temps i bon ritme, però li deia al Miquel que al arribar-hi plegava, que no podia més, que la calor se m'estava apoderant i començava a perdre els nervis...

Vam anant pujant amb silenci, sentint veus i buscant l'abituallament. Allí la pujada acabaria i vindria baixada, allí deicidiria coses i pendria decisions.... Aigua, xocolata, plàtan.... Que vols fer Olga? sento de repen! M'ho miro tot al meu voltant, i penso... un impuls sense cap mena d'explicació ni consistència al darrera em diu que probi la baixada, allí podré recuperar i després ja es veurà. Tard o d'hora haurà de sortir la bifurcació amb el nordic de 15km, així és que mai tant i tira avall!!! Ja portem 6,5km!
La baixada sembla que poc a poc em fa recuperar, poc a poc torno a ser jo i arribem a la bifurcació. Allí hi ha el control. Ens parem a fer quatre preguntes i m'informen de que la següent pujada és molt pitjor que la primera, que la calor apreta i que és força dreta... La decisió és molt clara! Ja he probat la Cerdanya i em quedo amb la de quinze. Tampoc em quedaré curta i segur que arribaré amb la meva rialla, així que després de parlar amb el Miquel prenem decisions. Ell continuarà amunt per a poder córre, jo agafaré camí avall per acabar de recuperar i si més no acabar dignament!

Ara em toca lluitar contra el tram final ple de més calor i agotament fisic. Poc a poc vaig fent xino xano i entre fonts, pontets i bancs enmig del no res, vaig fent via sense adonar-me'n!

Al cap de res, rebo la sorpresa de que he clavat el temps de la Yennis, amb 2:30' s'ha menjat la MMC quedant 5a de categoria, quina crack!
Suposo que això també fa que tiri més, miro el rellotge i veig que ja he passat del km 14, li dic que ja només em queda 1km per fer meta i em diu que allí s'espera. El Miquel no sé on és, però de ben segur que ja esta fent la baixada vertiginosa que li esperava, així és que si no fem l'entrada junts ben poc li anirà!
El rellotge pita 15, però sembla que encara no arribo. Passo per la granja que hem passat aquest matí i m'adono que Talló està a tocar! Començo a trobar els corredors que baixen de la de 21 i comencem a compartir camí. L'emoció d'estar arribant, de veure treure el nas del campanar i de saber que tens algú esperant, fa tirar més que qualsevol cosa, així és que au, arranca a córre i tira sense parar!

Ja tens pocs metres, ni t'adones que estas corrent amb pujada, fas la foto amb moviment sense parar i com pots, però de cop una rialla s'apodera de mi. Ja veig l'arc, ja veig l'última curva, veig que estic apunt d'entrar a meta amb la satisfacció més gran del món i l'amiga inseparable, la meva rialla! La meva derrota s'havia convertit en una gran victòria i encara no m'ho creia! Allí ho tenia, ja era meu, finalment em menjava 16km amb 3:04' un temps innimaginable després de tot el que havia passat!

 Havia sortit a mig gas, m'havia anat fonen quilòmetre a quilòmetre, perdia les forces pel camí, m'havia plantejat de retirar-me, però finalment un cop més m'havia sapigut gestionar i arribar a meta. Modificant terreny però tot i així més satisfactori que mai la meva lluita la guanyava un cop més!

Al cap de res arribava al Miquel, també content perquè havia pogut córre, tots ens haviem tret el nostre cuquet!!

Tots entravem a meta com els més contents i el Pep quedava 2on de la seva categoria, ens n'anavem ben contents a casa i amb un foto amb el Sr. Jornet, un dia que havia començat d'allò més mogudet, però que havia quedat amb una gran experiència plena de coneixement!

Vaig patir, però va valer la pena!!!! Ara a seguir sumant!
Amunt i Non sTop*