Així que li devia NO parar!!
El dia despuntava molt aviat i als 6 ja estavem camí amunt, però haviem decidit fer-ho així perquè d'aquesta manera la primera part de pujada no patiriem tanta calor, els dos saviem que ens esperava unes bones pujades. Ell rai que disfrutava i li agradava prò a mi em costaria més, així és que més valia matinar!
Encara sortiem amb frontal però us puc ben assegurar que la lluna feia llum suficient.
Era com no saber on estar, jo crec que encara no era conscient d'on em trobava fins que no va començar a despuntar. Haviem deixat el cotxe a peu de les antigues pistes de Llesui i ja portavem una bona estona caminant sense adonar-nos, vam arribar a les bordes i vam decidir descansar un mica. Començava lo dur!!! M'esperava la primera vertical fins arribar a la caseta a peu de Montsent, un trosset planet on tindria per a recuperar-me, així és que amb el Miquel m'ajudava a mentalitzar-me com pendre-m'ho per a que no ho veigues com una vertical. Era dur i era conscient que pararia cada dos passes, però havia de fer-ho per a poder trobar aquell ritme que tothom sempre m'ha parlat, així és que tocava cara amunt JA!
Anava fent, pensant en que estava amunt amunt i sobretot mirant al terra. Cada vegada que aixecava la mirada, ja fós per veure on passava el Miquel o per veure on era la vaca que sentia era com si no hagues avançat res! Tenia la sensació de fer passes més petites que les formigues!!!!!
Poc a poc amb força de voluntat i amb ajuda del Miquel vam coronar el 1er tram.
Després d'haver passat una font natural i trampejant podia dir que alli estava com una pepa i amb Montsent sobre el meu cap!! ;)
Fisicament realment em sorprenia perquè no estava cansada, era més el coco que una altra cosa, però tocava descansar. Esmorzar tranquil·lament i mirar lo que em venia cara amunt. A estones pensava que m'estava equivocant i per por de que em digués que si em callava, però finalment el Miquel m'ho va confirmar: Era camí recte amunt! :O:O:O:O
Així vaig quedar-me, amb la boca ben oberta! Però sabia que podia amb allò i més. El que m'ho demostrava??? El fet de que el Miquel s'hagues atrevit a portar-mi aquell dia, si ella no ho hagués tingut clar que podia no ho hagués fet, així que era lo que em tranquil·litzava.
Em venien moments durs si, però la pujada ja haviem reprès altra vegada. Un bon ramat d'ovelles ens passava entre mig i era ben curiós lo acostumades que estaven!!
Mentre el Miquel s'entretenia a fer-los-hi fotos jo decidia tirar cara amunt, volia probar si el trocet fins la pista el podia fer d'una tirada, buscant el ritme i sense tenir que parar ja que era lo que pitjor portava. El fet de marcar-me tot això per mi sola, en veu baixa i por mis piiiiiiii que ho havia de fer, em feia tirar i finalment ho aconseguia! Tirava cara amunt d'una tirada!!!
Cada cop era més dret, però cada vegada em conscienciava més de que allò ja començava a ser meu. Portavem moltes hores de peu i molt d'esforç si, però valia molt la pena. Ja podia començar a veure tot el tros que portava fet. Tan sols em quedava un petit trosset abans d'arribar al "roqueral" que ens portava al peu de montsent.
Deu ni do lo cara amunt que feia!! Em costava i parava molt però constantment tenia la sensació d'estar al vell mig d'una cursa. Cada dos per tres tenia els meus ànims, dient-me que podia, que ho estava fent molt bé i que allò ja ho teniem! Pobre Miquel, crec que va acabar una mica fins al piiiiii de la Olga!!! Però relament tot allò era el que em feia tirar, el que no deixava que tirés la tovallola. Ho estava fent per mi mateixa si, però a la vegada ho feia per ell, sabia que era important coronar amb mi, era el seu proposit i jo no li podia fumbre enlaire!! ;)
Vam descansar una bona estona abans d'acabar de pujar l'últim tros d'herba. Ben acompanyats vam poguer descansar. No molt tranquil·la,ja que el seu vol impactava però si fascinats!
A estones mentre continuavem pujant, m'anava imaginant que era una àguila igual que ella, que podia pujar volant sense cansar-me.... prò llavors tocava de peus a terra i em deia a mi mateixa que havia de tirar amunt! Va Olga que tu pots m'anava repetint a mi mateixa, el Miquel t'espera així que tira coi! No sé quantes vegades m'ho devia repetir, però valia la pena!!!
Finalment començava a agafar color tot allò!!! Feia cara d'apurada eh???? Pues si, i n'estic orgullosa perquè la recompensa que vaig tenir després va ser molt més que satisfactoria!
Ja començava el roqueral i en teoria tiraria més... però la Olga estava una mica esgotada, així és que anava fent xino xano entre roca i roca i controlat els núvols que treien el cap!
Ja veia les banderes!! però no veia tan clar que arribés als llacs abans que els núvols...Així és que li deia al Miquel que tirés! Té la camara i sigues els meus ulls per jo, no em vull quedar sense fotos amb llacs, tothom en té menys jo però per si no hi arribo a temps vull que hi fagis una foto!
Ell em feia que no, que hi arribaria, que veuria els llacs i que tindria temps de fer totes les fotos que volgués i més. Jo.... no ho veia tant clar però sabia que volia coronar amb mi, així és que vaig arriscar i posant-me a parlar sola amb els núvols demanava que s'esperessin una miqueta...
Tot i així encara trobava petits segons per a fer fotos. No era just que el que fés possible tot allò només en sortigues a dos, així és que .... Miquel dona'm camara que ara em toca a mi! :)
Vist i no vist teniem les dos banderes davant dels nostres nassos!!! i.... patapam!! Allí estavem, coronant els dos junts, sols davant de tanta inmensitat i envoltada d'una gran rialla que no se li treia ni per mirar-me i dir-me que ho havia aconseguit!!! Alli ho tenia!!! Després de tot el que havia suposat allò, alli estaven. Era tot per mi i al meu abast!!!!! Per fi veia els llacs!!!!
Tot allò era nostre!! Miqueeeeeeeel!! una foto aqui, vui una altra foto allà, ahhhh i he de fer peripècies per fer una foto els dos!! No parava quieta i li deia que al final faria més km a dalt de bandera a bandera que realment tot el tros que portava a l'esquena!
Només ens quedava una cosa, deixar la nostra petjada!!
i quina gran satisfacció!! Era la 2a vegada que hi pujava però era la 1a que firmava!! Estava molt més que contenta, era el nostre 2on 3000 i ben orgullosa i satisfeta!
Mentres.... Em mirava al Miquel i no parava d'estar fascinat. Estava al seu territori, a la seva montanya i no es podia treure una rialla. Pels que no el coneixereu, us semblara normal prò per la resta sabreu que no.... Era com un nen petit, només pel fet d'haver acoseguit fer-mi arribar en tenia prou per a tenir aquella rialla per tota sa majestuositat, amb que poquet ens estavem aconformant!! ;)
Era hora de descansar i el teniem ben merescut!! Vam dinar, vam fer més fotos, la Olga va fer de les seves amb els peus.... Alli ho teniem tot, podiem recorrer amb els ulls tot lo que havien estat recorrent les nostres cames aquests dies! Ho teniem tot al nostra avast!!
Els núvols aviat van començar a tapar així és que vam decidir dir adéu al Montsent i començar fer via avall, hauriem d'anar amb prudència però seria molt més ràpid.
Hi havia vistes espectaculars tot i que la boira ens mig tapava i un punt havent baixat totes les roques, tocava si o si alguna foto... :p
Jo i la mania de mirar les altures cara avall.... El Miquel s'ho mirava de més enrerre, però jo... com sempre havia de marcar diferència, però és que era espectacular el que teniem sota els nostres peus!!!
Xino xano anavem fent cami, i perquè no se'ns fés tant pesat decidiem baixar per Torena. Donariem més volta i fariem més km, però d'aquesta manera els genollls descansarien, fariem pista planeta i podriem repostar l'aigua al com de les vaques! Sisisisisisi, heu sentit bé! però no us asusteu! Allí l'aigua és corrent, els hi fant arribar per les vaques però no és estancada! jejejej
Prò abans d'arribar alli..... oooooooohhhh!! Una manda de vaques per aqui, una manada de caballs per alla.... Miqueeeel.... Que es deixen tocar els caballs???? Ell se'n reia, i em deia que ho podiem probar. Aquell!! Li deia, n'hi havia un de peculiar, menjava sol i estava apartat però aquell color blanc amb taquetes grises el feia totalment diferent a qualsevol, tenia clar que volia que fós aquell, volia mirar a un caball de ben aprop, que ell em pogués mirar i ho vam aconseguir!!!
Ara la nena petita era jo!! No m'ho podia creure, tenia la foto perfecta!!!
Ens vam estar fent quatre fotos d'anuncis i mentre anavem tirant, i és que la veritat era que entre tanta muntanya verda i tanta vaca semblava la vaca lechera! jejejejeje
.... en un obrir i tancar d'ulls teniem Llesui a sota nostre!! Ja només ens quedava arribar al castell "inexistent" de Torena i fer l'última baixada!!!
Dit i fet, visto i no visto ja ho teniem alli! Ja erem practicament a peu de meta!!!
Vam parar una miqueta al mirador de torena per a descansar. Realment impactava! Veies Sorre, Rialp, Llesui, Surp, Caregue..... tota la vall la teniem davant nostre i era igual de fascinant que vista a vol d'ocell, una meravella!!
Així és que després de fer volar la imaginació, de que el Miquel m'ensenyes per on passava la Matxicots i per descansar una miqueta més arribavem a Llessui!!! Si senyor, ja ho teniem tot a la saca!!! Però... el cotxe ens esperava a pistes!!!!
El Miquel tenia ganes de córre, però jo començava a marcar ruina, així que ell correria els 2,5km últims que quedaven i mentre baixava amb el cotxe jo em quedava fent estiraments!
En un obrir i tancar d'ulls ja el tenia alli, així és que ara si que podiem dir que ens haviem endut els nostres 20km amb 1400+ de desnivell. Orgullosa, contenta, satisfeta??? Molt més que això!! Per 1a vegada baixava del Montsent sense estar decepcionada, senses estar feta una merda però sobretot estava satisfeta! Havia sapigut disfrutar dins del patiment i havia après a controlar tot el que em suposava allò.
Tot això li devia al sinyoret! Era ell el que tirava de la corda imaginaria, el que havia apostat per mi i havia guanyat la batalla!!! Així és que li devia haver arriscat tot allò per a poder tenir un petit detall més que cuidar!!!
Non sTop i cara amunt!! :)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada