Després de passar un divendres d'aquells divertits per Montgarri amb la Judit, l'Albert, el Sergi i el Tuc era hora de posar-se mans a la feina, deixavem de ser nens per a poder tornar a casa :)
Feia molt de temps que no anava a casa, que no la trepitjava ni la respirava i després de parlar-li'n tant era hora d'ensenyar-li un trosset del meu petit paradís. No seria la gran ruta, ni el gran desnivell, més aviat ho catalogaria com a "passeig" però seria dins dels meus petits racons, allí tornaria a respirar i ho tindria tot a l'abast.
Anavem preparats amb tota la indumentària, però quan vam ser a Sallente vam adonar-nos que amb les botes era suficient... La neu havia reculat bastant, pigolo estava nevat però passable sense crampons, així és que... manos a la obra Olgui!
Era un dia costós, duia cansament endarrerit, però no faria tirar-me enrrera. Li deia al Sergi que tardariem més, però que arribaria fins al balcó de casa! No teniem cap pressa, si es feia fosc em coneixia el camí així és que amunt xino xano, curva rerre curva per a comencessin a treure el nas les meves crestes! Pala pedregrosa ja ens saludava i ben aviat l'acompanyarien Montorroio, Entremonts i Montsent juntament amb tots els cims de la Vall Fosca, una estampa al·lucinant!
Intentava avançar però em costava... Així és que olgui... calma que tot arriba. Ell gafava les dreceres mentre jo donava la volta al camí, d'aquesta manera mentre es tornava nen jo podia aprofitar per a fer 4 fotos de postureo hehehehe.
Pigolo aviat el vam tenir a la botxaca, els túnels del carrilet encara es podien travessar, així és que el tindria ben entretingut mirant-se mil vegades tot el que l'emboltava. Senyal que allò agradava! No podia explicar-ho! i és que és així, la vall fosca enamora, cautiva, no hi trobaràs mai les paraules per descriure-la, as d'estar dins d'ella per a poder-la sentir!
No vam tardar en un dels meus primers llocs privilegiats. Me la jugava amb els ulls tancats. Sallente estava ple, això volia dir que estany gento estaria buit. No sabia quina estampa ens trobariem però la veritat és que em va sorpendre. Feia molt molt de temps que no el veia tant buit però a la vegada tenia el seu encant. Allí feiem la nostra primera gran parada. Vam picar gel per fer mojitos, vaig estar minuts i minuts sentada davant la meva inmensitat... Tancava els ulls i podia dibuixar cada silueta que m'envoltava en aquell moment!
Després de fer cinquanta mil fotos, postureo, paisatge, caure sobre el gel i pallassades mil era hora de començar a aixecar pota altre cop. Tot allò em cautivava però volia dur-lo fins a Colomina. Volia que conegués el que era per a mi la segona casa, on pots oblidar-te de tot i sentir la naturalesa en estat pur!
Ens despedim de la cascada que va cautivar-lo i decidim pujar pel cami normal. No sé si la drecera estarà plena de plaques de gel i la Lúla li va millor caminar per cami. D'aquesta manera també li ensenyava l'estany Tort, on segur que trobavem una foto d'aquelles que enamoren :p
El cami se'm feia pesat, ja no recordava aquelles maleïdes escales... El cansament em passava factura i el Sergi duia una tortuga però semblava no importar-li. El mirava i veia un nen petit disfrutant. Cada dos per tres anava caminant a l'inversa per a poder contemplar tot allò que estava descobrint. Podia estar satisfeta, la seva cara s'iluminava igual que a mi quan recordo tot el que m'envoltava ;)
Després de patir una mica i semblar no arribar mai... Em deia... Olgui, si sóm a un tros de carros de foc! i jo clarooo heheheheh. Tot i que no l'ha fet sencer, reconeixia la zona, però això si! Us puc assegurar que ens vam quedar amb la boca oberta. Teniem tot un quadre a l'oli just davant nostre. Amb els dits de la mà podiem tocar el cel, el llac glaçat, acompanyat de l'enfarinada i tot el paisatge per a nosaltres sols era un regal! Segona parada del dia adjudicada!
Relax, postureo, admirar, espectar, tranquil·litat... Allí podia tenir-ho tot amb una gran companyia. La sherpa avui li costava tirar però tot i així no desistia, estavem a les portes del nostre balcó!
Després d'una parada una mica més curta reempreniem el camí. Li ensenyava el segon carrilet que passariem a la tornada i es començava aixecar un espectacle davant dels nostres ulls. Les crestes rocoses treien el nas i Colomina estava a punt d'arribar!
Després de dedicar-hi una mica més del temps previst era tot nostre! Tort, Vidals, Peguera, Saburó, Pedregosa, Colomina... tota la serralada als nostres peus envoltats d'un mig llac gelat. El meu petit racó ens obria les portes de la millor manera possible! Saltant, brincant, carregant rocs, observant.... Haviem arribat a destí! Alli podia ensenyar-li tot, explicar mil batalletes viscudes aquests estiu fent carros amb la xica i tenin les millors vistes sense passar fred dins del refu. Havia costat però ho havia aconseguit, et duia a casa, casa meva. Et duia allí on sempre ho he tingut tot, on he tornat a ser nena i on corretejo per sobre les pedres amb els ulls tancats 😍
Dinar, descansar, pendre el sol, no passar fred.... Allò era el paradís però no ens podiem encantar gaire més. Voliem arribar de dia al cotxe i teniem una tirada llarga fins baix, així és que vam tornar a carregar les coses i via avall. Tornariem pel cami antic, per la drecera que sempre m'agrada agafar. Ensenyant les politges antigues i la tirolina imaginària. Una ruta pel segon carrilet que sempre m'enamora, sempre hi trobo la foto perfecta per a poder-ho descriure ;)
Em despedia de Colomina, la casa la qual m'ha donat tantissimes coses. Sabia que ben aviat hi tornaria, li devia, tornar-hi amb condicions, amb temps i poder-la disfrutar més. Ara era de tornar a treure el nen que du a dins el Sergi, a fer el pallasset i acabar d'ensenyar un dels meus raconets preferits. La meva segona casa ens ha vist créixer i hi tinc moltes batalletes per explicar en les quals sempre hi acabo trobant la pau!
Potser no era la ruta més llarga de la jornada, ni l'entreno més exigent del món però si era una de les meves sortides on poder-li ensenyar tot allò que m'envolta. Fer passes en ferm en terreny conegut, per poder anar-hi amb els ulls tancats i sense ensopegar! El lloc ideal on veure reflexat tots els meus valors a través dels seus ulls i veure com es quedava bocabadat amb tot el que li posava a l'abast de la mà :)
Tornarem, ho sé del cert!
