Grans reptes, petits objectius!

Grans reptes, petits objectius!
Tenim tota una vida per tocar de peus a terra, de moment continuarem tocant el cel!

dimarts, 17 de març de 2015

La travessa de la petita, una lliçó de lluita.

Després d'una setmana és hora de fer menció d'una gran gesta i d'una gran feina ben feta. Després de tenir els dies suficients, avui us puc explicar el gran gest de la meva filla.
Avui no hi ha historietes ni batalletes de les meves, si no que em dedicaré a explicar la gran autosuperació que va tenir la petita fa just una setmana, quan s'aventurava a la travessa de St Maurici per a tenir el gran premi (que per a ella era) de fer nit en un refugi en ple hivern.

Així de preparada emprenia la sortida! Amb la seva motxilla i el pes corresponent i a la Lúla perquè l'ajudés a tirar amunt heheheh. La neu no estava tant baixa com ens pensavem però tot i així vam tenir que sortir des d'Espot, per perill d'allaus no deixaven pujar fins a pierró. Tot i així ens ho vam pendre amb calma. Teniem tot el dia per endavant per arribar a Mallafré, així és que poc a poc. Feia dies que no caminava i a les cames se li notava però mirant papallones i buscant izards anava passant més ràpid. Per no fer pista tota l'estona vam decidir pujar per l'atajo que donava directament al planell de sobre el pont, d'aquesta manera ens saltavem tota la carretera fins a pierró i les passarel·les de fusta.

 Poc a poc feia via i aviat vam calçar-nos les raquetes! Allò ja era més divertit i la Lúla se'ns mirava amb cara espantada però tot i així era la que disfrutava més a la neu. Pujant pujant anavem arribant a l'ermita de St Maurici, allí podiem llegir un cop més la famosa llegenda dels encantats tenit-los als peus, i la itziar es mirava el territori fascinada.

Realment era un espectacle trepitjar tot allò. Anavem fent parades per la xica, així se li feia més fàcil però ella mateixa a l'instant ens deia de continuar. Allí va ser on vaig començar a adonar-me que estava fent l'esforç més compensatiu fins al dia d'avui. Estava cansada, agotada, amb les espatlles destrossades pel pes de la motxilla però ella sola decidia continuar fent passes. Sabia que ni jo ni el Miquel li podiem carregar el pes, tots tres en duiem així és que ella sola s'anava mentalitzant que era la seva responsabilitat. Per uns moments em transportava al dia que vam coronar els 3TresMil's.. Per molt cansada que estés, per molt derrotada que es sentís no tirava la tovallola ni tant sols un instant, doncs aquest cop tampoc quedava indiferent!

En el moment menys pensat saltavem d'alegria. Ja erem al cruse on ens indicava si tirar cap a St Maurici o tirar cap al refugi! Primer voliem descarregar pes i descansar, fer un bon dinar que ens l'haviem guanyat i qui sap si una migdiada heheheh. Així és que ens vam endinsar en un camí màgic. Ningú havia obert traça fins a Mallafré i era tot verge, estava tot intacte i el fluid de gent era nul! Teniem tot el territori per a nosaltres sols!! Ara saltem una branca, ara travessem el riu, fem peripècies per crusar el pont.... tot va ser tant amè que en res hi vam ser!!!

A la peque se li girava una rialla d'orella a orella i quan va veure com era per dins... va al·lucinar! Dormirem aqui? Puc triar llit? i la Lúla pot dormir amb naltres? Només es feia preguntes i més preguntes i desbordava felicitat. Després de dinar i descansar li preguntavem si li venia de gust fer ruta de nit .... Primer va posar aquella cara estrafolària que posem quan no encaixem el que ens diuen i després es va posar a riure! Si home de nit... que estàs turuleta mamà? Pujant ens havia dit que l'estany el volia deixar per l'endemà, però després de sentir que hi podria passejar per sobre, que estava a 10 minutets i que així l'endemà podia dormir una mica més.... Se li van obrir els ulls i va dir anem!!!!


Aviat vam començar a trobar indicis terrestres, ja que en tot el camí si ens haviem crusat a 5 persones era molt.... però estava bocafoscant massa com per a trobar algú amb aquelles hores... però sabeu què? Millor!! Ens va fascinar tot el que vam trobar i ho teniem tot per a nosaltres sols!

Vam començar amb els iglús pre-fabricats que vam trobar a peu d'estany però l'espectacle que ens esperava només amagar-se el sol va ser espectacular! Vam trobar les nostres pròpies aurores boreals, i és que realment a dia d'avui no li trobo cap més nom! Ens va embaucar tot l'espectacle que teniem al davant, aquell taronja, aquell groc, aquell vermell.... aquell foc davant dels nostres ulls no era creïble!!



Així era com es despedia el dia de nosaltres i ens donava el millor regal que tenia. Tota aquella puresa, tota aquella bellesa s'havia reservat per a nosaltres sols. Ara tant sols era hora d'assentar-nos i contemplar tot el que ens havien reservat.

Després de contemplar i fascinar-nos era hora de divertir-nos, així és que tocava caminar sobre de l'estany! primer no ho teniem massa clar, prò seguint un vell rastre vam arribar prou lluny, escoltant que no fessim croc croc i amb aquell ai dins nostre, però objectiu aconseguit!!!


Després dela jornada que haviem tingut i d'inspeccionar tots aquells raconets que quan hi ha gent no pots era hora de tornar cap a casa. Allí ens esperava una bona velada, juntament amb una colla d'aventurers igual que nosaltres. Vam fer riallles a la boreta del foc i quan ens va semblar vam posar-nos a dormir. La tornada al refugi va ser divertida tenint una nova guia a la foscor que s'ho passava d'allò més bé!

Una bona guia eh? hehehehehe.
La nit va passar ràpid, la Lúla no es va moure en tota la nit i el sol aviat va sortir! Era hora de començar a plegar coses i fer via cap a la rutina altre cop.... La tornada va ser ràpida però a la vegada no voliem arribar al cotxe. Va ser una experiència molt enriquidora i que vam apendre molt de la petita. Un cop més, aquesta història, és la SEVA aventura! Perquè se la mereix i sobretot perquè se la va guanyar a pols. Va saber lluitar fins l'últim instant per aconseguir allò que haviem planejat. Aconseguir el seu objectiu va ser el regal més gran!

Ara em tornat als entrenaments diaris i diu que ja vol tornar a començar la seva temporada de muntanya, així és que ja em puc calçar perquè em comença a preguntar pel Vallibierna.... Sé que tard o d'hora el xafarà! Així és que apendré a conviure amb la meva lesió i el que comporta per ser una lluitadora com ella, per aconseguir les meves metes i no deixar mai de banda el que ens aporta felicitat a les dos!

Gas i amunt que això acava de començar! Una lluita que mai deixarem i que sempre vencerem!
Non sTop*



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada