El dia va començar als 3.30 del mati…. Sisisisisi, heu sentit bé! Ja sé que qualsevol pot pensar que agafar el cotxe als 3.30 de la matinada per anar 300km lluny de casa i correr-ne 20 muntanya amunt era de bojos, però ho necessitavem!
Alli ja hi eren la Jose i el Charli que havien baixat el dia anterior i a la vegada també ens trobariem amb el Miquel Seseras, la seva dona i el Josep Ma que finalment no va poder asistir (a la próxima no te’n lliuraràs tant facilment de jo :p )
Era un bon sac de nervis, feia molt fred i no parava d’anar poli amunt poli avall, buscant per aquí i buscant per allà… Fent 4 fotos i comentant la jugada amb els demés, fins que es va sentir el cohet d’avisada. Ens vam començar a preparar amb el Miquel i ens despediem de la resta, el Charli i el Seseras feien la de 30km i la Lidia la de 12km, així és que en algún punt ens trobariem als dos fenomenos de la llarga! :P
Eren les 8.45 i el tret de sortida ens van donar. Vam fer la sortida corrent ja que tothom així sortia… Tot i que havia avisat a l’organització de que la fariem a peu, un trosset podía córre… però aviat vaig parar. Si em cansava només començar no en treuria res i els pensaments de que no sabia on m’havia posat em començaven a atormentar, així és que respirem fondo i amunt!
Per primera vegada m’havia estudiat el track i sabia que fins arribar a roca corba m’esperava una gran suada, tot era pit amunt amb un desnivell considerable i el fet de portar l’escombra al darrera em neguitejava una mica. No era cap novetat per a jo, de fet totes les curses són així, la primera començant per la cua i realment no m’importa, però aquest cop potser era perquè intentava fer bon paper…
Els km anavem sumant, mentre el miquel semblava que anés de paseo la Olga treia la llengua dient que no podía més, però allí estava continuant si o si perquè volia arribar amb aquella roca tant xula que havia vist amb fotos… :p
Em mirava aquelles antenes que estaven lluny i lluny però… hi arribaria!!! Jajajaj
Fins a Dorotea vam anat fent xino xano, ara aigua, ara paro, ara deixo passar els corredors… i pam!! Alli teniem al Charlie i el Miquel que ens enganxaven en plena pujada boscosa, els hi donava ànims i forces i em deien que anaven bé, mentre de la “nada” em sortia l’Oriol Batista fotografiant… Quins records em duia de la 4rocs!! :p
El Miquel els va acompanyar un trosset corrent, així es treia el gusanillo i jo de mentre feia petar la xerrada amb l’escombra (no vaig saber el seu nom ejejejej) dient-li que deu ni do com s’havien currat l’itinerari!
Puja, baixa, rellisca, fang, cau…. De tot vaig fer!! Era una odisea i semblava un garrinet arrebolcant-me pel fang però a la vegada disfrutava! I de repent… 15 CORBES!!! Com????? Sóm a Sant del Bosc???? Jajajajaj. Semblava que retornava al Pallars, però ja només em quedava allò, 15 corbes i era a dalt!! Però renoi com van costar, semblava no arribar mai!!!
Finalment ho aconseguia, coronava roca corba i ho tenia tot al meu abast, Estany de Banyoles, muntanyes i les antenes jejejeje. Realment ens havia valgut la pena arribar fins a dalt. Vam fer 4fotos de no re i avall que ens esperava l’abituallament.
Alli descansavem una mica, ara tot el que ens esperava era baixada però deu ni do la que ens esperava!!! Fang, fang i més fang!! A la Silvi li deia que allò semblava Moià i ella aprofitava per a dir-me que semblava una Ninja! Sisisisisisi…. Així de maja és ella :p
Trobavem una roca que semblava la Roca del Bolet de Figuerola!! Realment era com esta enmig del Pallars jejejej. El Miquel pobre li havia tocat grossa aquell dia, aguantar a la Olga, fer de reporter i donar-me els ànims suficients per no abandonar. La veritat és que era una cursa molt técnica on la baixada em va costar més que la cansalada! El genoll començava a fallar i les forces començaven a faltar, però ja erem al km 17 i el retrobament amb el Carlitos que ja en duia 25 i l’abituallament van donar-me la última tirada!
Vam fer els últims km esperant trovar l’alfombra vermella com mai i crec que tampoc ho feia tant malament. Alli ens esperaven la Jose i la Lídia que pobres ja les teniem ansioses perquè cap dels 4 arribava… i amb un temps de 5:21 entravem a meta!!! Ho haviem aconseguit, erem allí, haviem arribat i lluiem una bona entrada! Ens mereixiem aquells aplaudiments i aquella generositat de la gent perquè realment ens ho haviem guanyat a pols! Estava contenta, no obtenía el millor resultat però havia sigut capaç d’arribar. Havia fet una sortida punxant roda creient que no aguantaría ni la meitat i allí estava, amb l’ajuda del Miquel i els retrobaments amb el Charli van fer que acabessim!!!
Realment va ser una nova experiencia que tinc clar tornar a repetir, aixó sí, amb una mica menys d’exigència que aquest trail, perquè com vaig patir!!!!!
Només em queda donar les gràcies a tots i cada un de vosaltres que vau fer posible aquesta cursa, a la gran organització, fotografs, escombres i corredors.. tot és molt més amè si et sents acompanyat! Gràcies a tu Miquel per acompañar-me, al Charli, Jose Miquel i Lidia per donar-me aquella adrenalina que necessitava i gràcies a mi mateixa per a ser cabarruda de que havia d’arribar a dalt del roc! Jajajajaj
Una bona cursa i bona experiència, ara a per la próxima!!!
Non sTop*
