Bordes de Llesui - Estanys de Mainera

Havia sigut una setmana de puja i baixa, amb alts i baixos. Dies bons i dies molt dolents, però havia arribat el moment de deixar-ho tot enrerra i tenir al davant el MEU dia. Tenia un bon repte per diumenge i si o si havia de fer-ho.

Als 5.30 per a mi el dia ja començava, estava practicament tot llest així que després de col·locar-me a lloc i acabar-me de despertar ja estava llesta per agafar cotxe i amunt! Així haviem quedat durant la setmana amb el Miquel i poc més aviat de les 7 ja era a sort. Aquest cop tocava ruta que es coneixia ell, segur que era més exigent però també seria un repte més exigent, just el que necessitava.
Amb un no res el tenia alli, carregavem coses i cotxe amunt cap a les Bordes, en res hi erem i la montanya tota majestuosa allí ens esperava, així que només calia cames amunt i aguantar un bon ritme, haviem de coronar bastant amunt!

Semblava que era alli mateix i el fet de trobar un paisatge el qual es el que més m'agrada m'enganyava una miqueta :) 
Feia molt de temps que no trepitjava part del Parc Nacional, i avui era el dia que tocava, així que no em podia fer enrerra i ni molt menys deixar tirat al Miquel!!  M'encantava en no res, que si les cascades, que si els salts, que si lo verd... però Olguiiiii que això fa pujada!!!

 Aviat em passat el primer pas i jo pensant que portavem la gran cosa... Que equivocada anava, així és que em tocava canviar el xip. S'havia que seria un trajecte exigent i també savia que el Miquel em faria tirar, de fet era lo que m'ajudava, així que la part psicologica també havia de fer-ho. Anava treient llengua i pujant xino xano amunt com podia, però me'n sortia!!! En tot moment estava avisada que feia cara amunt i que hi hauria pocs llocs plans, però no importava hi havia d'arribar!!!

Una bona llebre em marcava camí al davant i d'aquesta manera m'intentava donar pressa, tot fós per no fer-lo esperar tant!!! :)
Anava pujant el camí tot recte que estavem confeccionant, però a la vegada m'adonava de que tampoc ho portava tant malament, així que si més no això ajudava molt! Tot i que anava acompanyat de parades inesperades i como no per la fotografia, no anava malament. Començava a rutllar bé!

Va Olga, que ja queda poc per arribar al Pas de Mainera!! Que ja hi ets!! Paraules que ajudaven a acabar de pujar les "escaletes" per a reposar a lloc pla! Semblava no acabar mai la pujada, però tot té la seva recompensa!! 
Alli ho teniem, amb 1:30 ens plantavem al pas! No m'ho podia creure i el Miquel em deia que portavem un bon ritme però no les tenia totes... Portava uns dies sense fer res "exigent" i això em passaria factura...

Després de reposar, veure aigua fresqueta, remullar-me i mentalitzar-me que quedava el últim tram havia de continuar! Només ens quedaven 2,9km i el Miquel em deia que amb 1hora ho teniem llest. Fins ara havia clavat el que havia previst de temps, així que un cop més em tocava confiar en ell, sabia que podia fer-ho! 

Xino xano s'ha anat fent amè. Ara pujades, ara pla, ara baixades... Una mica trenca-cames però ja m'havia informat abans :)
Em tornat a passar salts i cascades espectaculars amb una companyia radiant de bellesa per ells sols, realment estava valent la pena, i molt!!

Allò no parava de fer pujada i em començava a passar factura. Sé que les verticals no són lo meu, però allò realment no ho era coi Olga!!! Si que feia costa amunt però anaves amenitzant! Un cop més i per últim em tornava a mirar el que quedava!

Estava tot al coll d'on acabava la neu, així que si o si havia d'arribar. El Miquel pobre m'anava animant, va que ja queda RES que ja hi som, i ara venia lo divertit, així que si o si havia de seguir, em costaria més però ho faria!!! Ha vingut la part divertida, ara tocava xafar neu!!! Així que ja podiem dir que practicament passavem totes les estacions, però realment les vistes, la companyia i tot el que tenia alli s'ho mereixia!!! 

100m i hem arribat Olga!! Sentia que em deia. No m'ho podia creure, després de tot ho estava aconseguint!! La última pujada crec que ha sigut la més llarga, però eren més les ganes de veure el gran llac que tot el que podia portar a sobre!! i... allí el tenia, el majestuós el teniem sota els nostres peus!! Després de 2.40min arribava el repte a les meves mans!!

L'aigua pura com la naturalesa! Tot aquell mantell era per a nosaltres sols, i la veritat és que en tot el camí no hem trobat ningú que fés la nostra ruta així és que tocava aprofitar tota aquella meravella. Era increible el soroll que feia l'aigua que anava a parar al llac, increible la pau que si respirava, lo bé que em sentia allí dalt, on ho tenia tot!! Em tiraria hores describint, però.. no cal!! :)
Em descansat, em fet un mos i em decidit baixar al llac petit. Al de dalt l'aigua estava gelada (tenia intenció de si més no posar-hi els peus), a part de que feia un ventet que et ficava els pèls de punta. Així que creiem que al de baix, estariem millor per descansar una miqueta més i acabant fent el burro si més no abans de baixar!! :)

 Deixavem enrerra el gran i .... apareixia el petit!!

Evidentment de petit no en tenia res, però a comparació de l'anterior ho era. Alli l'aigua estava més calmada. Continuava trobant tota aquella pau així és que només em quedava posar-me dins! Renoi que gelada!! Tenia els peus i mitges cames cubito, però jo allí! Caminant amunt i avall fins que la planta em feia mal... Va Miquel... venga va, si t'hi poses torno a entrar! i efectivament, em acabat els dos a l'aigua, això sí peus i stop! Prou arrugats m'han quedat, però la veritat és que m'ha anat de fabula!

Després de desconectar durant una estoneta ens tocava la tornada. Sabiem que seria light, a més em tenia llocs reservats per la tornada que realment em deixarien amb la boca oberta, així és que hora de fer "rapel" per la neu i agafar camí!

Aviat em començat a fer via per arribar a la "Cortissa" (sino recordo malament el nom) de la neu. Allí ens em posat a mirar com passava l'aigua per sota el gel i el Miquel s'hi acabat endinssant bastant més que jo :)

La baixada era més amena i més rapida, m'havia recuperat força i per fi, mes o menys, podia seguir el ritme del Miquel!! Però sempre hi havia algo que em feia parar. Què era aquest cop? La caseta feta d'una roca, increible!!

Ens ha cridat l'atenció com s'havien entretingut a posar pedres per a no caure el roc gran i acabant fent una "caseta", si més no era un lloc per a poder-te raserar...
Lo dicho! A seguir el Miquel per a dur-me a un lloc espectacular! Amb la boca oberta em deixava davant d'una cascada increible i perfecta! De per si sempre em fascinen, prò amb el desgel que teniem a sota els nostres peus era increible!! Mentre ell feia un mos, jo anava a investigar què es sentia sota una cascada, bé al costat jejej

M'hi he atansat un bon tros i que fresqueta era l'aigua però que bé em sentava tot allò. El dia estava rutllant i tenia els nostres moments que ningú ens els treia! Simplement era disfrutar del moment!
Al cap d'una estoneta em seguit, ja que m'esperava una altra cascada també espectacular amb la companyia del Montorroio de fons...

Realment el paisatge no es quedava enrerra i les sensacions es quedaven curtes! Era moment de fer un "out" i descansar. Era el moment del relax, del sentir la gespa, de tenir els nostres moments mirant els núvols... Moments d'aquells que els vius intesament en aquell moment, que queden immortalitzats i els recordes amb un somriure. 
Poc a poc m'anava treient l'ofuscació i decepció que portava per mi mateixa i podia acabar de disfrutar de tot el que tenia al voltant. Un elefant, un dinosaure, un cargol... la imaginació volava, però ningú més ens entenia ajajaja

Era moment de tornar a la realitat i fer l'última baixada abans de tornar a arribar al Pas de Mainera, així que carreguem motxilles, aixequem culs del terra, ens acabem de refrescar per últim cop i cara avall!! Ens esperava una bona rebuda!!

Feien goig tota la  manada junta!! Poc a poc em nat fent i aviat hi hem sigut, en un tres i no res teniem al davant el mapa el qual ens indicava que erem al pas i el trajecte que haviem fet. M'ho mirava i m'ho remirava al baixar pensant en qui m'ho havia de dir que hauria sigut capaç, i allí ho tenia sota els meus peus!!

i... au, per "l'atajo" que em agafat vist i no vist em sigut al cotxe! No m'ho creia però allí estava. Havia suat la cansalada però havia valgut molt la pena. M'emportava 13km a la saca amb un bon desnivell! Que m'ha costat? Sí, l'últim tram però tot té la seva recompensa.

De tot això m'enduc que d'una fustració se'n pot treure una gran recompensa. Pujant estava decepcionada amb mi mateixa, però un cop al cotxe i vist assolit tot el meu trajecte em sentia satisfeta i orgullosa del que havia fet. Havia tingut en tot moment una companyia immillorable, la qual constantment m'ha trobat les paraules i la manera de fer-me tirar, com si hem conegués de sempre. Així és que el mínim que podia fer era agrair-li dient-li que estava satisfeta! En el seu meu moment m'ha dit que em mereixia el merit d'haver-hi arribat però a la vegada jo li deia que part d'aquest merit era seu, així és que un cop més.... GRÀCIES!!!! Moments com aquest no els canvio per a res, són els meus moments, els nostres intants on disfrutem, ens relaxem i som nosaltres mateixos. La vida és molt puta, però la naturalesa fa que sigui més amena! Així és que... continuaré buscant els meus moments, els meus instants i els meus dies rodons amb bona companyia!!

Non sTop*