Le Brevént, xafem les altures de Chamonix.

Una pallaresos perduts per les montanyes blanques, així era com ens trobavem de vacances a Chamonix :)

Ja portavem terreny investigat i després de la visita al parc de Merlet, ja s'haviem com arribar a Le Brévent, així és que també teniem destí.



Era aviat, molt aviat! però haviem de ser matiners per  tornar a ser a l'hora de dinar a casa i així aprofitar el dia. No sabiem quin camí ens esperava però si ens podiem imaginar que seria costa amunt. No erem a molta altura i haviem de passar els 2500m, així és que xino xano i primer feiem direcció el refugi Bellachat.



Primer teniem una zona boscosa, on la fresca era la protagonista. Tot i que amb la calor passada tots aquells dies encara era d'agraïr. Era un bosc nét, pulit i ben cuida't. Era un cami molt amè on el mateix entrava i sortia del bosc amb escales o rierols. Una vegetació verda intensa i tota per a nosaltres sols.



Fins què... Sisi, una bona visita vam tenir tot i no ser massa agradable ni benvinguda. Del no res sentiem un soroll i al girar-nos, als nostres peus ens sortia un escurçó (o almenys creiem que ho era). Em feia fàstig però tenia curiositat i només atanssar-me venga bufar! Finalment li donavem pas i naltres feiem via ràpida!



El primer coll semblava que volia començar a treure el nas i acompanyar tot aquell mar de montanyes blanques que ens envoltava pel costat, el refugi no podia estar massa lluny. El primer objectiu era a la vista i la vall se'ns començava a obrir!



Després de fer postureo i veure el refugi per fora, era hora de continuar. No ens havia cautivat massa i encara teniem camí per endavant així que haviem de continuar amunt on ens trobariem una fita ben eixerida que ens donaria la direcció a seguir. Començaven els camins i caminets. Uns direcció Le Brévent, els altres al llacs i altres als veïns 😄



Realment fent la ruta que fessis era molt improbable perdre't. No sabiem on anavem o el que ens esperava, tant sols ens resguardava una petita foto d'un mapa que duiem però el terreny s'ho valia. Tenir l'Agulla du Midi, el Montblanc.. Al davant i tota l'estona fent companyia era un privilegi! No sabia si arribaria a fer cim, però només per allò ja valia la pena!

Ara ens tocava fer una pujada una mica més progresiva, ja res comparat amb el què duiem i la calor començava a fer acte de presència. Tot i no sé gaire més de les 9 del mati ja començava a tocar els nassos, així és que quan més aviat obrissim via millor!



Començaven a apareixer muntanyes on tenies la sensació d'estar envoltada del PN Monte Perdido, unes pareds gegants de roques apareixien del no res tot omnipresents. Era tot com un somni.
Ens picava la curiositat de com seria el llac de Brevent, però se'ns desviava de camí i no podiem perdre el temps, així és que decidiem fer via quan de repent ens va apareixer. AL mig de tot aquell verd que es divisava sota nostre apareixia una taqueta blava fosca i on ens donava el bon dia, el llac es deixava veure!



Tot i la seva majestuositat allò es començava a fer llarg. Semblava no sortir mai aquell conjunt de ferralla per a divisar el que ens quedava. Si, per desgracia el cim tenia instal·lat al vell mig un telefèric dels tants que hi ha a Chamonix... Tot i així vam agafar un dia de poca afluència.

Quan menys m'ho esperava i quan més preguntava al Miquel si faltava molt ens treia el nas la ferralla :) Ja es podia veure el que quedava de camí. Primer un tram molt corriolero, un corriol enamoradís que et conduia a un montonet (per dir-ho finament) de pedretes que et portaven al cim. Aquell montonet semblava no acabar mai però ara ja ho teniem a tocar!



Semblava que ja només ens quedava un pas de gegant per arribar! Per fi podia començar a divisar la línea de meta. Des d'allí dalt veuriem tota la vall de chamonix, tot el massís de Montblanc... Tot d'una tirada i tocant-ho amb la punteta dels dits de la mà!



El cartell ens indicava que a 100m estava el nostres destí, el cent metres més llargs de la meva vida! heheheh. A cada passa semblava que m'hi fiquessin un cm més per a no poder-hi arribar, però finalment no s'hi va poder resistir! I allí teniem el nostre punt geodèssic, la nostra taula d'orientació ens marcava que erem al lloc adequat en el moment precís! Brévent era nostre!!!



Unes vistes bestials ens esperaven allà dalt! Teniem tot chamonix als nostres peus, les casetes es veien diminutes i les persones semblaven formiguetes. Veiem l'entrada al túnel que et duia directe a italia, Montblanc el podiem tocar amb les nostres pròpies mans, l'agulla du Midi podiem tocar els cables del telefèric... Teniem el món al nostre abast!

       

Però no podiem marxar sense fer de les nostres, així és que després de pujar de peu al cim (cosa que fins més tard no vaig saber que no podia fer) haviem de fer un bonyet més. No sabem exactament quin cim vam pujar, però al mateix camí de tornada ens en quedava un a una passa on podiem tornar a tenir unes vistes úniques, així és que el moment l'haviem d'aprofitar, igual no tornavem a xafar allò mai més!



Així era com començavem a despedir l'aventura d'aquell dia, on tenia a les flors de casa que ens esperaven per dinar i visitar la glacera de Bossons.
Va ser un dia intens. una baixada ràpida on tornavem a la civilització. Tot i així continuavem el nostre somni, descobrir Chamonix i les seves montanyes, erem allà per a donar guerra!

Buscant l'Estany Redon trobem el Lac de Rius!

Per no perdre la costum, continuem a la nostra línea d'alta montanya. Aquest cop no disposavem de tot el dia i no teniem ganes de matinar massa, així és que ens aconformavem en passar un dia als llacs de les altures per estirar les cames. Un passeig... per dir alguna cosa.
Amb la fresca ja ens trobavem a Ospitau de Vielha, on gafariem direcció port de Rius, per a buscar l'Estany Redon.

Poc vam tardar en girar la vista direcció Molières, es veia bastant assequible per borejar la neu però ni estavem preparats ni portavem el material necessari, així és que li deiem fins un altre dia i encaravem cap a l'altra banda.
Ens tocava territori nou i no sabiem on anavem. Bé, duiem el mapa i sabiem que s'havia de seguir el GR11 però poca cosa més...



Ben aviat ens trobavem dins d'un sencer brut i amb arbres que barraven el pas, però res que no poguessim saltar o borejar. Aquest any sembla l'any dels obstacles!

La vall es començava a obrir i el que haviem començat en un corriolet enmig del bosc es tornava una pedrera. Allí començava a treure el nas molta pedra, molta tentació però no sabiem com es deia cap dels cims que veiem 😂 (finalment sabriem que el cim que ens cridava més l'atenció era el de conangles :)

Així és que mentre uns miraven i remiraven, la resta intentava arribar allí on l'esperaven... Allò enganyava com una mala cosa i el que semblava que seria una paseito tranquil, es tornava a convertir en una vertical amb majúscules, sembla ser que és el que em crida més l'atenció de tot tu!

Evidentment, també parava a contemplar i és que valia molt la pena. No semblava ni que fossim a la Val d'Aran, sino que tenia tota la pinta d'estar enmig de terres franceses. On les roques prenen vida i et tornen tot allò que et fa falta.
El camí no semblava voler acabar mai, i quan et creies que després d'aquella curva i repexonet ens sortiria el famós coll i llac ens tornava a sortir més muntanya, començava a ser una mica desesperant.

  

Dins de l'ofuscació en què no arribariem on voliem perquè se'ns tirava el temps a sobre, buscavem la manera de fer-ho més divertit. i mentre uns s'esperaven fent fites per marcar camí, l'altra es feia selfies on sortien de fons, si més no eren fotos ben originals!

Començava a preocupar-me de veritat el temps. Estavem arribant al límit del planejat i no teniem res a les mans. Erem dins de terreny desconegut, obriem mapa i semblava no faltar massa, però quan m'he n'adonava, la parella que feia estona que duiem al davant era al quinto pino de nosaltres. En aquell coll temut que feia estona es deixava veure.
Ens ho miravem i ho intentavem per un últim cop. No ens podia faltar gaire per arribar, el port l'haviem de tenir a tocar però el temps també el teniem limitat, si amb mitja hora no trobavem el què buscavem giravem cua, a casa m'esperaven!

Anava fent una passa darrera l'altra mirant al terra. Feia pujada altre cop, de fet no havia deixat de fer-ho en cap moment. La calor s'apoderava de nosaltres i aquest cop el Miquel no podia dir-me el que quedava. Era terreny nou pels dos, els mapes assenyalaven poca estona però ja no ens fiavem ni de la nostra pròpia hombra.
Uns últims passos per a l'últim tram, no sabia el que m'esperava i del no re sento cridar al Miquel AIGUAAA!! Ni m'ho volia creure, alguna tolleta pensava jo....
Crec veure una mica d'aigua em deia! Vés a saber on em nat a parar vaig pensar!



Però si, allí teniem els llacs tant esperats del dia! Però.... no pas els que creiem!! Obriem mapa i ens adonavem que erem a l'altra banda, aquells llacs que deixariem per últim moment per decidir si els feiem, resulta que era el que els nostres peus xafavem. Erem a l'altra banda de l'estany redon i ens trobavem al Lac de Rius i Lac Tórt!
Ara començava a entendre moltes coses. Ara entenia perquè tant sols havia fet a dures penes 4km i 722+!!!

No erem exactament on voliem però a la vegada teniem el que desitjavem. Estar al bell mig del no res, on practicament no hi havia ningú i altre cop tornavem a ser a casa nostra. El nostre aire pur tornavem a respirar i les montanyes ens tornaven a obrir les portes!

Vam obrir mapa altre cop i mirar com estava el terreny per a saltar cap a l'altre costat. Era viable però ens treuria més temps del que teniem i haviem de començar a fer via ràpida. Deixavem el Redon per un altre dia i després de fer un petit descans i contemplar era hora de saltar per on haviem vingut.

La calor potser era el que més ens matava de tot plegat, així és que finalment va ser impossible no acabar com a nens petits o pitjor. Al llac del riu feiem guerra d'aigua i a cada passa que feiem sobre l'aigua per instint hi saltavem per esquitxar-nos mutuament, finalment pitjor que la canalla i com a garrins, però disfrutant com a ningú!

La baixada forta ja s'havia acabat, estavem arribant als senderitos del matí però no podia marxar sense fer el meu salt. Ni l'esquena, ni els genolls....Res molestava en aquell moment, perquè era el meu! :)

La resta es va fer practicament sola. Sense adonar-nos tornavem a ser al nostre principi, on tot havia començat un mati ben fresquet mirant a Molieres, i havia acabat sent un diumenge calurós a les altures però mirant a Molieres altre cop! Una vall que enamorava, una vall que aviat tornarem a trepitjar. Ens enduiem molta calor, però a la vegada una aventura gratificant que poder explicar!

Pic de Mainera, l'oficina sota la pluja.

Sona el despertador als 3.00 i creus que és un somni. Portes tota la setmana preparant i esperant aquest dia per l'ascenció però el temps no acompanya.

Et vesteixes sense obrir els ulls i tanques la porta de casa. Sense saber com, et tornes a trobar a Pas de Mainera. 

Fa estona que plou i no sembla que vulgui parar. Dins la foscor només es divisa la silueta del Montsent, el Miquel no les té totes i la Olga no té ganes de sortir del cotxe. Qui ens ha manat als 5.30 del mati a fer una expedició? Semblem d'un altre món però ell es comença a preparar... No en tinc cap mena de ganes, sé que avui no coronarem Mainera però... Li hem de seguir les passes, així és que és hora de posar els peus a terra i deixar que la pluja et desperti.

Tèrmica, gore, gorro, frontal... però això sí, la calça curta que no falti! 

És aquella pluja menuda però que va fent acte de presència. No es belluga ni una ànima, avui... segur que no en veurem ni un de Daina, tots a dormir! Cosa que potser hauriem d'haver fet nosaltres també! Però... és hora de deixar les lamentacions i anar fent sobre la marxa. Ara ja hi som , aviat deixarem la foscor pel començament de dia i ho veurem d'una altra manera. Al cap i a la fi, ets a casa teva i si avui no ha de ser el dia t'ho farà saber.

Poc a poc el dia desperta. La pluja no para però l'objectiu comença a treure el nas. És una pujada en silenci, per la dreta del riu a causa del caudal que baixa i no ens deixaria crusar per l'altre costat. Sabem el que ens espera fins als estanys de Mainera, per tant sota les caputxes dels gore's cadascú va rumiant què passarà.

Entre salt i salt pregunto el meu dubte. Miquel? Dreta o esquerra? Nono, el nostre objectiu avui és a la dreta, en certa manera respiro. No és aquella agulla la que m'espera! :)

Som als estanys i es comença a divisar a la nostra dreta coma d'espos, tota aquella neu trepitjavem la setmana passada. Semblava impossible, tenies la sensació com de no haver marxat d'allí en tot aquest temps. El silenci altre cop guanyava però aquest cop per a poder observar

Arribats a la tolla transitòria durant el primer desgel, ja es dibuixava el cami que haviem de seguir. Primer ens esperava una pujada intensa i dreta per arribar al primer pedregal on ja divisariem la primera cresta que passariem i el cim començaria a treure el nas. El temps semblava que ens donava una petita tregua deixant de ploure i l'haviem d'aprofitar!

Era dret i un terreny moll. Buscavem tota l'estona petits foradets de sorra on xafar, els peus feia estona que feien xup xup i ens era més còmode. Era dreta però es pujava amena. Costava però xino xano anava fent al meu ritme. Tenia ganes de veure-li la cara, de veure d'aprop al que m'afrontava. Allò començava a semblar real i possible quan cap dels dos no hagués donat ni una pesseta de bon de mati.

Passa per aqui que la merda es curta, escoltava! L'altura creia que m'estava afectant. Era impossible que el Miquel m'estés dient allò i és que realment em deia que passés per l'herva més CURTA, la qual no em mullaria tant. La son començava a afectar. Només havia dormit 2hores i poc tret del ratet del cotxe, i començava a sentir que senten els corredors en plena cursa de nit, era horrible!!!

Mentre el Miquel ja havia acabat la pujada, jo estava apunt. Em notava que la son podia més però allò no podia ser, així és que una petita mossada m'ajudava a tirar amunt. Després de trabessar una congesta de neu la cosa es començava a veure més clar. La boira ens anava i venia però tal com pujava reculava amb segons cap a Mainera, per tant no ens preocupava massa. Ell marcava el pas i el camí ja es divisava. Ens quedava fer aquella magnifica cresta plena de roques punxentes, i l'última espenta fins al cim. Seria una última pujada d'herba i sorra d'aquella que et fa tirar enrrere però res que amb aquelles altures no ens deixés coronar.

Les vistes eren increïbles i veient com haviem començat el dia podiem dir que havieu tingut una bona tregua del temps. L'haviem d'aprofitar, no es tenia cada dia un cop de sort així. La boira anava passejant pels estanys de Mainera i a mesura que anavem pujant una boira amenaçadora venia per la banda de la Vall Fosca, aquella sempre dú més problemes però fins que no la tinguessim a sobre no en parlariem. De moment teniem solet i després de crestejar i començar a pujar feiem una petita paradeta al sol. Si, ens havia sortit i podiem parar a menjar una mica.

Estavem apunt de deixar el penúltim tram per agafar l'última "esplanada" per encarar-nos al cim. Erem ajaguts, de cara al solete i el Miquel menjant.. La Olga tanca els ulls i... pam! Per un instant s'adorm. La son m'intenta torna a véncer però no ho puc permetre així és que tornem agafar camí i fem via. Tenim tot un espectacle assegurat amb una pujada un tant especial, ja ens queda res!

Quan ja sembla que ho tens tot encarat, quan ja creus que queda poc pel cim i per fi podràs veure tota la part de la Vall Fosca des de dalt la boira amenaçadora se'ns menja. De cop estem envoltats d'una boira que no et deixa veure més enllà. Que ens tapa tots els llacs i les vistes que sempre ens haviem imaginat. Les forces per intentar arribar a cim abans que ella no han pogut, però encara no ens ha vençut! El camí és clar i ens queda quatre passes. No podràs més que nosaltres!

Aquest era el panorama que ens quedava. Veure'ns entre nosaltres, cosa que en aquest cas era molt important. Es coneixia el camí fins dalt i em deia que gairebé ja hi erem, així és que un cop més hi confiava i tirava cara amunt. Tenia ganes de veure aquella fita que sempre m'havia parlat. No tindria les millors vistes, però si el millor dia!

i allí, a l'aixecar el cap entre la boira es deixa veure una petita fita, pujo, corro i enfilo pared de roques amunt per veure que un cop més ho hem aconseguit, que Mainera ha sigut nostre i ni la boira ni ningú ens ho treurà! Son les 9 i poc del matí i sóm a part del sostre del Pirineu!

Allà al vell mig de no re, a l'acantilat de la Vall d'Assua aixequem les mans ben amunt per a demostrar la rialla gegant que ens ha regalat. No puc veure casa nostra des de dalt però si me la puc imaginar. Tanco els ulls i vec els llacs rodejant-me de pau, Olga ha sigut teu!

Ha sigut una ascenció dura amb pocs quilòmetres, molt desnivell, molta aigua i sol però ha sigut una de les mes satisfactòries. Quan era apunt de quedar-me al cotxe a dormir, quan em feia mandra sortir-ne per no mullar-me i quan només pensar que aniria amb els peus molls tot el dia se'm feia una costa amunt m'ha donat el regal més gran. La muntanya ens ha tornat a rebre per la porta gran i amb l'abraçada incondicional que sempre ho ha fet. Sempre l'hem respectat i ella ens ha respost. Ja podiem tornar a casa. La xica m'esperava i teniem tot el dia per endavant!

Semblava que la boira es volia retirar i ho hem tornat a intentar però avui no era el dia de veure els llacs, així que després de veure-ho clar decidiem tirar avall. Seria una baixada divertida i ràpida plena de paisatges impresionants recient "regats"! Ens estava regalant tot un espectacle, no podiem tirar més de la corsa.

Aviat em sigut a baix, em descansat una estoneta al sol a la bora de la "tolla" on es respirava tranquil·litat però no podiem badar. Segons la previsió l'aigua tornava als voltants de les 12 i voliem ser al cotxe, així és que baixant pel borant de l'esquerra, fent fotos increïbles jugant amb l'herba molla i les boirines després de la pluja arribavem al cotxe. Era de despedir-me d'aquella vall per un dia, sabent que ben aviat tornaria!