Grans reptes, petits objectius!

Grans reptes, petits objectius!
Tenim tota una vida per tocar de peus a terra, de moment continuarem tocant el cel!

dimarts, 21 de novembre de 2017

Pic de l'infern 2869m

Tanco els ulls i retorno dos dies enrrera. Quan ja donava per tancada la temporada de cims i aventures per lo més alt en Sergi m'obria una porta :)

Havia arribat el cap de setmana, teniem destí i una nova aventura per descobrir. Després de dormir poc, fer bosses i intentar dormir era hora de matinar direcció un dia ple d'aventures.

Setcases era als nostres peus i era hora de començar. Sota un fred infernal i tapats fins les orelles començavem camí cap al refugi Ulldeter. Crec que en Sergi no sabia on es posava, però també sabia que duia un sac ple de paciència, així és que... amb dubtes pels dies que no feia alta montanya seguia els seus passos.



Em tranquil·litzava el saber que seria una pujada progresiva. En certa manera no sabia el que m'esperava. Si que m'havia explicat més o menys però al ser terreny desconegut tampoc sabia molt bé on anava, hheheh.

El refugi aviat el vam tenir agafat i les vistes començaven a treure el nas. El imponent gra de fajol ens saludava. Ens feia un dia radiant amb un sol espectacular, tot i que l'aire no ens volia donar massa tregua... tocava fer camí.

  

El coll de la Marrana es començava a divisar. Semblava que em volia fer treure la llengua aquest home! Però quan veia que no podia s'esperava. Era d'agraïr! Li deia que si volia córre endavant, però erre que erre que anava amb mi i no corria! hehhe. Em sabia greu, però a la vegada m'agradava.

Poc a poc ens vam anar desllissant per la neu fins arribar al coll, allí se'ns tornava a obrir un altre món. Una vall enssisadora on no hi havia manera de desxifrar quin era el cim on anavem! :)

  

i mentres uns feien el "posturetis" les altres preguntaven on haviem d'anar. M'explicava més o menys el que m'esperava i el que em feia més por era el tram final. Sabia que hi hauria una cresta molt divertida, on disfrutaria com ningú però... i si no hi arribava?

Em costava molt, no havia menjat massa però tampoc tenia gana i a vegades em faltava l'aire... Això em passa per anar-hi sense entrenar! Pujar a les altures no era tant fàcil i em passava factura... Anava fent parades on el #senyoret aprofitava per intentar-me tirar a la neu... El més divertit? El que queia era ell! ;)



Després de fer postureig, fotos i veure un ramat d'isards els quals fugien de nosalres era hora de reempendre la marxa. La carena principal es començava a divisar. Potser ja no veia tant lluny l'arribar a cim, però si que em costaria. Després d'explicar-me que no era pel recte com em pensava i veure que era una pujada més aviat progressiva, ho veia d'una altra manera. Pujava com podia clavant pals i peus a la neu, mentre ell m'obria camí, seguint les seves passes escribia l'història ;)

  

De repent una rialla se'm dibuixava i l'alè se'm parava. Respirava fons i aire pur. Estava on volia estar, obrint-se davant meu una vall enamoradissa. Llacs, cims, camins... Em recordava tant a Bassiero! Semblava que ens haguessim teletransportat! Necessitava posar-me a la punta, sobre aquella carena punxenta on m'obria tot un mar de possibilitats, on m'enssenyava on era el meu destí del dia i on tot s'esfumava. Res importava! El vent bufava fort però no podia deixar d'estar allí, de mirar i remirar tanta bellesa!

   

Gràcies a ell descobria un terreny que mai m'hagués imaginat, em retrobava a mi mateixa altre cop a les altures, amb la millor companyia i amb les millors vistes. El cim ens estava esperant i una carena cantada plena de diversió ens obria la porta, era hora de començar la festa grossa!

  

Tapats com a terroristes altre cop a causa de l'aire què feia ens endinssavem a l'últim tram. Una carena rocosa, gairebé sense gel i de les que a mi m'agraden. D'aquelles que grimpes, vas a quatre grapes i faig de cabreta, on em tornava nena! Tot i així la pujada costava però ara ja no podia rendir-me, ja ho tenia gairebé a tocar i no ho podia deixar escapar! L'últim tram ja el podia dibuixar sobre la neu!



Gairebé sense parar, sense alè i donant-me pas a que fossa jo la primera en trepitjar l'infern em donava pas. Una passa rerra l'altra, mirant a terra i de tant en tant buscant-lo per si anava per bon camí. Ara ja no dutbes arribar-hi, oi? Em preguntava el Sergi. Una rialla se m'escapava i és que no era per menys, ell era el culpable de poder tenir tot allò a les meves mans!

Sense adonar-me'n i amb les últimes passes tocava la creu i el piolet, tenia tots els llacs als meus peus, tot al meu abast i un 360 increïble que tocava amb les mans! Me'l mirava per donar-li les gràcies i m'encantava mirant tot allò que m'envoltava, a finals de novembre i em tornava a trobar a gairebé 3000m!!!

   

Li devia molt, no s'ho podia imaginar! Feia vent, fred, molt fred... però no podia deixar de mirar. No podia deixar de quedar-me quieta davant de tota aquella inmensitat... Era enssisador, abrumant i enamoradís, però era hora de tornar avall. Començava a notar massa el fred i no feia falta patir, el destí havia sigut nostre i l'aventura ens l'haviem ficat a la botxaca! :)



Desfeiem camí fins on acabar la carena per a retallar una mica i baixar directes al gel, on ens tornavem a transformar en nens petits per si es trencava! hehehe. Al veure que no... Doncs au, a fer el pallasso a sobre ehhehehe. El dia ens estava regalant una ruta ben completa però si ell no m'hi hagués dut res tindria a les meves mans!



Era hora de començar a despedir-nos de tot aquell terreny, l'aventura començava arribar al seu final i el camí ja l'haviem escrit. Una aventura més m'enduia al meu sac! 2869m d'altura m'enportava a les meves mans, altre cop tocava el sostre de puntetes! 💪😍

Cap comentari:

Publica un comentari