Grans reptes, petits objectius!

Grans reptes, petits objectius!
Tenim tota una vida per tocar de peus a terra, de moment continuarem tocant el cel!

dimecres, 25 de gener de 2017

Sant Jeroni per començar l'any!

Entre passeig i passeig, i una setmana abans de que acabessim el projecte solidari del Raul #sempreendavant, tocava fer l'entrada a l'any per la porta gran!!


El dia començava esplèndit, amb els núvols aixecant arrans de vall i amb la carretera pel davant. Montserrat ens esperava i una pujada a St Jeroni ens rebria amb les mans ben obertes. Aquesta havia sigut la nostra decisió. 
Formavem part del projecte des de la 4a etapa però era com si ho haguessim fet des de la primera i quina millor manera de demostrar-ho que anar on tot havia començat. Mai havia estat a St Jeroni i com bé sabia el dia 21 no podria acompanyar-lo fins dalt, la xica em deia que també volia pujar, així és que va ser l'última ajuda que necessitava per a fer-ho realitat.


Era un dia de molt de sol però amb molt d'aire, tot i així ja ho teniem previst i veniem ben preparats. Seria una pujada curta però intensa, abrupta pujant per la canal i fent la ruta molt més emocionant. Cadenes, pedres, escales, la Lúla estirant i sobretot la xica brincant com mai per tirar cara amunt! Això era un petit tast del que em podia esperar aquell gran dia!


Així és que després de deixar el cotxe a Sta Cecilia només ens quedava enfilar amunt. El miquel se'n recordava bagament de les vegades que hi havia passat per la cursa, així és que amb la seva ajuda, el gps i la petita intuició del camí arribariem a dalt. Primer un caminet, després unes roques. ara un desviament... Fins que vam arribar a la zona de les cadenes.
El primer tram era complicat per a pujar-lo amb la Lúla lligada, així és que esperant que no molestés massa i que no em diguessin res la deixava deslligada. Havia de pujar al seu aire i jo al meu per a poder estar al loro de la xica i que tot anés bé, tot i que més aviat necessitava jo la seva ajuda que ella la meva! heheheh


Hi havia unes roques inmenses, però amb la facilitat que amb l'ajuda de les cadenes, les cordes ben assegurades i el caminet que de tant es tant es dibuixava es va fer tot molt més divertit!
Veure com la petita disfrutava en aquell terreny, que per primer cop no em demanava ajuda entre pedres i que ho feia amb tanta facilitat m'ajudava a tirar amunt i estar molt més contenta. La meva esquena allí estava, però amb tot aquell xute de grans aventures quedava a segon terme.



La veritat és que se li feia molt i molt fàcil! Tant que gairebé ja deixavem el terreny rocós enrerra per a entrar al bosc amagat.
Arbres gegantins, arrels de conte i una natura amagada increïble. Semblava ser el dia ideal, practicament no estava transitat i el fred dins del bosc no el notavem tant. Tots anavem fent xino xano i la pujada s'anava estirant. Tots teniem ganes d'arribar a dalt!
Ja no ens podia quedar gairebé res, portavem estona pujant i semblava divisar-se la sortida del sol arrant del terra, això només podia dir una cosa, estavem arribant a zona plana!!!




Efectivament haviem arribat a l'última ermita abans de començar les escales direcció St Jeroni. Allò ja ho teniem i un cartell ens deia que amb 5minuts arribavem a dalt. La xiqui estava cansa però impacient. Les vistes que començavem a tenir eren bestials.
Tota aquella serralada de pedres que sempre miravem des del Bruc, ara la teniem als nostres peus. Erem nosaltres els que ens haviem ficat dins d'ella i realment era tot un món desconegut. Era el primer cop que posavem els peus a la muntanya màgica i la veritat és que no deixava indiferent a ningú. L'aventura estava a punt d'arribar al seu punt més alt!



Serralades i més serralades era el que acompanyava al sol i l'aire abans d'endinsar-nos a les grans escales. Li deia a la xica que comptés totes les escales, d'aquesta manera se li faria més curt i a la vegada sense adonar-se'n seria dalt de la creu :)


Tornavem a portar a la Lúla lligada i allò ja gairebé ho teniem, semblaven no acabar mai però encara ens quedaven forces per a pujar-les un trosset corrent i jugar com a nenes petites!
Tenia ganes de trepitjar l'estrella, de veure tot el Pirineu des d'allà dalt, de veure tot el que veia a través dels ulls del Raul cada cop que m'ho explicava i a la vegada, li devia!
Li devia ser allà dalt i sentir el que sentirien ells a la setmana següent! Així és que després de 226 escales (ni una més ni una menys) l'estrella de St Jeroni era nostra!!!






D'aquesta manera tant peculiar feiem el cim nostre! Fins hi tot ens el van deixar per a nosaltres sols, un cop més ho aconseguiem, tenir l'aventura sota els nostres peus!!!

Feia molt sol però molt vent, així és que després de fer el saltinbanqui, fotos i buscar montorroio dins de l'estrella era hora de començar-se a despedir. Fariem la baixada per la ruta de les ermites i d'aquesta manera coneixeriem un trosset més de terreny.

Després de parar a dinar i descansar, tornavem a engegar on ens despediem de Montserrat des del mirador i obriem la porta del nostre camí, i mai més ben dit! Encara no em trobat ben bé quina era l'utilitat d'una porta sense pareds, però vaig deduir que aquesta era la manera d'entrar dins la ruta de les ermites, un món tancat i misteriós que vam descobrir per a poder tornar a Sta Cecilia.



Un cim molt emblemàtic, una muntanya màgica i una ruta molt especial és el que ens enduiem per a poder començar l'any! 
Un any ple d'aventures, nous reptes i noves experiències on espero que tots vosaltres m'hi acompanyeu! Continuem omplint el sac d'aventures!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada