Grans reptes, petits objectius!

Grans reptes, petits objectius!
Tenim tota una vida per tocar de peus a terra, de moment continuarem tocant el cel!

dimecres, 14 de juny de 2017

Buscant l'Estany Redon trobem el Lac de Rius!

Per no perdre la costum, continuem a la nostra línea d'alta montanya. Aquest cop no disposavem de tot el dia i no teniem ganes de matinar massa, així és que ens aconformavem en passar un dia als llacs de les altures per estirar les cames. Un passeig... per dir alguna cosa.
Amb la fresca ja ens trobavem a Ospitau de Vielha, on gafariem direcció port de Rius, per a buscar l'Estany Redon.



Poc vam tardar en girar la vista direcció Molières, es veia bastant assequible per borejar la neu però ni estavem preparats ni portavem el material necessari, així és que li deiem fins un altre dia i encaravem cap a l'altra banda.
Ens tocava territori nou i no sabiem on anavem. Bé, duiem el mapa i sabiem que s'havia de seguir el GR11 però poca cosa més...



Ben aviat ens trobavem dins d'un sencer brut i amb arbres que barraven el pas, però res que no poguessim saltar o borejar. Aquest any sembla l'any dels obstacles!

La vall es començava a obrir i el que haviem començat en un corriolet enmig del bosc es tornava una pedrera. Allí començava a treure el nas molta pedra, molta tentació però no sabiem com es deia cap dels cims que veiem 😂 (finalment sabriem que el cim que ens cridava més l'atenció era el de conangles :)



Així és que mentre uns miraven i remiraven, la resta intentava arribar allí on l'esperaven... Allò enganyava com una mala cosa i el que semblava que seria una paseito tranquil, es tornava a convertir en una vertical amb majúscules, sembla ser que és el que em crida més l'atenció de tot tu!



Evidentment, també parava a contemplar i és que valia molt la pena. No semblava ni que fossim a la Val d'Aran, sino que tenia tota la pinta d'estar enmig de terres franceses. On les roques prenen vida i et tornen tot allò que et fa falta.
El camí no semblava voler acabar mai, i quan et creies que després d'aquella curva i repexonet ens sortiria el famós coll i llac ens tornava a sortir més muntanya, començava a ser una mica desesperant.

  

Dins de l'ofuscació en què no arribariem on voliem perquè se'ns tirava el temps a sobre, buscavem la manera de fer-ho més divertit. i mentre uns s'esperaven fent fites per marcar camí, l'altra es feia selfies on sortien de fons, si més no eren fotos ben originals!

Començava a preocupar-me de veritat el temps. Estavem arribant al límit del planejat i no teniem res a les mans. Erem dins de terreny desconegut, obriem mapa i semblava no faltar massa, però quan m'he n'adonava, la parella que feia estona que duiem al davant era al quinto pino de nosaltres. En aquell coll temut que feia estona es deixava veure.
Ens ho miravem i ho intentavem per un últim cop. No ens podia faltar gaire per arribar, el port l'haviem de tenir a tocar però el temps també el teniem limitat, si amb mitja hora no trobavem el què buscavem giravem cua, a casa m'esperaven!


Anava fent una passa darrera l'altra mirant al terra. Feia pujada altre cop, de fet no havia deixat de fer-ho en cap moment. La calor s'apoderava de nosaltres i aquest cop el Miquel no podia dir-me el que quedava. Era terreny nou pels dos, els mapes assenyalaven poca estona però ja no ens fiavem ni de la nostra pròpia hombra.
Uns últims passos per a l'últim tram, no sabia el que m'esperava i del no re sento cridar al Miquel AIGUAAA!! Ni m'ho volia creure, alguna tolleta pensava jo....
Crec veure una mica d'aigua em deia! Vés a saber on em nat a parar vaig pensar!



Però si, allí teniem els llacs tant esperats del dia! Però.... no pas els que creiem!! Obriem mapa i ens adonavem que erem a l'altra banda, aquells llacs que deixariem per últim moment per decidir si els feiem, resulta que era el que els nostres peus xafavem. Erem a l'altra banda de l'estany redon i ens trobavem al Lac de Rius i Lac Tórt!
Ara començava a entendre moltes coses. Ara entenia perquè tant sols havia fet a dures penes 4km i 722+!!!


No erem exactament on voliem però a la vegada teniem el que desitjavem. Estar al bell mig del no res, on practicament no hi havia ningú i altre cop tornavem a ser a casa nostra. El nostre aire pur tornavem a respirar i les montanyes ens tornaven a obrir les portes!

Vam obrir mapa altre cop i mirar com estava el terreny per a saltar cap a l'altre costat. Era viable però ens treuria més temps del que teniem i haviem de començar a fer via ràpida. Deixavem el Redon per un altre dia i després de fer un petit descans i contemplar era hora de saltar per on haviem vingut.


La calor potser era el que més ens matava de tot plegat, així és que finalment va ser impossible no acabar com a nens petits o pitjor. Al llac del riu feiem guerra d'aigua i a cada passa que feiem sobre l'aigua per instint hi saltavem per esquitxar-nos mutuament, finalment pitjor que la canalla i com a garrins, però disfrutant com a ningú!


La baixada forta ja s'havia acabat, estavem arribant als senderitos del matí però no podia marxar sense fer el meu salt. Ni l'esquena, ni els genolls....Res molestava en aquell moment, perquè era el meu! :)

La resta es va fer practicament sola. Sense adonar-nos tornavem a ser al nostre principi, on tot havia començat un mati ben fresquet mirant a Molieres, i havia acabat sent un diumenge calurós a les altures però mirant a Molieres altre cop! Una vall que enamorava, una vall que aviat tornarem a trepitjar. Ens enduiem molta calor, però a la vegada una aventura gratificant que poder explicar!


dissabte, 3 de juny de 2017

Pic de Mainera, l'oficina sota la pluja.

Sona el despertador als 3.00 i creus que és un somni. Portes tota la setmana preparant i esperant aquest dia per l'ascenció però el temps no acompanya.
Et vesteixes sense obrir els ulls i tanques la porta de casa. Sense saber com, et tornes a trobar a Pas de Mainera. 
Fa estona que plou i no sembla que vulgui parar. Dins la foscor només es divisa la silueta del Montsent, el Miquel no les té totes i la Olga no té ganes de sortir del cotxe. Qui ens ha manat als 5.30 del mati a fer una expedició? Semblem d'un altre món però ell es comença a preparar... No en tinc cap mena de ganes, sé que avui no coronarem Mainera però... Li hem de seguir les passes, així és que és hora de posar els peus a terra i deixar que la pluja et desperti.


Tèrmica, gore, gorro, frontal... però això sí, la calça curta que no falti! 
És aquella pluja menuda però que va fent acte de presència. No es belluga ni una ànima, avui... segur que no en veurem ni un de Daina, tots a dormir! Cosa que potser hauriem d'haver fet nosaltres també! Però... és hora de deixar les lamentacions i anar fent sobre la marxa. Ara ja hi som , aviat deixarem la foscor pel començament de dia i ho veurem d'una altra manera. Al cap i a la fi, ets a casa teva i si avui no ha de ser el dia t'ho farà saber.


Poc a poc el dia desperta. La pluja no para però l'objectiu comença a treure el nas. És una pujada en silenci, per la dreta del riu a causa del caudal que baixa i no ens deixaria crusar per l'altre costat. Sabem el que ens espera fins als estanys de Mainera, per tant sota les caputxes dels gore's cadascú va rumiant què passarà.
Entre salt i salt pregunto el meu dubte. Miquel? Dreta o esquerra? Nono, el nostre objectiu avui és a la dreta, en certa manera respiro. No és aquella agulla la que m'espera! :)


Som als estanys i es comença a divisar a la nostra dreta coma d'espos, tota aquella neu trepitjavem la setmana passada. Semblava impossible, tenies la sensació com de no haver marxat d'allí en tot aquest temps. El silenci altre cop guanyava però aquest cop per a poder observar



Arribats a la tolla transitòria durant el primer desgel, ja es dibuixava el cami que haviem de seguir. Primer ens esperava una pujada intensa i dreta per arribar al primer pedregal on ja divisariem la primera cresta que passariem i el cim començaria a treure el nas. El temps semblava que ens donava una petita tregua deixant de ploure i l'haviem d'aprofitar!



Era dret i un terreny moll. Buscavem tota l'estona petits foradets de sorra on xafar, els peus feia estona que feien xup xup i ens era més còmode. Era dreta però es pujava amena. Costava però xino xano anava fent al meu ritme. Tenia ganes de veure-li la cara, de veure d'aprop al que m'afrontava. Allò començava a semblar real i possible quan cap dels dos no hagués donat ni una pesseta de bon de mati.
Passa per aqui que la merda es curta, escoltava! L'altura creia que m'estava afectant. Era impossible que el Miquel m'estés dient allò i és que realment em deia que passés per l'herva més CURTA, la qual no em mullaria tant. La son començava a afectar. Només havia dormit 2hores i poc tret del ratet del cotxe, i començava a sentir que senten els corredors en plena cursa de nit, era horrible!!!



Mentre el Miquel ja havia acabat la pujada, jo estava apunt. Em notava que la son podia més però allò no podia ser, així és que una petita mossada m'ajudava a tirar amunt. Després de trabessar una congesta de neu la cosa es començava a veure més clar. La boira ens anava i venia però tal com pujava reculava amb segons cap a Mainera, per tant no ens preocupava massa. Ell marcava el pas i el camí ja es divisava. Ens quedava fer aquella magnifica cresta plena de roques punxentes, i l'última espenta fins al cim. Seria una última pujada d'herba i sorra d'aquella que et fa tirar enrrere però res que amb aquelles altures no ens deixés coronar.



Les vistes eren increïbles i veient com haviem començat el dia podiem dir que havieu tingut una bona tregua del temps. L'haviem d'aprofitar, no es tenia cada dia un cop de sort així. La boira anava passejant pels estanys de Mainera i a mesura que anavem pujant una boira amenaçadora venia per la banda de la Vall Fosca, aquella sempre dú més problemes però fins que no la tinguessim a sobre no en parlariem. De moment teniem solet i després de crestejar i començar a pujar feiem una petita paradeta al sol. Si, ens havia sortit i podiem parar a menjar una mica.





Estavem apunt de deixar el penúltim tram per agafar l'última "esplanada" per encarar-nos al cim. Erem ajaguts, de cara al solete i el Miquel menjant.. La Olga tanca els ulls i... pam! Per un instant s'adorm. La son m'intenta torna a véncer però no ho puc permetre així és que tornem agafar camí i fem via. Tenim tot un espectacle assegurat amb una pujada un tant especial, ja ens queda res!



Quan ja sembla que ho tens tot encarat, quan ja creus que queda poc pel cim i per fi podràs veure tota la part de la Vall Fosca des de dalt la boira amenaçadora se'ns menja. De cop estem envoltats d'una boira que no et deixa veure més enllà. Que ens tapa tots els llacs i les vistes que sempre ens haviem imaginat. Les forces per intentar arribar a cim abans que ella no han pogut, però encara no ens ha vençut! El camí és clar i ens queda quatre passes. No podràs més que nosaltres!


Aquest era el panorama que ens quedava. Veure'ns entre nosaltres, cosa que en aquest cas era molt important. Es coneixia el camí fins dalt i em deia que gairebé ja hi erem, així és que un cop més hi confiava i tirava cara amunt. Tenia ganes de veure aquella fita que sempre m'havia parlat. No tindria les millors vistes, però si el millor dia!
i allí, a l'aixecar el cap entre la boira es deixa veure una petita fita, pujo, corro i enfilo pared de roques amunt per veure que un cop més ho hem aconseguit, que Mainera ha sigut nostre i ni la boira ni ningú ens ho treurà! Son les 9 i poc del matí i sóm a part del sostre del Pirineu!



Allà al vell mig de no re, a l'acantilat de la Vall d'Assua aixequem les mans ben amunt per a demostrar la rialla gegant que ens ha regalat. No puc veure casa nostra des de dalt però si me la puc imaginar. Tanco els ulls i vec els llacs rodejant-me de pau, Olga ha sigut teu!

Ha sigut una ascenció dura amb pocs quilòmetres, molt desnivell, molta aigua i sol però ha sigut una de les mes satisfactòries. Quan era apunt de quedar-me al cotxe a dormir, quan em feia mandra sortir-ne per no mullar-me i quan només pensar que aniria amb els peus molls tot el dia se'm feia una costa amunt m'ha donat el regal més gran. La muntanya ens ha tornat a rebre per la porta gran i amb l'abraçada incondicional que sempre ho ha fet. Sempre l'hem respectat i ella ens ha respost. Ja podiem tornar a casa. La xica m'esperava i teniem tot el dia per endavant!



Semblava que la boira es volia retirar i ho hem tornat a intentar però avui no era el dia de veure els llacs, així que després de veure-ho clar decidiem tirar avall. Seria una baixada divertida i ràpida plena de paisatges impresionants recient "regats"! Ens estava regalant tot un espectacle, no podiem tirar més de la corsa.



Aviat em sigut a baix, em descansat una estoneta al sol a la bora de la "tolla" on es respirava tranquil·litat però no podiem badar. Segons la previsió l'aigua tornava als voltants de les 12 i voliem ser al cotxe, així és que baixant pel borant de l'esquerra, fent fotos increïbles jugant amb l'herba molla i les boirines després de la pluja arribavem al cotxe. Era de despedir-me d'aquella vall per un dia, sabent que ben aviat tornaria!



dijous, 1 de juny de 2017

Pic de Colomina, rematem el cap de setmana!

L’endemà d’estrenar els cims de la Vall Fosca era hora de continuar. Tot i que Mainera continuava donant curiositat haviem decidit que trepitjariem colomina. Ens feia gràcia veure com estava quedant amb la nova ampliació i segur que acabaria caient alguna coseta J


Així d’esplèndit ens esperava el dia. Donaven altre cop molta calor així és que ens havíem d’assegurar de portar tot ben repostat! Fariem el trajecte fàcil, carrilet estany gento i després decidiriem si pel dret o el camí convencional.



Els 6km una miqueta llarguets pel Miquel pel fet que eren planets, però entre túnels que ni recordàvem com eren i petites estalactites de sal que trobavem dins d’ells, encara se’ns va fer bastant amè.


Aviat vam trobar-nos a la presa, on havíem de pendre una decisió. Estavem una mica “matxacats” del dia anterior i no volíem fer massa, però qualsevol cosa ens picava per a probar-ho. Així és que començàvem a plantejar-nos el pic de Colomina que ja ens saludava, tot i que primer haviem d’arribar al refugi. Pujariem per la drecera que sempre agafem a Estany Gento, així em donava la sensació que se’m faria més curt i potser no patiria tant ni la calor ni l’esquena.


Així és que mentre uns esperaven ajaguts a que arribessa i l’altra s’arrebolcava per la herba la Olgui arribava al primer tram. Les politges antigues per a poder pujar el material començaven a marcar punt d’arribada, el refugi ja treia al nas darrera nostre!



Va ser una pujada relativament ràpida, com cada cop que l’hem fet i el temps de moment el portàvem controlat. Després de mirar per dalt, per baix i per tots costats el refugi era hora de tornar a decidir.

El cim ens esperava i ho havíem de tenir clar. Ens esperava una bona vertical però que ens donaria la recompensa més gran, així és que després de mirar l’hora i veure que era factible carregàvem trastos i tiravem amunt. Ens tocava enfilar uns rocs i faríem via per la zona d’herba. No era exactament per on passava el camí però si que era el camí més curt J


Després de deixar l’estany de Colomina xic de banda començavem a ascendir altre cop. Les fites començaven a treure el nas i teniem clar on erem, el nostre objectiu era clar. Ens quedava una pujada curta, intensa, plena de pedres i on jugariem a ser escaladors. Res de complicat però molt de divertit!



Com veieu mentre un buscava camí l’altra feia el “monigot”! I on era la Lúla? Doncs darrera del gran jefe o buscant algun isard. Aquest cop no teniem la sort del dia anterior i només en vam divisar un quan ja baixavem de cim, tot i així podiem estar contents.


Ja només quedava un últim tram (o això creiem). Una mica dur, una mica puta però el més divertit de tots!!! Una pared amb escales per a grimpar com aranyes! Que bé m’ho estava passant, erem apunt d’arribar a cim i amb un últim tram espectacular!
Però.... no us fieu mai del que veigueu! Heheheh. Just passada la pared, just haver grimpat com a enanos, ens trobavem amb l’última barrera. No haviem arribat al cim, si no al coll! Semblava no arribar mai però encara ens quedava una última pujada. Petita, curta però bastant progressiva i amena, ja que hi havia molta herba i poca pedra per impossible que semblés!



Els estanys de vidals per l’altre costat començaven també a saludar amb un mantell espectacular. El desgel estava fent una feina increïble, i ens deixava un espectacle assegurat. Només per a tenir aquelles vistes valia la pena ser allí.
Després de mirar, remirar, reconèixer els cims que ens envoltaven i fer mil fotos era hora de tornar al meu costat. El pic de Colomina estava apunt de treure el nas. Només em quedava “esbufegar” una miqueta més per a veure el refugi des de dalt, segur que no em defraudaria!
I allí el tenia, majestuós i amb tota la Vall Fosca als nostres peus. Podia acariciar amb les meves pròpies mans tota la bellesa que m’envoltava. Aquella puntxeta que veiem de bon demati lluny de nosaltres ara la teniem als nostres peus, allò només es podia mirar no es podia explicar!





M’hi hagués estat hores i hores mirant i remirant tota la vall que m’envoltava. Els llacs en ple desgel, l’àguila donant voltes, allà al mig del pet del sol però més feliç que ningú!
Vam descansar, vam fer un mini pica pica però haviem de trobar algo d’ombra per a poder dinar, anavem preparats però al mig del sol a tanta altura podiem acabar xurrascatsJ
No ens va costar gaire trobar-lo després de descendir una mica, agafant el camí que baixava del pic tort ens trobavem una roca gegant on podiem descansar i menjar.


Ens despediem de l’estany petit de Colomina, tornavem a xafar el refugi per a despedir-nos i ja ens trobavem al camí convencional de tornada. Aquest cop no agafariem el camí directe, la Lúla tenia les potes una mica massa obertes i ja començava a dur petits problemes, la vaselina no era suficient i a estonetes portava un bebe :p


Així de gracioses plantavem per la càmera! Tot i així deseguida vam ser altre cop al carrilet, deixant estany gento darrera i fent l’última esprintada fins al cotxe. Per l’herba caminava millor i això ens treia el neguit de les seves potes


Així es començava a despedir l’aventura, deixant enrrera un dia esplèndid i un cap de setmana ple d’aventures. El desgel ens oferia l’obertura de moltes portes on ben aviat ens hi veureu els peus, si tot va bé aviat tornem a la càrrega! Amb més ganes que mai tornaré a donar guerra!