A vegades surt bé i a vegades es complica, però finalment surt bé! És potser aquesta la raó que ha fet que tardés més amb explicar aquesta experiència. A l'aventura de conquistar la Pica vaig apendre molt. Vaig conéixer valors que feia molt de temps que tenia amagats. La valentia de tirar endavant, l'esforç de rendir-me, el companyerisme que ens regnava i sobretot la complicitat que hi havia entre els 6 navegants que portavem. Potser haguessim tingut que fer nit a l'Estany d'Estats, potser no haguessim tingut que baixar de nit, potser potser... ens estariem estona lamentant... Sí és veritat que potser vam arriscar, però també tinc molt clar que tot anava bé en tot moment. Vam fer patir a la Joana i l'Anna fins l'últim minut, vam fer pujar al Toni per veure si baixavem, i és que coronar practicament als 5 de la tarda comportava moltes coses, però en certa part era el nostre somni, erem allí i necessitavem tocar-lo amb la mà així és que...
Als 4 del mati la font de caps ens esperava i als 5.30 ho teniem tot llest per fer cara amunt, l'aventura començava!!
La càmera encara era adormida però podiem fer una foto de tots 6!! La Juanin, el Toni, la Silvi, el Miquel, la Olgui i l'Anna estaven disposats a tot!! La veritat és que encara no ens ho podiem creure, però ja erem allí llestos per a fer frente i en res arribar al refugi. Realment era una pujada amena on tots aguantavem bé, ens semblava tot irreal fins que ens van fer aterrissar!!
Alli ho teniem, el primer indicador que ens guiaria per tot el camí. El camí ja començava a despuntar i els frontals aviat vam poder guardar. Era un territori nou, on en tot moment em deixava amb la boca ben oberta. De ben lluny ja veiem uns grans salts d'aigua, inmensos que recorrien totes aquelles muntanyes. Arbres mig caiguts gegants increibles i... començava la part bona, primera escalada!!
Sisisi, tal com veieu vam baixar per aquest rocot!! Va ser ben divertit. Vigilant en tot moment ens en vam sortir ben aviat, primer els mossos al davant per a dir-nos on xafar i després les senyoretes desperdigades intentant no mirar avall per si acas... :) Fotos increibles per a recordar uns moments únics!
Deseguida vam ser a peu pla altre cop. Alli no es parava de respirar aire pur, però sobretot no es parava de veure a la Silvi sorpresa! Olga mira, Olga uauuuu... era increible poder disfrutar de tot allò amb ella. Ho viu i ho sent igual que jo i poder-li demostrar que podia amb allò i més amb tot lo que dur a sobre era important per a mi, semblava una nena petita però es que tenia una gran mestra!
Les cascades aviat les vam agafar. Com no vam fer les fotos de rigor, i després primera parada: tocava esmorzar!!!
La vall era nostra i la Pica començava a arrufar el nas! Era increible tot el que teniem al nostre abast!! :)
Vam esmorzar, vam xarrar, vam descansar... i abans d'agafar fred vam tirar cara amunt. Ara tornava la part tecnica però la recompensa que ens esperava valia la pena! Tot i que... només s'ho coneixia el Miquel, que ben amagat s'ho tenia! En un tres i no res, podia al·lucinar amb les cares que posavem...!! Però és que no era per a menys, tenir el Estany de Sotllo als teus peus impresionava!!!
Alli el teniem, el majestuós estany amb la majestuosa al darrera! Sisisiisisi, aquells tres pics del darrera haviem de coronar, un gran repte però que estava disposada a coronar!
Vam anar fent xino xano, passant per llocs increibles i invaits per les senyores vaques! A les senyores els hi feia gracia tocar-les.... La Olga era reàcia, però qui hauria dit que acabaria així!!!
Vam anar fent via amunt altre cop, cara amunt i roca amunt. Semblavem esquirolets! ejejejej. La veritat és que hi havia zones molt tècniques però era on disfrutava més, cara amunt per la roca! Com una nena petita que m'ho passava!!!
Aviat ens esperava una altra sorpresa i és que.... arran del terra, a peu de boca i poguent-la acariciar amb la mà teniem el Estany d'Estats que ens quedava a linea de meta. Va ser increible aixecar la mirada i tenir tota aquella inmensitat d'aigua davant nostre! Era cristalina i clara com mai, amb un blau intens i un reflex del sol increibles. Un paisatge tant mistic i ple de vida que es va mereixer un bon reportatge! :)
Un bon descans ens mereixiem, per a poder-me preparar per la gran pujada!
Com veieu, jo sempre anava al reves, quan tothom anava tapat i abrigat perquè feia fred jo destapada menys les mans! jejejej, això sí, fins a la Pica així vaig anar! :)
Després de descansar i mentalitzar-me que me n'esperava una de bona, haviem de fer camí. Realment anavem tots molt bé, si fa no fa anavem fent sense trobar-nos cansats, el peu feia a la seva manera però.... sssshhhtt!! Has d'arribar a dalt, així és que com si res!
i això era el que ens esperava, un bon tute!! La Juanin i l'Anna anaven al cap davant com dos garses en RES van ser a dalt!!!! La Silvi i el Toni les seguient, tenint al Toni que donava tot el suport ala Silvi i li posava petites metes a la Olga per a que fós més fàcil la pujada. i el Miquel i la Olga al darrera de tot pujant d'aquella manera... S'havia que em costaria, s'havia que endarreria el grup, però posava tot el meu esforç i força de voluntat per a tirar cara amunt. El fet de portar al Miquel al costat em recomfortava i feia que m'ho mirés d'una altra manera i veure com poc a poc començavem arribar a la cresta em donava una rialla a cada segon!
Poc a poc ho anavem aconseguint, però... per desgracia arribava la primera parada tècnica! El Toni no es trobava bé, no hi havia manera de que se li passés i preferia deixar-ho allí... per mala sort, ell es plantava. A la vegada ens dolia molt a tots i per no deixar-lo tirat el Miquel l'acompanyava fins baix per assegurar-se que es quedava a bon resguard. Mentre la Silvi i jo anavem a la busqueda de les senyores marqueses abans de que el Miquel ens tornés a enganxar!
Les vistes des d'allí ja eren impresionants així és que no em podia imaginar com serien des de dalt!!!
En res el tornavem a tenir alli, així és que pensant molt amb el Toni continuavem cara amunt, ja només ens quedava passar una congesta ben divertida i el Coll de Sotllo ja el teniem allí, era increible!!!
Allò ja ho tenia, ho tenia allí!!! Havia sigut capaç de no se quantes tropecientes hores de pujar la tartera dreta i sencera, realment satisfeta arribava al coll!!! Ara començava lo bo, el meu territori i les meves petjades marcarien més a partir d'ara, ens començava la CRESTA!!!!!
Allò era inmens! No es veia ni on acabava pero marcava un camí increible que segur que em marcaria! Allò era lo meu, escalar amunt i tirar i tirar... :)
Agafavem aire i començava l'aventura!!!!! Portavem a l'aventurer al davant, i és que era l'únic que es s'havia el camí, així és que a part de reporter de tot el trajecte, anava al cap davant. Ens anava guiant on trepitjar i ens donava la mà en les zones més complicades. Realment era un zona complicada, on s'havia d'anar amb peus de peus i vigilant cada passa que feies, però jo crec que allò va ser lo que m'ho va fer encara més interessant, increible lo que estava vivint!!
Anavem fent per zones i anavem fent parades, però realment era fascinant!!! L'Anna no ho tenia massa clar i la Juanin continuava dient a gairebé 3000m que ella era de pla... així és que només li va caldre que algú es plantes per a decidir que ella també. Així és que l'Anna i la Joana no ho veien massa clar i preferien plegar. Les entenia molt bé, no podien fer passos en falç i si vas amb por o inseguretat la muntanya pot ser molt puta. Després de parlar una estona amb elles van decidir plantar i girar, així és que vaig acompanyar un tros avall a la Joana per trobar a l'Anna i després poder continuar.
De sis que haviem començat només en quedava 3, però de moment ens trobavem bé i voliem intentar coronar. Si que realment era més tard de lo previst, però si sortia bé ho podiem fer!
Era el tram potser amb més frente que em feia, realment els tres vam passar més drets que mai, un per un i vigilant a cada instant on posavem els peus, només era aquell tram i després ja ho teniem al sac! La part més tecnica ja la passavem!!
Poc a poc allò agafava forma!!! Primer part superada, ara només ens quedava una gran canal plena d'aventures que ens dirigiria directament al Pic Verdaguer, el primer 3000 del dia que fariem!!! Realment era increible poder pujar per alli, sempre havia desitjat fer escalada roca amunt, i la veritat és que ho disfrutava com mai. Un a un vam pujar com a formiguetes per a no tirar-nos les pedres, i és que miraves avall i feia frente! Realment era una canal guapa que ens duia a unes vistes increibles, sino guaiteu!
i alli teniem el Pic Verdaguer, als nostres peus teniem el 1r del dia!!!!
Ja la veiem, ja la teniem alli. Ja la oloravem i casi que ja la podiem tocar!! Vaaaaa Silviiiiii que l'hem de coronar!! Arrancavem a córre com a nenes petites, com si mai haguessim vist res semblant, però és que coronar juntes un pic, coronar juntes el pic més alt de Catalunya i poder toca el cel juntes era real i ho podiem fer!!! Ens semblava irreal, de mentida, un somni el qual ens despertarien en res... però no allí ho teniem, per fi la pica era NOSTRA!!!
A vegades una imatge val més que mil paraules, sino mireu quina gran satisfacció i emoció al poder ser allí les dos. Ho hem aconseguit Silvi!! Les dos plorant ens miravem i s'haviem que estavem satisfetes l'una de l'altra, estavem més que contentes per la feina feta però sobretot estavem increiblement emocionades pel fet que erem allà dalt, haviem aconseguit el nostre repte!!! Coronava la pica amb dos persones importants, les dos havien viscut fins al primer moment tot el meu patiment i esforç, però ara tenia la meva recompensa TOCA EL CEL amb ells dos!!!!
Allò era indescriptible!! Segurament, per a qui no visqui la montanya igual que jo pensarà que estic penjada, però per a mi tenia molt significat i valor, ara els hi podia dir que havia patit com mai però que RES ens havia aturat!!! La Pica era nostra i mai més ben dit, no hi rodava ningú més! La vam tenir per a nosaltres sols i llarga estona!!!! El segon 3000 en un dia era possible, i naltres ho feiem realitat!!
Ens hauriem quedat una eternitat allà dalt, però haviem de tornar a la realitat. Així és que després de dinar i tocar de mans i de peus la pica ens vam despedir! :)
Vam decidir tornar per la part francesa, ens miravem de reüll el Montcalm però avui no era possible, haviem coronat tard i ja se'ns faria fosc no calia arriscar tant!
La tornada va ser ben divertida! El camí era colgat per una enorme congesta així és que mentre uns feien rapel per baixar jo i la Silvi feiem de trineus!
Va ser ben divertit tornar a ser petits i és que allí tranquil·lament podies tenir la sensació d'estar a l'Antartida!! Entre la neu caiguda, les congestes i els "icebergs" que trobavem feiem uns bons canvis d'estacions :)
Després de deixar petjada i fer fotos a les últimes vistes anavem tirarnt amb el cohet al cul, no podiem tardar massa a arribar als estanys, era millor fer-los de dia així és que canya i avall!!
i patapam!!! Que es allò, un animal? una persona? però si no es mou! Sisisisi, mireu que és el Toniiiii!!!! Toniiiiiiiiiiiiiiiiiii, ja venim!!!!!
Ens venia a buscar!! Que gran!! Al veure que eren les 7 i no arribavem havia decidit pujar. Ja es trobava com nou i tot indicava que havia sigut un gel que li havia sentat malament... quina llastima!!!! i quin gran gest, que gran Toni!!!
Després de que la Silvi li expliqués les batalletes baixant i la Olga s'anés arrossegant feiem una parada per a berenar mentre veiem passar els isards! Li explicavem com havia sigut coronar, i després de reposar tornavem a tirar!
Ens explicava que la Joana i l'Anna ens esperaven al refugi, havien decidit baixar de dia per a resguardar-se i ens esperarien alli. Vam anar baixant bastant rapid, almenys vam poder fer els llacs de dia! La nit ens començava a agafar, però estava tranquil·la, anavem els 4junts i si més no ens coneixiem el cami, portavem una bona bruixola que es s'havia orientar (Toni) i portavem algú molt tranquil que posava pau quan ens feia falta (Miquel), així és que n'estava segura que RES podia fallar!!!
Va ser una mica llarga??? Si, però les fites pas a pas ens indicaven el bon camí. Al cap d'una llarga estona arribavem al refugi. Alli després d'una trucada la Silvia respirava una mica millor i jo i el Miquel anavem avisar a la Juanin i a l'Anna que ja erem alli, tots ben sencers i sense haber passat res.
Vam arriscar una mica massa? Si, la veritat és que si!! Potser era un pic per a fer nit i fer-lo amb dos dies? No dic que no, però jo estava satisfeta de la feina feta, haviem sigut capaços de coronar-ho tot amb un dia!!! Evidentment, em sabia greu tot el que haviem fet passar al Toni, la Juanin i l'Anna, però dintre de tot estavem sans i estalvis!
La montanya és puta i et fica traves constantment, però si hi vas seré tot surt bé, i és lo que teniem nosaltres, amb paciència ens n'haviem sortit!!
Com he dit al principi, és una experiència diferent, on hi ha molts valors pel mig i moltes coses apreses que ens faran que el proxim destí ens mirem les coses dos vegades, però... ho tornaria a fer amb els ulls tancats!! :)
Non sTop i a per l'últim repte per tancar temporada!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada