Grans reptes, petits objectius!

Grans reptes, petits objectius!
Tenim tota una vida per tocar de peus a terra, de moment continuarem tocant el cel!

diumenge, 16 de novembre de 2014

Primeres neus al port de Rus, 2300m!

La majoria de gent espera el cap de setmana o el dia de festa per a fer allò que més li agrada... Doncs bé, jo no sóc l'excepció! La diferència a d'altres? A mi no m'agrada el sofà! :)
La meva passió i única és la montanya i la fotografia, els que em coneixeu sabeu que vaig amb la càmera agafada al cul, i descobrint cada racó del meu petit paradís!

Des de fa 5 anys aquesta passió la puc descobrir i "enganxar" a la meva petita ( es va aventurar en aquest món als 3anys) i des de en fa algo més d'un, tinc al company de fatigues el Miquel, al qual li he d'agraïr que sense ell, a molts llocs no hi hagués arribat. Portar algú al costat que sap guiar-te amb els ulls tancats i que et dóna aquell punt de seguretat que et falta, fa que tot sigui més fàcil i donar-te l'última empenta!!!

Doncs bé, el diumenge com cada setmana ja estava marcat. Aquest cop ens acompanyava la persona més important del meu petit món, la meva filla. Des de el dia que va veure les fotos de la meva aventura al port de Rus va decidir que el pròxim cap de setmana volia anar-hi. Fós amb neu o sense, però ella volia trepitjar allò que tant fascinava a la mamà... i aprofitant que el Miquel no coneixia aquell territori (extrany per ell, heheh), de bon demati ens aventuravem per a trobar algo fascinant amb unes fotos increïbles de postal!!

Així ens trobavem Sallente als 9 del matí! Increïble, fascinant i amb la boca oberta ens deixava un cop més la vall fosca. L'any passat vam trepitjar neu en aquesta banda, però n'hi havia tanta que no ens va deixar avançar pas tant com avui, així és que haviem d'aprofitar cada instant que tinguessim i la veritat és que no ens ha anat gens malament! La neu era tova i no hi havia tant gruix com per a no poder anar sense raquetes ni grampons, cosa que facilitava molt més l'ascensió. Un cop més estavem llestos per l'aventura i fer Pigolo cara amunt!



Arribavem a la nostra font de les granotes, la qual per sorpresa nostra la trobavem gelada! Ni un rajolí prim d'aigua baixava, així és que la granoteta... de ben segur s'ha buscat un altre aixopluc! hehehehe.
La peque anava pujant bé, fent descansos i a estones jugant amb la neu, però nosaltres també badavem buscant la foto perfecta o intentant trobar aquell isard que no es deixava veure..



Poc a poc em anat avançant fins arribar al carrilet. El "suplici" de xafar neu per pujada, per una estona s'havia acabat. Ara tocava fer créixer l'explosió de veure tot blanc i impresionar-nos una miqueta més! Els túnels eren plens de metralletes,  i la nena li encantava trencar-les! Realment era un paisatge que no passava desapercebut, i ens feia parar a cada instant per a poder fer fotos fotos, però és que encara ara, cada cop que me les miro (si no ho he fet deu, no ho he fet cap) els meus ulls no donen crèdit al que veuen, realment em trobat el que anavem a buscar: un bon espectacle!






Tot i ser difícil deixar de fer el nen.. em aconseguit continuar endavant! hahahahah. Poc a poc el carrilet anava definint el final i arribava el majestuós llac d'estany gento. Semblava un món deconegut, i qualsevol que ens hagués vist, hagués dit que semblavem uns turistes de primera classe els quals era la primera vegada que trepitjava tot allò... (per això potser els isards no deixaven de seguir-nos i controlar... heheh) però és que tenir tot aquell cotofluix dins les nostres mans i poder ser nostre no es podia explicar. Un cop més tot allò era per a nosaltres sols, perquè evidentment no hi havia cap més "tronat" humà que rodés per allí!


 Com podreu veure... no es pot deixar de mirar un espectacle així!!! ;)

Però bé, després de descansar al refugi obert de e.gento i de reposar forces era moment de posar-nos a probar. Fins al dia d'avui cap dels tres havia passat d'allí amb neu, sempre haviem girat i no sabiem el que ens esperava, però per probar-ho no hi perdiem res, el gruix de neu no era massa considerable i en cas de ser-ho girariem i un altre dia ens esperaria!

La sorpresa ha sigut nostra quan ens em adonat que no hi havia molts cm's i es passava bé. No ens enfonsavem i jo els hi podria ensenyar la MEVA vall (aviat totes seran meves!), allò era fascinant!!!
La peque i  part de naltres començava a estar cansada, caminar sobre la neu enganya i cansa molt més, així és que feiem una mini paradeta a la vegada que els hi podia ensenyar i re-ensenyar el pontet que tant em va enamorar! :p


Molts potser pensareu que és un pont normal i corrent, però quan tot el que t'envolta t'apassiona el converteix en especial. Així és que després d'ensenyar els camins que ens envoltaven i tot allò que m'havia fascinat el dia que anava sola, decidiem arribar fins a l'estany de Fosser. Ens esperava una miqueta de pujada, però res que no es pogués fer amb temps. Així és que xino xano anavem tirant. Ara parem aquí, ara els hi ensenyo el camí tot recte que em vaig fabricar, mira! Aquella tartera és la que vaig baixar... i així el camí s'anava fent més amè. Sense adonar-nos ja ho teniem allí, ells no ho sabien però jo si! heheheheh.

Mira Miquel! Allà! Itziar, escolteu-me bé! Quan arribeu amb aquelles dos pedres pareu, em de fer una mica de peripècia, però si no us el passareu! Potser exagerava una mica, però el camí del GR no passava per l'estany i si no dedicaves una mica al paisatge et saltaves l'estany sense veure'l fins que no erets més endavant (això ho vaig descobrir per ser tafanera aquell dia jejejej) així és que cabra amunt i pedra avall allò ja era nostre!





Després de passar la "basseta",ens quedaven dos passes de gegant per a tenir-lo als peus, així és que després de fer el macarró i relliscar de cul per a que la peque baixés millor, el Fosser es tombava sota els nostres peus! Impactant, gegant i deixant-los amb la boca oberta, missió complerta! heheh



 Aconseguia el que m'havia proposat, ensenyar el primer estany que em va deixar amb la boca oberta i que altra vegada ho tornava a fer. De repent em sentit un crit! Era ella, la baldufa, que cridava d'alegria per haver aconseguit el que li havia dit a la mamà!!!
Un cop més estava emocionada, estava contenta de ser allí amb mí i sobretot ... ja estava maquinant la següent aventura!!!
Per avui ja en teniem prou, el coll el teniem a una passa i ens quedaven escassos metres per a finalitzar, però per avui ja hi havia suficient cansament i estar a 2300m no estava gens malament!! No em podia queixar de fins on havia arribat i estava molt més que satisfeta, així és que tocava fer una pausa i agafar la tornada, això si pel cami normal, res de fer dreceres!! heheheheh.

Així és com ens despediem de la vall fosca que tant m'enamora, amb unes vistes que el temps ens regalava impactants i impresionants, les vistes que volia ensenyar!!!
La baixada ha sigut rapida i eficàs, ens ha donat temps de dibuixar a la neu i de dinar amb tranquil.litat per a ser als 17h al cotxe, així és que no ens podiem queixar!



Ho hem fet bé eh? Els túnels aviat els em passat, i pigolo ha sigut un tancar i obrir d'ulls on ens ha regalat unes últimes llums del dia fascinant, la veritat és que tot sortia rodó i per primer cop, res d'imprevistos que tot i així et treuen una rialla ;)



 Una aventura plena de rialles i d'emocions, i sobretot amb seny! hehehehe. Me posat contenta al veure que podiem arribar al meu territori, que els hi podia ensenyar i que un cop més ens quedavem satisfets de lo assolit! Finalment ho haviem aconseguit tot, passar un bon dia entre neu i vigilats pels isards! Crec que tots els que ens havien de sortir a l'estiu ho han fet avui, però que ben acompanyats anavem! hehehehe

Un cop més els dits em van bojos per esciure la nostra aventura viscuda i és que.. no sé com seré en un futur, sé que em queda molt per  a perdre la memoria i ser una iaieta ( o potser no... mai se sap) però almenys m'agradar tenir algo on algun dia em pugui recordar de totes aquelles emocions que em feien sentir viva! Així és que un cop més omplo el sac ple d'emocions, ple d'aventures viscudes i ple d'historietes amb la meva filla i els acompanyants de batalla, perquè per a nosaltres això quedarà de per vida!

Ara... a preparar la pròxima, que un cop més espero sorpendre'm a mi mateixa!!!!
Salut i Non sTop*








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada