Grans reptes, petits objectius!

Grans reptes, petits objectius!
Tenim tota una vida per tocar de peus a terra, de moment continuarem tocant el cel!

dilluns, 12 d’agost del 2013

Pic de Peguera. 2983m 1400+

Toc toc el Miquel em feia als 6.30! No podia amb l'ànima i em va costar però el repte ja estava posat i tocava coronar el Peguera. Havia sigut una setmana agotadora i l'esguinç mal curat no ajudava però era hora de tocar peus a terra! Així és que alli estava preparada i als 7.15 enfilavem carretera

Prop de les 8 i poc ja estavem llestos per enfilar Pigolo. Era conscient que em venia una bona pujada, però només era allò conscienciar-se i tirar costa amunt. El peu feia de les seves però la Olga seguia al Miquel, així que ben aviat vam començar a enfilar la sortida del sol, allò començava a gafar color!!




Xino xano anava recordant l'últim cop que hi haviem pujat i la veritat és que ho portava bastant bé, però les molèsties seguient allí... tot i així, miravem amb el Miquel de com montar-ho...
Nirem fent repte per repte em deia! Primer estany tort per esmorzar, després colomina i després ja veurem l'evolució. El fet de que sigués tant pacient i no veigués cap obsctacle ajudava molt i millorant temps des de l'últim cop, em menjava pigolo amb 50' i en 1horeta escassa erem a estany gento.

En un obrir i tancar d'ulls ens trobavem altre cop davant del nostre majestuós Tort. Alli vam fer parada per esmorzar, descansar i posar el peu en remull avere si millorava...






Estavem prou ben acompanyats!! Les senyores truites ens  havien vingut a fer una visiteta i aprofitant les molletes del pa treiem un bon primer pla ;)




El peu havia descansat suficient, l'aigua fresqueta semblava que havia sigut de bona ajuda, així és que una mica de voltarén, ben embolicat i au que fa pujada. El colomina ens esperava d'aqui 15min aproximadament, i ja s'havia que volia dir allò!! La Olga ben bocabadada i sense saber on mirar. Realment tot allò era inaccessible a la realitat i et feia volar cap a on món de pau inmens!






No vam parar massa estona, tot i que ja començava a asumir que no era el dia per coronar volia arribar al meu paradís, necessitava veure l'estany de Mar. Feia massa temps que no hi havia pujat i era com un deute que hi tenia, així és que vam continuar cami entre roques foradades i una caminet ben amè. S'havia que era planet i no tenia massa perill per la meva situació així és que ja veuriem sobre la marxa!





Ens vam trobar que el camí de sempre era barrat, el nivell de l'aigua era elevat i s'havia menjat el camí. Però res que no es pogués solucionar! Evidentment hi havia camí alternatiu i vam començar a fer costa amunt. El peu semblava que aguantava bé de moment! Les ganes de pujar al de Mar eren inmenses i potser allò feia que no em notés les molèsties, però m'agradava!!!
i... alli el tenim! El majestuós Mar a sota els nostres peus, al nostre abast!! Alli ho teniem, davant nostre! Aquell blau, aquells animalets, aquella olor, aquell paisatge... era tot inmens!!!





Tot allò portava una inmensa pau... El Miquel em preguntava què fer... Saps?? Arribem al Saburó a veure què passa li deia! Segur?? Sisisis, ja sé el que m'espera! Hi ha la gran vertical ho sé, però vull fer-ho! 
Realment qui estigui llegint la crònica creurà que sóc massoca, però és que del no re el peu va començar a funcionar, ja no veia tant lluny el peguera i l'opció de coronar. M'estava costant? Si i molt! Però també s'havia que amb esforç me'n sortiria, només era posar una mica de la meva part.
Així és que després d'animar al Miquel de que disfrutés i tirés costa amunt sol fins dalt, la Olgui s'anava mentalitzant del que li esperava. Les pujades i verticals mai m'han agradat, però aquella havia de fer-la. No era entre roques com les que em fan tirar, però havia de fer-ho per veure la inmensitat!! Així és que passet a passet vaig aconseguir-ho!!! 




Poc a poc anava pujant i realment ho portava bé, alguna paradeta anava fent però el fet de tenir al Miquel a dalt esperant i donant ànims de que allò estava et feia pujar l'adrenalina! Amb ben poqueta estona aconseguia estar a dalt i allò em feia sentir molt millor del que em pensava. Feia temps que no hi pujava, és més! Un cop vaig ser tant animal que vaig pujar per la canal enlloc d'agafar el camí, però avui alli estava! Tal com em deia el Miquel una campeona cara amunt!! Estava contenta i amb moltes ganes de continuar!!!




Vam descansar força estona. Vam mirar i remirar, vam pendre el sol, vam xerrar, vam desconectar... prò era moment de tornar a la realitat! Què vols fer em tornava a preguntar? De mica en mica, m'anava menjant els objectius del dia així és que... arribem al coll Miquel! Vull probar-ho li deia! Dit i fet i després d'anar recreant les vistes mentre pujavem enfilavem cami amunt altre cop!





Ens esperava una part tècnica entre roca, congestes i puges i baixes. Però el cami seria ben amè! Ens esperaven una bona companyia però sobretot unes vistes increibles!! Alli teniem la primera, una congesta inmensa de neu encara no desfeta! Vam canviar l'aigua i deixar petjada, que freda era!! Prò res que ens aturés ;)






Així és que el Saburó començava a quedar lluny i venia la part bona! Amunt, avall, els estanys de vidal, el Pic dels Vidals... Allò era inmens!!!




El que respiravem allà dalt era tot tant irreal, que semblava tot un somni. De tant en tant el Miquel em preguntava el peu, i realment flipant els dos no saben com les molèsties no hi eren. Potser l'aigua fresca i el anar descansant donaven aquest resultat però estava ben contenta!!

Em va costar si, però ja veiem el coll!!! Vaaaaa que això ja està aqui Olgaaa!! Uns ànims incansables que feia que no tirés la tovallola. No podia fer-ho li devia!! Així és que després de l'esforç ve la recompensa!!







Alli ho teniem, havia arribat al Coll del Peguera! M'havia costat sí, però valia molt la pena!!! Estava cansada, així és que vam descansar i vam decidir dinar a un lloc raserat, feia vent i era molest, prò vam saber trobar un bon raconet per dinar i descansar!

Ja que he arribat al coll, no em penso quedar aquí, ja que hi som coronem!!! Li deia al Miquel. El pobre alucinava, ni jo mateixa em creia d'on treia totes aquelles forces... Prò ja que havia arribat fins allí ja no venia d'un km que és lo que em quedava.
Era vertical si, era tècnic si, em costaria lo seu si, era imposible? NO!!! Així és que l'ascenció la tenia al meu davant! el Miquel calculava uns 3/4 per pujar i mentre jo li deia que no s'ho creia, feiem la última mirada ;)




Doncs au, dit i fet tira amunt que fa pujada! Realment el que em feia frente era la primera pujada, la resta no me'n feia. S'havia que cara amunt i entre roques semblo un izard i no em costa, però tot aquell primer tros feia frente... però passet a passet de formigueta anava fent camí.


 Portava al petit al davant que em marcava cami i un bon ritme, i mentre li tocava esperar a la Olgui feia de reporter, així és que ho tenia TOT!!




No feia tan mala cara pujant no?? i el fet de girar-me i poder tenir tots aquells llacs sota meu era indescriptible!! Mira Miqueeeel!! un, dos, tres.... no es podien comptar!! Era inmens el que sentia i sense adonar-me'n estava pujant fletxa amunt! Quina sensació tan inmensa!!!
Poc a poc feia cami, i ja quedava poc per coronar. Cada vegada que mirava amunt, avall o als costats em quedava bocabadada, realment era inmens! Podia tocar tots els llacs amb la punta de la mà!!! Valia molt la pena tot allò!!!!
El Miquel ja havia coronat i la Olga pujava a quatres grapes entre les roques però com disfrutava!!!





Ja era l'ultim pas, l'últim esforç i ja ho tenia allí a les meves mans!!! Ja tenia als peus 2983m, quina sensacióoooo!!!!!




 Alli estavem, allí ho tenim tot, era el nostre 1r cim de 3000 junts i era increible!! Amb menys d'una hora m'havia menjat tota l'ascenció i allí tenia la meva recompensa! unes vistes, uns llacs, un sentiment, una sensació.... no podia parar de riure, de bocabadar-me, de mirar-lo i riure! Era molt inmens tot!!







 Unes vistes espectaculars eh???? Prò la Olgui no podia fer d'indiferent, així que havia decidit acabar de fer l'indio al cim! Com???? Pujant una mica més amunt. Res em feia por allà dalt i veient tot el que podia tenir als meus peus no m'ho podia deixar perdre! Així és que... tira una mica més amunt i aquest és el resultat!!




 Tornar a tenir EL MÓN SOTA ELS MEUS PEUS!!! Aquesta frase últimament és molt meva, però és que allò mereixia molt la pena!!! 
Saltar, riure, mirar, remirar... no s'havia que fer ni què dir! Només em sortia gràcies, gràcies i gràcies!!! Donavem noticies al grup enviant fotos i tots alucinant i contents, però és que no era per a menys amb totes aquelles vistes! 
El Miquel em mirava rient, em deia que semblava una nena petita, però és que no era per menys! Estava més contenta que amb una piruleta a la mà! M'havia costat SI! Però allí tenia els meus 2983m amb 1400+ encara ara no m'ho crec!!!!!

Després de contemplar i baixar de no sé on era moment de tornar a baixar. Era potser el què em feia més respecte, la tornada. Eren 11km durs, però segur que poc a poc me'n sortiria, a més portava una ajuda inmensa! ;)
 Poc a poc vam anar fent i la veritat és que la portava bé, tret del sol que picava estava sent una bona tornada. Avall, avall.... i pam! xof!! El Miquel a l'aigua! :) Ja erem als estanys de vidal i no podia més, així és que havia decidit refrescar-se! Me'l mirava amb uns ulls com unes taronges i pensant que l'aigua havia d'estar geladissima!! Vaaaaa que està calenta!
Potser tornar-me a refrescar el peu m'anirà bé no? La baixada la portava bé, però era tute i.... pam! Ni peu ni res, tota a dins!




Que sonats pensava, però que bé que s'hi estava! jajajjajaj. Ja ho deia jo que algun dia havia d'acabar a dins d'un estany, pos au aquell era el dia per a poder-lo fer complet! 
Després d'entrar dos o tres cops, descansar i estar com a nous tocava tornar tirar cara avall! Ja ho teniem practicament però ens tocava continuar si no voliem que es fés fosc!
En un tres i no res erem a colomina treien unes fotos brutals!!











Allò ja ho teniem i aviat vam ser a estany gento, ja només ens quedava la última baixada de pigolo. Vam descansar una miqueta, vaig trucar a la xica per vere què feia i vam fer quatre estiraments per a no quedar adolorits dels genolls. Realment era maxaca la baixada, però allò ja ho teniem!


 Estàs llesta Olga??? Hi tant! AVui et seguiré, pensava. i quan menys s'ho esperava.....Pam la Olga corrent!! Com, que fas???? Vaaaa tira! Que així no carrego genolls i baixo bé! i el peu??? Què li passa, el tinc posat a lloc i bé! :)  hahahahahha, vaya converses! Pos dit i fet que vam fer tot el pigolo corrent!! Sisisisi, després de gairebé 22km amb uns 1400+ encara em quedaven forces per a baixar corrent! Realment mèstava sorprenent a mi mateixa, però alli ho tenia i amb una mitja horeta mes o menys ja erem a destí, el merescut descans!!!!

Havia sigut un dia increible, un dia rodó on cada passa va ser una experiència nova. on em vaig sentir molt més que acompanyada i ajudada. M'hi havia esforçat si, però no es mereixia menys!!! i que en treia de tot aquesta història??

En podia treure moltes coses i totes bones! Cada dia aprenc a valorar-me una mica més, prò tenir algú que constantment et dóna ànims i t'ajuda a tirar et fa molt gran. Prò encara més el fet de tenir algú al costat el qual et diu que està orgullós de tu! Aquestes petites coses que són inmenses, són les que et fan créixer com a persona, així és que aquesta experiència i tot lo viscut no ho canvio per a res! 
Ara més que mai toca Non sTop i muntanya amunt!!!




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada