La travessa de la petita, una lliçó de lluita.

Després d'una setmana és hora de fer menció d'una gran gesta i d'una gran feina ben feta. Després de tenir els dies suficients, avui us puc explicar el gran gest de la meva filla.
Avui no hi ha historietes ni batalletes de les meves, si no que em dedicaré a explicar la gran autosuperació que va tenir la petita fa just una setmana, quan s'aventurava a la travessa de St Maurici per a tenir el gran premi (que per a ella era) de fer nit en un refugi en ple hivern.

Així de preparada emprenia la sortida! Amb la seva motxilla i el pes corresponent i a la Lúla perquè l'ajudés a tirar amunt heheheh. La neu no estava tant baixa com ens pensavem però tot i així vam tenir que sortir des d'Espot, per perill d'allaus no deixaven pujar fins a pierró. Tot i així ens ho vam pendre amb calma. Teniem tot el dia per endavant per arribar a Mallafré, així és que poc a poc. Feia dies que no caminava i a les cames se li notava però mirant papallones i buscant izards anava passant més ràpid. Per no fer pista tota l'estona vam decidir pujar per l'atajo que donava directament al planell de sobre el pont, d'aquesta manera ens saltavem tota la carretera fins a pierró i les passarel·les de fusta.

 Poc a poc feia via i aviat vam calçar-nos les raquetes! Allò ja era més divertit i la Lúla se'ns mirava amb cara espantada però tot i així era la que disfrutava més a la neu. Pujant pujant anavem arribant a l'ermita de St Maurici, allí podiem llegir un cop més la famosa llegenda dels encantats tenit-los als peus, i la itziar es mirava el territori fascinada.

Realment era un espectacle trepitjar tot allò. Anavem fent parades per la xica, així se li feia més fàcil però ella mateixa a l'instant ens deia de continuar. Allí va ser on vaig començar a adonar-me que estava fent l'esforç més compensatiu fins al dia d'avui. Estava cansada, agotada, amb les espatlles destrossades pel pes de la motxilla però ella sola decidia continuar fent passes. Sabia que ni jo ni el Miquel li podiem carregar el pes, tots tres en duiem així és que ella sola s'anava mentalitzant que era la seva responsabilitat. Per uns moments em transportava al dia que vam coronar els 3TresMil's.. Per molt cansada que estés, per molt derrotada que es sentís no tirava la tovallola ni tant sols un instant, doncs aquest cop tampoc quedava indiferent!

En el moment menys pensat saltavem d'alegria. Ja erem al cruse on ens indicava si tirar cap a St Maurici o tirar cap al refugi! Primer voliem descarregar pes i descansar, fer un bon dinar que ens l'haviem guanyat i qui sap si una migdiada heheheh. Així és que ens vam endinsar en un camí màgic. Ningú havia obert traça fins a Mallafré i era tot verge, estava tot intacte i el fluid de gent era nul! Teniem tot el territori per a nosaltres sols!! Ara saltem una branca, ara travessem el riu, fem peripècies per crusar el pont.... tot va ser tant amè que en res hi vam ser!!!

A la peque se li girava una rialla d'orella a orella i quan va veure com era per dins... va al·lucinar! Dormirem aqui? Puc triar llit? i la Lúla pot dormir amb naltres? Només es feia preguntes i més preguntes i desbordava felicitat. Després de dinar i descansar li preguntavem si li venia de gust fer ruta de nit .... Primer va posar aquella cara estrafolària que posem quan no encaixem el que ens diuen i després es va posar a riure! Si home de nit... que estàs turuleta mamà? Pujant ens havia dit que l'estany el volia deixar per l'endemà, però després de sentir que hi podria passejar per sobre, que estava a 10 minutets i que així l'endemà podia dormir una mica més.... Se li van obrir els ulls i va dir anem!!!!

Aviat vam començar a trobar indicis terrestres, ja que en tot el camí si ens haviem crusat a 5 persones era molt.... però estava bocafoscant massa com per a trobar algú amb aquelles hores... però sabeu què? Millor!! Ens va fascinar tot el que vam trobar i ho teniem tot per a nosaltres sols!

Vam començar amb els iglús pre-fabricats que vam trobar a peu d'estany però l'espectacle que ens esperava només amagar-se el sol va ser espectacular! Vam trobar les nostres pròpies aurores boreals, i és que realment a dia d'avui no li trobo cap més nom! Ens va embaucar tot l'espectacle que teniem al davant, aquell taronja, aquell groc, aquell vermell.... aquell foc davant dels nostres ulls no era creïble!!

Així era com es despedia el dia de nosaltres i ens donava el millor regal que tenia. Tota aquella puresa, tota aquella bellesa s'havia reservat per a nosaltres sols. Ara tant sols era hora d'assentar-nos i contemplar tot el que ens havien reservat.

Després de contemplar i fascinar-nos era hora de divertir-nos, així és que tocava caminar sobre de l'estany! primer no ho teniem massa clar, prò seguint un vell rastre vam arribar prou lluny, escoltant que no fessim croc croc i amb aquell ai dins nostre, però objectiu aconseguit!!!

Després dela jornada que haviem tingut i d'inspeccionar tots aquells raconets que quan hi ha gent no pots era hora de tornar cap a casa. Allí ens esperava una bona velada, juntament amb una colla d'aventurers igual que nosaltres. Vam fer riallles a la boreta del foc i quan ens va semblar vam posar-nos a dormir. La tornada al refugi va ser divertida tenint una nova guia a la foscor que s'ho passava d'allò més bé!

Una bona guia eh? hehehehehe.
La nit va passar ràpid, la Lúla no es va moure en tota la nit i el sol aviat va sortir! Era hora de començar a plegar coses i fer via cap a la rutina altre cop.... La tornada va ser ràpida però a la vegada no voliem arribar al cotxe. Va ser una experiència molt enriquidora i que vam apendre molt de la petita. Un cop més, aquesta història, és la SEVA aventura! Perquè se la mereix i sobretot perquè se la va guanyar a pols. Va saber lluitar fins l'últim instant per aconseguir allò que haviem planejat. Aconseguir el seu objectiu va ser el regal més gran!

Ara em tornat als entrenaments diaris i diu que ja vol tornar a començar la seva temporada de muntanya, així és que ja em puc calçar perquè em comença a preguntar pel Vallibierna.... Sé que tard o d'hora el xafarà! Així és que apendré a conviure amb la meva lesió i el que comporta per ser una lluitadora com ella, per aconseguir les meves metes i no deixar mai de banda el que ens aporta felicitat a les dos!

Gas i amunt que això acava de començar! Una lluita que mai deixarem i que sempre vencerem!
Non sTop*

Un 131 feréstec: Un somni IMPORTANT, una fita INTERESSANT.

La setmana ha anat de números. Entre 154, 322 i 131... el que ha marcat la diferència!

Ningú entendrà el perquè dels números i el seu significat però per mi són molt més que això. Avui potser és dia de reflexió, d'una entrada totalment diferent on tot ha canviat. Són èpoques complicades per a tots però després de dies d'intentar-ho avui he sigut capaç de superar-ho. Si tiro més setmanes enrrera apreixen més número 149, 422, 105.... i més enrrera continuen apareixent, però aquesta setmana ha estat treballada, ha estat meticulada i sense tenir gens ni mica de ganes. Tot i així ha sortit tota la meva força de voluntat. Per a mi fer tant desnivell durant tres dies seguits no és habitual, el meu cos no ho aguanta però avui m'he adonat de que estic perfectament bé (tret que em costa d'aixecar-me del sofà... hehehe), que el meu coco està més actiu que mai i que les meves possibilitats pel dia 15 comencen a créixer una miqueta més.

Malaltissa o curativa? Aquestes són les paraules claus que la majoria de la gent pensa. Aquells que no ens entenen, que no saben viure la natura en aquest estat no poden entendre que poguem estar hores i hores patint al vell mig de la muntanya, ja sigui sols o acompanyats. En canvi, aquells que de la mateixa manera que jo, més o menys intensament la viuen i l'exploren m'entendran a la perfecció.

Per a mi, la naturalesa, la muntanya i la passió de passar de roca en roca és la meva cura. Són molts mal de caps que m'atabalen només aixecar l'ala, només crusar la línea de la porta de casa meva, però a la vegada tinc una petita que em fa lluitar cada dia per a què això sigui algo més fàcil. Tinc molta sort si! Però tot i així a vegades no és suficient per a deixar enrrera tot allò que no m'aporta, tot allò que fa créixer la ràbia dins meu i tot allò que em crea una ansietat que poc a poc s'apodera de mi.... Per això sortir sola o acompanyada, gastar les meves energies en cada passa i patir quan menys ho espero és l'elicient i els actes claus per a tornar-me a sentir persona, per a tornar a ser jo mateixa i treure'm tot aquest mal rollo de dins meu. Allà dalt, sobre la fita que aconsegueixo a cada intent, em tranquilitzo, respiro aire pur i m'adono que no tinc tantes coses dolentes. Allà sóc qui realment vui i actuo tal com jo decideixo. És allí, on m'adono que tinc més força de voluntat de la que em penso, que tinc persones al meu costat que valen milions i que tinc una vida que no està gens malament!
Precisament per això, avui allà dalt, sobre el 131 i després d'haver-me menjat les meves 101 corves, he decidit que era moment de canviar. Que ni per moments no deixaria enrerra aquest tractament tant meravellós pero que si que faria que cregués una mica més en mi mateixa i per últim cop en un tema tabú faria que fós el passat, que quedi enrerra i que d'aqui un temps sé que ho podré mirar amb una gran rialla!

Així és que no deixeu mai de lluitar per els vostres somnis, jo en un moment límit vaig estar apunt, però avui jo sola m'he demostrat a mi mateixa que els somnis no s'esborren si no que tant sols s'amaguen per a què els tornis a descobrir! Surt i ves a buscar-los perquè et fan sentir com mai!!!

Non sTop*

149.

154.

 

322.

131.

Dos etapes! Caranejant Rocalta i cota 2000 hotel.... Llessui!

De punta a punta el Pallars i arribar a la vall d'Asua?
M'encantaria tenir la resistència suficient per a poder fer-ho, però de moment m'he d'aconformar en fer-ho en dos etapes, que no han sigut poc, i molt intenses!

Per trencar una mica la rutina, la setmana la feia començar amb dijous, no valia la pena recordar els dies sense festa i només anar a currar, tot i que sempre és important... Tant sols el dia abans escolliem amb el Miquel el destí, sense saber ben bé on acabariem i com. Rocalta (descobria el nom el mateix dimecres) per a mi sempre havia sigut aquella carena que em cridava l'atenció. Volia fer tot el roc de Pessonada si o si per dalt i finalment ho aconseguia! En menys temps de l'imaginat em veia passada la fita del roc i buscant el punt geodèsic de Rocalta.

Evidentment i com era d'esperar portava les dos llebres al davant, però allò no feia arrelentir res. Anavem fent sobre la marxa i preguntant-nos si seria aquella última punxeta que divisavem al fons... Semblava que es començava a dibuixar camí entre carena i carena, però com que no n'estavem segurs decidiem fer via per la pista forestal. Aquesta segurissim ens hi duria, ja que conduia a la serra de Boumort.
En poca estona enfilavem amunt l'últim tros per a divisar el punt geodèsic. Allí el teniem, ben majestuós i amb unes vistes espectaculars. Podia veure tot el trajecte que havia fet uns mesos enrerra participant a la cursa de les Trinxeres, i és que des d'allí dalt St Corneli imposava!

Unes vistes a vol d'ocell que només es poden entendre quan ets allí. Feia vent i fred, però no podies deixar de mirar. Tot el llac amb aquell verd-blau, els aguilots que ens anaven acompanyant tota l'estona, el Homer (roca santa) si et giraves cap a l'altra banda, on encara es podia divisar tota la vall fosca enfarinada. Realment valia molt la pena ser allí.

Tot i així vam fer via cap avall ràpid, voliem acabar la nostra circular donant tota la volta a la carena, passant pel punt militar (no recordo bé el nom) on Franco havia deixat petjada, i tornant per St Joanet. La veritat és que va ser una caranejament increïble, alli on et veies diminut et senties la persona més gran del món. Poder recórrer tots aquells rocs, tenir-ho tot als teus peus i veure com s'aixecava tot sota les teves mans et feia sentir una mica millor!

Aviat arribavem al punt de trobada de la fita, ja només ens quedava una mini carena a comparació del que duiem a les cames, passariem per St Joanet i fariem cap al cotxe, on hi arribavem sobre les dos de la tarda i ens donava temps d'aprofitar encara una miqueta més el sol i el poc vent que feia a Pessonada :)
Un cop més un bon entrenament per a començar la primera part del Pallars!

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Aquell poste de colorins feia dies que m'havia picat la curiositat, aquell camí tot verge que xafavem amb la xica la mateixa setmana ens havia marcat i la possibilitat de calçar-me la taula ens va empenyer al pas final!

Així es presentava el fred de diumenge al dematí, deixant una Argenteria espectacular on ens marcava que les temperatures serien també espectaculars! :)
No haviem mirat pronòstic de temps, però anavem preparats per a tot. Tant si les temperatures eren sota zero com si haviem d'anar amb calça curta.

Després d'arribar i carregar tot decidiem fer camí per la pista. Donariem més volta però amb el gruix no massa elevat que teniem de neu hi pujariem bé sense raquetes, tot i així portavem els grampons per si acas :)
Anavem pujant deixant enrerra tot el poble de Llessui, on es veia preciós i el majestuós Montsent ens començava a fer companyia. La neu havia marxat molt, tant que es tornava a divisar perfectament tota la part rocosa que té. A mesura que anavem pujant començaven a treure el cap Montorroio, la Pica al fons... Tot allò començava a ser tentador, però primer calia arribar a l'hotel.

La pista se'ns començava a fer pesada i poc aventurera, així és que el Miquel em temptava a fer via recte amunt amb una vertical... Primer li deia que no, però al dir-me que l'hotel ens quedava al recte... venga va, un bon entreno i amunt!
La pujada va ser dura, molt dura! Feia dies que no intentava posar els peus direcció sobre 2000 i això es notava, tot i així anava fent. La Lúla, ja portava el doble de km's que nosaltres i semblava que estés fresca com una rosa, en canvi jo, semblava una padrineta amb bastó! eheheheh.

Poc a poc i sense adonar-me'n, el tito m'anava enganyant per acabar d'arribar, semblava no acabar maiii!!! heheheheh.
Per fi, després d'un bon desnivell en una pujada molt intensa, divisava un teulat! Allíiiiii ho tinc!! Com no sigui l'hotel em planto aqui, li deia al Miquel :)
Però finalment si que ho era, arribava a cota 2000m treient la llengua però més contenta que mai! Havia guanyat totes les adversitats que mai m'hagués imaginat! Tornar a fer una vertical al vell mig de l'hivern, arrosegar-me com un cuc contra el vent i ser més tossuda que mai, però allí ho tenia! Amb l'ajuda del Miquel, però hi posava els peus!

Només arribar feia de maquinista, em tornava nena petita columpiant-me als antics telecadires, em paralitzaven les vistes que tenia al davant... però allí estava, aconseguia un cop més el nostre destí, el nostre repte del dia i amb la rialla més gran del món!

Realment estavem dins del paradís. Teniem tota la vall d'Asua a les nostres mans i no ens deixava indiferents.
El vent ens feia amagar dins les antigues casetes que encara estaven de peu. Ens endinsavem dins l'hotel, on tot estava trinxat. La gent que anys enrerra ho havia saquejat havien deixat un hotel trist i apagat. Tant sols hi queda les parets mig trencades i les finestres tapades.. Realment trist i desolador veure un panorama així...

Després de dinar, de mirar com la Lúla ens marcava que hi havia alguna cosa que no li agradava i de mirar i remirar el Montsent... Decidiem que per avui ja n'hi havia prou. Era molt temptador tot el que ens envoltava, però hi havien molts més dies per a tirar més amunt. Era hora de recular i tornar avall, aquest cop si, per pista!

Tot i així ningú em treia uns òbtics impactants. La forma que havia creat el vent sobre la neu et feia creure per instants que estavem a la Sibèria, hheheheh. Es formaven unes escales molt peculiars, que als tres ens van fascinar! Després de veure i intentar acaçar amb aquelles dos gaceles, continuavem pista avall. On a zones, la neu realment hi havia deixat gruix... Tot i així es caminava bé, ja que el vent l'havia gelat i endurit, cosa que ens facilitava la petjada :)

Aviat tornavem a ser al cotxe, i pensavem que faltava una mica més de diversió! Després de fer menjar la Lúla i de preparar les coses.... Havia arribat el moment de calçar-nos la taula després d'unes temporades sense fer-ho. Li treia la pols després d'uns quants mesos, però tampoc havia oblidat massa de com es feia, heheheh

 Després d'unes quantes baixades ja tornava a aguantar l'equilibri i tornava a sentir l'aire a la cara, per fi deixava de tenir el cul a terra! hahahahah.
El Miquel ho probava, tot així crec que no li va acabar d'agradar, però ara ja no podia dir que no s'havia ficat una taula als peus ;)

En resum un bon diumenge, un bon final de setmana on m'enduia dos etapes d'entrenament que tenien lo seu i que ningú em treia el seu desnivell. Després de veure vaques voladores i cabres amb ales, crec que era hora de tancar la setmana!! hehehe

Ara només queda esperar uns dies més per a tornar a fer de les meves!
Salut i Non sTop*

L'snowrunnig a Beret i el seu gran cap de setmana.

Després de passar totes les festes de Nadal i amb el nou fitxatge a la familia, tots sabiem que els entrenaments serien més sovint, així és que després de pujades a St Sebastià, recórre la camarasa i el cami dels caballs era moment d'estrenar-nos en la nova modalitat, intentar córre sobre neu!

Cap dels dos ho haviem probat (tret de a les nostres sortides fent de saltinbanquis) així és que un mes enrerra decidiem apuntar-nos ala Hivernal de Beret. Tarats? Si! i ben tarats, perquè el nom mateix ja ho diu, una gran hivernal i a -10º que se'ns presentava però nosaltres allí erre que erre! :)

L'aventura ens va començar dissabte després de dinar i fer maletes. Vist el mal temps que ens presentaven i el temporal de neu que suposadament s'esperava, vam decidir pujar a fer nit, així és que als 6 de la tarda ja estavem plantats a destí i decidits a fer de les nostres!

A Aubert ja hi queia estona la neu, però voliem anar a investigar! A més amb l'excusa de la Lúla era ideal per anar a descobrir territori. Així és que amb sabatetes de nena pija i jaqueta Matxicots m'endinsava dins dels caminets que ens envoltaven. La veritat és que teniem un paradís als nostres peus i res ens feia aturar. La nit era clara i la neu donava aquell toc de llum que ens faltava per a veure-hi a les fosques. Xino xano anavem fent via cap a Betlan, un poble encissador com tots els que ens envoltaven... Fins que.... SSSHHTtt. grgrgrgrg, txuuuum! i la Lúla aixecant pota! Quan el Miquel es girava la Olga ja estava a hores lluny i és que un soroll ben extrany ens havia tret de tota la nostra calma. Jo no sé com grunyeixen els  jabalins, però us puc ben assegurar que jo diria que allò ho era! Al cap de res, el Miquel tornava a investigar sense massa èxit. A ratos semblava el soroll d'aigua i a ratos un jabalí... a hores d'ara encara no ho sabem, però tot i així vam tenir els nassos de tornar-hi a passar per a poder fer la nostra ruta! La nocturna continuava! hehhehe.

Tot allò era realment un espectacle i finalment arribavem Betlan. Passant pel bell mig de boscos encantats on ens enamoraven juntament amb la lluna que poc a poc anava sortint. Tot allò era espectacular i tant sols era de nit! Xino xino i arrosegant el cul pel terra anavem fent via fins arribar a Vila, el següent poble que tocava. Semblava que estavem fent un tros de ruta dels 15 pobles i la veritat és que deixava amb la boca oberta! Cosa que em feia apuntar a la llista que aquest any SI la faria :)
Finalment arribavem a Aubert altre cop, on ens retrobavem amb una vella amiga i la Lúla feia nou amiguet ;)

i així acabava de rendida mentre naltres sopavem! Realment s'havia guanyat el trono, amb el tute que haviem tingut com escalfament.

La nit va passar ràpid, massa! Tot allò era encantador. Despertar-te i només obrir finestra veure muntanya i muntanya no tenia preu! Cap ni un! Però era l'hora de la veritat, tocava fer bosses i preparar el ritual de la pre-cursa. Tot llest i cotxe amunt, que el vent i el fred ens esperaven! Feia un sol radiant i semblava que es comportaria però renoi quin fred al baixar del cotxe!
El termòmetre ens feia aterrar al planeta terra dient-nos que erem a -10º ràfegues de vent considerables i la sensació tèrmica millor no pensar-hi... Així és que, recollida de dorsal sense bossa del corredor (Si, si... vaig pagar l'inscripció per un simple abituallament  a l'arribada ple de sucre i poca cosa més... Segons ells, s'havien quedat sense pels de 6km... ) acceptant a la Lúla com a corredora també i crean un nou estil de la Olga, l'snowcanirunning amb bona companyia! hahahah

Després de posar-nos els grampons i fer 4 escalfaments ens preparavem els 3 per a fer una gran sortida! i au, tira que es pla i la Lúla que tirava com mai! Crec que li va encantar! Vam fer el tret de sortida corrent, però aviat ens vam quedar al nostre aire i al nostre ritme, on costava trepitjar després d'haver-hi passat milers de peus i haver-hi forats considerables! hehhe

Anavem fent xino xano amb el Miquel i trobant a gent que també la feia amb el gos, era com anar per casa, però era divertit allò de córre per sobre la neu! El km3 deseguida el vam tenir, i després d'haver passat una noia plantada amb la càmera als dits i sense moure's ens crida de si feiem la curta! Si, esclar!! Ahhh, pos és que heu de girar aqui! Anavem ben arreglats! Sense bossa dels corredor, sense bones indicacions.... Bé, vam deixar-ho estar i vam continuar.
Ben aviat vam ser a meta, amb poc menys d'una hora ens ho haviem fet nostre i tot i que el terreny era diferent, haviem tingut un bon fondo i una bona entrada! Ben contents entravem!

 Tot i les mancances per part de l'organització, nosaltres haviem fet la nostra cursa amb una llebre ben joveneta i havent disfrutat en cada passa! El fred l'haviem deixar enrerra i el sol ens treia una rialla! ;)
Tot i que a hores d'ara encara estic corrent... Així és que si sentiu que m'he tornat una pro no us extranyeu! hahahah

Vam esperar l'entrada del Jordi i el podi de Txema on vam estar ben acompanyats amb Kiko, Montse i Gina. Així és que no ens podiem queixar!

Un bon acabament de cursa i una bona despedida de la Vall d'Aran. Després de tot, decidiem començar a baixar, voliem fer parada a la vall de Besiberri i aprofitar que els núvols encara no amenaçaven.

Després de dinar dins el cotxe pel fred que feia, poc temps ens va fer falta per anar a descobrir més. La cursa se'ns havia fet curta i allò ho haviem de rematar, així és que decidiem ficar-nos dins del bosc de Besiberri i a vere que passava....

Allò era brutal! Un lloc verge on la neu no estava trepitjada per ningú, on la calma era la reina i on el paisatge m'enamorava! Cada passa era una sensació de pau i felicitat, on em veia d'aqui uns dies corretejant amb la peque...

Tot allò era indescriptible. Se'm dibuixava un somriure quan pensava en la possible ruta que s'hi podia fer, on podiem arribar fins l'estany de Besiberri i obtenir unes imatges impactants! Tornarem, li deia al miquel entusiasmada! ;)

Finalment, era hora de tornar a la realitat. El dia començava a acabar i encara teniem camí fins a casa. Se'ns va fer curt però aviat vam tornar a ser a la civilització, aquell lloc que de tant en tant en necessito escapar!

Finalment teniem un gran cap de setmana. Una cursa una mica agria per la seva organització, però nosaltres mateixos vam saber treure-li suc haver fet km amb cotxe com perquè això no ho espatllés. Vam començar-lo al nostre aire i vam acabar-lo descobrint un cop més un nou món, on ben aviat m'hi tornareu a veure, perquè tot allò em va ENAMORAR! Així és que pit i amunt que la neu només ha fet que començar!!!

Non sTop*