Grans reptes, petits objectius!

Grans reptes, petits objectius!
Tenim tota una vida per tocar de peus a terra, de moment continuarem tocant el cel!

diumenge, 5 de febrer del 2017

Salt de Rus entre jo i ella :)

Just fa una setmana ens endinssavem a una de les nostres aventures amb la xica. Tenia ganes de guerra i teniem ganes de trepitjar neu, així és que la Vall Fosca ens esperava.
Pujant debatiem si estany gento o riqüerna. Vam pujar fins on la carretera era neta i al veure que es quedava bastant per sota les nostres espectatives i no haviem matinat massa, el salt de Rus seria suficient.



Després de veure com els caballs intentaven trobar menjar enmig de tanta neu la tenia llesta amb la Lúla, de moment raquetes a la motxilla i a escarbar amunt amb els peus.
El camí tot i tenir molta neu estava molt xafat, per tant creiem que seria de fàcil acces. La veritat és que semblava un altre món tot tapat pel mantell blanc. Ens feia un dia espectacular amb un sol radiant i donava gust d'estar al vell mig del no res :)



Poc a poc i sense adonar-se'n anava avançant. Jo de mentre m'anava entretenint buscant la cara divertida a les bellotes caigudes sobre la neu heheheh.
Era un camí senzill on no hi havia massa dificultat tot i que el metre de neu que duiem sota dels peus feia que fós més feixuc. Ens costava una mica més però anava pujant amb unes ganes increïbles i els òbtics que li podia treure es quedaven curts!



Realment ens sentiem envoltades de bellesa. Seria una ruta curteta però intensa, plena de grans moments i seria una manera més d'anar superant la por d'aquell dia a la neu.
La neu del dia abans encara perdurava sobre els pins i donava l'efecte de que encara nevés.
La Lúla batallava contra d'enfonsar-se però el terreny anava guanyant altura i la neu anava creixent per moments.



Era graciós veure com intentava esgarrapar i es tornava a enfonsar, així és que finalment es va decantar per a seguir les nostres passes i fer-se el camí més senzill.
Era impossible cansar-me de veure com treia les forces la xica per tirar amunt. Es feia dret i una mica complicat al no voler-se calçar les raquetes... S'enfonsava, es queia però ella tossuda que continuava recte amunt, feia goig veure-la d'aquella manera!

El salt no podia estar gaire més lluny, es trobava a l'última pujada sense saber-ho :)



i per fi, després de batallar contra el seu propi cos allí tenia la seva recompensa. No era la gran ruta ni la gran dificultat, però si que era per a ella i per a mi com a mare veure la satisfacció tant gran que tenia al xafar el pont.
Recordava l'estiu quan s'hi banyava i ara era tot cobert per un mantell blanc. Mentre dinavem només feia que observar i observar, estava contenta de ser allí amb mi i jo estava molt més que orgullosa per tenir un dia com aquell amb ella!






Ens hi haguessim estat tot el dia però voliem baixar amb el sol i de deia, perquè sabiem que un punt marxés el fred tornaria. Així és que es va calçar les raquetes, es va carregar la motxilla i deixant-me lliure de pesos va agafar camí avall!
Realment em sorprenia la força de voluntat que estava tenint, les ganes que desprenia per a disfrutar aquell dia en família i veure els meus valors reflectats als seus ulls, viure aquella aventura a través de la seva mirada va ser el regal més gran!




Desitjant tornar a l'aventura amb tu Nini!!