Comapedrosa, el cim més alt del principat.

Tornem uns dies enrrera i abans de començar el campionat del món de verticals.
Aprofitant el viatge a Andorra per a fer el seguiment de la Marató i algun ratet als valents que tinc a Eufòria decidim fer cim l'endemà, no farem el viatge en và! :p

Torno a recorda a aquella pujada puta i aquell cim que possiblement no acabi.
Després de passar un dia bestial amunt i avall entre sol, sombra i aigua és moment de decansar, una nit sota les estrelles andorranes per a llevar-me com a nova, el camí ens espera!



El Miquel m'explica que primer serà un camí amè... Veient des de quina altitud sortim (telecadira d'Arisal... ) em puc imaginar lo amè que serà, però sé que els 3mil's no són fàcils, ni plans ni sense suar, així és que fem via per la pista una estona.
Es un camí una mica dret on a cada passa a guanyant verticalitat però al ser terreny nou sembla ser no tant "dret" :p



Tot i així és un camí que em costa. Fa dies que l'esquena va al seu aire i això em limita a posar més temps a les aventures, però res que de moment em fagi quedar al llit.
Comencem a trobar els primers cartells que ens indiquen el camí (en trobarem molts, ja que és un camí bastant transitat pel que puc deduir.

Naltres farem direcció el pla de l'Estany on hi ha un refugi obert on haguessim pogut passar la nit ben tranquils, tot i que després vaig canviar d'opinió, heheheh.
Farem una mena de circular i després de coronar baixarem per la vertent del refugi comapedrosa per tornar a enllaçar aquest mateix cruse que ens trobem ara.



Passem com unes bordes que a la vegada també semblen habitades i comença de nou l'infern. Allò no para de pujar. Continuem per pista però més dreta que mai, entre rocs i mal feta allò sembla no acabar mai!!
Pugem gairebé callats i cadascú al seu ritme, quan veig que el senyor apreta l'accelerador li dic, ep! Para! heheheh

Sembla ser que la pujada ha acabat (o almenys per uns moments) i després de passar el dipòsit de l'aigua se'ns obra una nova vall!
Verda intensa, encantadora i acompanyada de grans canals pels laterals, no sé perquè però tinc la sensació que una d'elles és el meu destí. No em conec el terreny i tampoc me l'he volgut mirar massa. Sabem on anem però em deixo endur per l'ensisador que és tot.



Al fons ja es divisa el refugi obert, però crec que aquest serà el lloc que des de més aprop el vegi, el Miquel em confirma el que m'esperava, una canal se'ns obra al nostre abast, és el camí que em d'agafar....
A l'ombra fa fresqueta i em costa una mica tirar així és que decidim a mitja pujada parar. És on toca el sol i podrem esmorzar tranquil·lament, crec que aquesta parada me l'he guanyat!



Mentre menjo contemplo, uns caballs preciosos a l'altra costat de vall, el petit estanyet que em passat de "refilón"... i evidentment no puc evitar mirar la "puta" pujada que m'espera. Crec que cada cop me'ls busco més drets els camins!

Primer sembla fàcil entre herba, però aviat me n'adono que rellisca massa. Passem pel corriolet que hi  ha de pedretes però també rellisca i de dos passes endavant n'és una endarrera... Doncs solució, buscar camí fàcil i clavar bastons! Es fa una mica pesada, dura intensa però tot ha de tenir la seva recompensa, mai tant que sigui tot amb herbetes!!



i quan ja només fas que mirar al terra esperant el final se'ns obra una altra vall, aquest cop el meu terreny!
Pedra, pedra i més pedra! D'aquella grossa, petita, plana, divertida i que pots "brincar"!! Per fi sembla que es farà més amè. No deixa de pujar però el caminar ja és diferent.
Cadascú tria el seu camí més fàcil. El Miquel prefereix fer la cabra salvatge i comença a tirar a la dreta per anar pujant sobre montanyeta d'herba, jo li pregunto que on hem d'arribar i em diu que de moment a la forcanada de pedres de l'esquerra, per tant prefereixo seguir per l'esquerra.

Allí hi trobo un corriol obert molt marcat que m'endinsa dins del pais de les pedres on pujant silenciosament, un izard em tira rocs per marcar territori, oita quina manera de dir bon dia!



Després d'arribar a la forcanada, tornar-nos ajuntar amb el Miquel i deixar-me totes les forces a la senyora pujada he de parar. No puc més, estic agotada de pujar i allò sembla no acabar mai. Tinc un cim al davant el qual no sé quin és que sembla les rambles. És dret i escalabrós com el que més, i com allò sigui el Comapedrosa per dins penso que no hi pujaré!



Però.. Finalment em surt el eu destí i m'adono que el que em deia el Miquel és veritat, el Comapedrosa el tinc a l'esquerra.
Encara ens queda un bon tros de camí amb pujada, neu i pedres però potser lo més preocupant comença a ser la boira. Ens ha aparegut de la banda francesa, i bé sabem que la d'allà és ben punyetera! Sabem que serà "maleante" i que fins hi tot no marxarà, però com que veiem que va i ve continuem. De totes maneres em d'arribar si o si al coll per a fer la tornada.



Allò sembla impossible i em començo a plantejar si realment coronaré. M'ho guardo per dins meu, però començo a creure que el meu cos no ha descansat prou, va a relentí i em costa horrors fer passes endavant. Cada cop és més dret i em falta l'alè més sovint. Em fa tornar a la pujada de Besiberri on no podia més i tirava per inercia. Li dic al Miquel que prou, que després del coll tiraré avall, no estic per coronar tot i ser el més del principat, tot i pujar-hi amb il·lusió... El cos està dient prou, o almenys és el que penso...



Una penúltima pujada (abans de cim) dura, molt dura i més llarga mai imaginada. Sembla no acabar mai però sempre acaba apareixent el punt d'inflexió que ho fa capgirar tot. El Miquel, el movil i les idees de bombero de la Olga fan que pugi sense parar, cagant-me en tot i ell grabant (evidentment no sortirà a la llum el video! hahahha). Així d'aquesta manera tant peculiar arribo al coll de Comapedrosa (segurament no té aquest nom però ara no recordo i no tinc ganes de buscar, així són les meves cròniques, espontanees)



Després de trobar-nos un parell de nois a l'inversa i que ens fan la foto és així com tenim el panorama. Una altra vall increïble, amb el terreny que més m'agrada. És com si tornés a estar a casa meva, allà dalt sobre la meva creu. Un terreny rocós, de color vermell, un llac al fons, Baiau que intenta treure el nas.... Allò és abruptuós!!



És hora de pendre una decisió. M'explica i reexplica que ens queda 100m, però aquests 100m del Miquel tots els coneixem! heheheh, però és hora o amunt o avall però JA!

Doncs au, ja que sóm aquí.... HO PROBARE! Però si no puc giraré! Aquesta és la frase que m'envoltarà tota l'estona on sense adonar-me'n pujo grimpant un trosset per la carena fins treure el nas la creu, el cim, no m'ho puc creure però sembla ser que els 100m estant arribant al seu final!!!



De cop res em fa mal, el cansament de tant pujar desapareix i les molèsties que podia arrossegar desapareixen! Venga Olga que ja ho tenim!!! Últimes passes, últimes grimpades, últimes clavades de pals per a l'sprint final i véncer a la boira, hi he d'arribar abans que ella, no em puc perdre les vistes que m'esperen dalt!

Tram final, dos passes planes i la creu del Nord és meva, tots els cims a l'abast de la meva mà!!



Encara amb els ulls com un xut no em crec que sigui allí, han sigut els 100m més llargs de la meva vida!! Ara ja m'ho pot dir, era algo més de 100m però sino no arribava a dalt! heheheh.

La boira se'ns comença a menjar però jo li dic que fugi. Teniem previsió d'aigua per a mitja tarda però uns núvols amenaçadors sembla que ens vulguin fer la guitza, tot i així continuem al nostre rotllo. Comencen a desapareixer els 4gats que hi ha al cim i ens torna a quedar per a nosaltres sols, no sé com però sempre els acabem fent només nostres, toco el cel d'Andorra amb les mans!!!



Les vistes que podem apreciar son inmensament infinites, sembla no poder ser veritat. Uns colors vius, de terra verge i una aigua pura és tot el que ens envolta. El camí de tornada serà tot un espectacle, ho veig a venir!

El Miquel m'explica per on em de passar i descobreixo que passarem per territori indi, caranejant tota l'estona la vall fins a començar a baixar en picat direcció el llac. Un terreny tècnic em diu, una rialla malèfica surt de la meva expressió! hahahah. No puc evitar corretejar com un nen petit amb una piruleta a la mà i la baixada se'm fa més que curta. Parant uns instants per a veure el refugi comapedrosa de lluny i tot el corriolet que farem, continuem trajecte. Les gotes ens comencen a saludar i encara ens queda una estona!



D'aquesta manera i sense adonar-nos passem l'últim llac de la ruta, el de les truites que és el que ens queda al costat del refugi Comapedrosa el deixarem per un altre dia!

De nou, una altra vall ens obra les portes, plena de colors i de vida. Em recorda a moltes zones les quals he trepitjant durant totes les ascencions, però cap és igual.
Portem estona caminant i la panxa comença a fer rau rau, així és que amb ple cami i gairebé arribant al refugi decidim fer parada per repostar.



Tant sols ens passen dos corredors que ens em trobat anteriorment i desde lluny veiem com hi ha gent caranejant tot allò que fa una estona feiem nosaltres. La vall ens donaria per a quedar-nos tot el dia però tenim el temps just, em torna a la xica i estem hores lluny de casa :)

Després de reposar, menjar i no badar massa per a que ens agafi la mandra és hora de tornar a rependre la marxa. De dir adéu a tot aquell terreny abruptuós i deixar enrrera el refugi. Ens espera un camí preciós. Ple de corriols, entre mig de bosquet i una vall verda plena de color la qual ens durà al punt de partida



El cel ens continua amenaçant però els dos sabem que ens respectarà. Fem la tornada com si res, on tornem a córre a estones com a nens i és que resulta ser que el caminar ràpid del Miquel és el meu córre.. Així és que ja us podeu imaginar com vam acabar! Aviat vam ser al cruse on els indicis de les marques ens deien que el Comapedrosa havia sigut nostre!



Ja ens quedava res per arribar a destí, tant sols ens distanciava un km amb pista altra vegada. Trobavem un cartell d'un circuit interpretatiu... Però tal com vaig dir-li al Miquel, l'interpretació te la faig jo amb dos segons: Tot són arbres i pins i tot són esquirols i pardalets hahahahah, així és que amb aquesta explicació arribavem al cotxe en poquetes hores. Altre cop tornava a ser nostre tot allò que ens proposavem i tatxavem un altre 3mil de la llista, Andorra conquistada! :D

Descobrint una petita vall, refugi Llong.

Fa dies que tenim un projecte engegat amb la xica i ens tocava conéixer una mica més el territori. Va decidir la vall de Boí, així és que deixavem el cotxe al pàrquing de la Molina i arribariem fins al refugi estany Llong. Un bon entrenament!



El dia ens començava una mica d'hora, feia fresqueta però ens aniria bé per a combatir la calor de després. El territori ja ens el coneixiem, és una vall molt xafada per a nosaltres però la novetat era que no hi havia neu. EM pujat el portarró, em fet trabesses fent nit a la centraleta... però sempre ha sigut amb el mantell blanc, així és que avui la xica coneixeria el verd pur de la vall :)

Passem el primer tram, el pont de fusta i decidim fer via pel corriol. Aquest cop no ens interessa anar fins a St Nicolau, per tant deixarem el cami de la Llúdriga i farem la super pujada tal com diu ella. La Lúla també anirà millor i segur que se'ns fa més divertit que pujar per carretera, hi ha massa trànsit amb els taxis...

      

Una pujada una mica intensa, però curta. La fa bé, no para. Al contrari! Afluixa i busca el seu ritme per a poder anar fent, poc a poc va agafant els trucs que un mateix es crea per a poder arribar a l'objectiu. Venga xiqui que ja hi som! i la veritat és aquesta, en un tancar i obrir d'ulls té el llac als seus ulls. La rialla és gegant i la satisfacció... ni es pot explicar!



El camí ha sigut tot per a nosaltres i que bé em estat! A la Lúla se li acava la llibertat i fem via direcció Llebreta. Les vaques ens reben amb males cares, però res que no es pugui passar amb un bon dia! heheeh.

El llac està preciós. La xica recorda com jugavem sobre d'ell per veure si el gel feia "croc-croc" i ara hi podem posar els peus hi tot! Com canvia d'una estació a una altra. Ara ens queda un caminet fàcil. Farem via direcció el planell d'aigüestortes pels corriolets que el marquen, d'aquesta manera és una mica més curt i els cotxes no ens molestaran, és una mica agobiant!

          

Aviat sóm a la cascada on decidim parar una miqueta, res especial però si fer la visita de rigor, sentir l'aigua freda a la cara i veure que res a canviat. És tant gratificant veure-la tant contenta. Feia dies que no ho teniem per nosaltres soles, però feia dies que no la veia tant dins del seu "salero", això és el que la caraacteritza, veu tot el que ens envolta amb els mateixos ulls que jo!



Anem fent via per un caminet que no recorda. Tal com he dit abans sempre hi hem vingut a l'hivern així és que per fi coneix el famós contraix de dia, verd i amb totes les seves pedres corresponents. La boira s'ha aixecat per a dir-nos bon dia i per a poder-li explicar per on passa el camí. Avui no hi passarem però un dia el xafarem!



En un tres i no res ja som al refugi, em arribat a la nostra meta d'avui. Ens assentem, contemplem, mengen, descansem... Estic contenta, molt contenta! Em arribat on ella volia i la tinc més que contenta! Ara sé que el projecte pot tirar endavant, en serà capaç!

Mentre descansem ens trobem al Miquel que està fent un dels seus entrenaments per la zona, així és que de tornada un petit tros el fem junts. Ell va direcció Dellui altre cop i nosaltres ens en tornem cap a la Molina, la cantitat de gent comença a ser considerable i ja sembla les rambles...



Aviat tornem a ser a la cascada on fem una petita parada. Em baixat tot sense parar i no està cansada però si li agrada sentar-se al costat de l'aigua i que li dongui a la cara, se la veu tant feliç!!! Sembla increïble que tant poquet et pugui donar tant!!



Aviat ho comencem a deixar tot enrerre i ja ens tornem a trobar a la "super baixada" ara. La Lúla torna a disfrutar del seu entorn i nosaltres diem adéu a la vall. Sabem que hi tornarem i ben aviat, però ara és hora de descansar, s'ho ha guanyat! Els 20km se'ls va posar a la botxaca amb tota regla!

ESTEM LLESTES!

Bassiero i els seus 2902m

Recients tornats de la france, havíem de donar el toc final a les vacances, així és que després d’obrir mapes, fer consultes i veure que les expectatives del Vignemale eren massa exposades, posavem sobre la taula Bassiero. Xafariem terreny UTVA i duria al Miquel a un cim on ell no hauria estat. Un any enrrera l’havia anat a conèixer, així és que el camí era fàcil i intuïtiu.

El dia ens despuntava una miqueta aviat però era l’única manera de començar amb la fresqueta i intentar deixar enrrera tota aquella gent que hi ha havia al pàrquing de la peülla, era horrible!

 

Aviat vam començar a entrar al joc de primer uns, després nosaltres... Però amb la sort de que quan arribaven a un llac es paraven, així és que l’estanyoleta, el llac petit de Gerber i Gerber i els vam poder passar ràpid, era una zona fàcil i molt coneguda per a nosaltres.

Aviat vam ser a la casacadeta i el riuet, els quals ens donaven les senyals que el refugi mataró estava apunt de treure el nas, les nostres muntanyes eren apunt de dir-nos el bon dia.

    

Era un dia una mica complicat. Per variar l’esquena no donava de si i aquest cop tocava més els nassos que de costum. No volia alliberar-se del tot i no tenia clar fins on arribaria. Així és que anàvem fent sobre el que ens trobàvem. Ara els estanyets de baix, ara el riuet i aviat treia el nas de la caseta taronja. Mirava el rellotge i no anava massa desfasada de les altres vegades, per tant, potser hi hauria la possibilitat de coronar, tot i així no volia tocar campanes. Havia fet el tram més fàcil, ara em quedava el més complicat. Aquella pujada eterna que gairebé pujàvem a quatre grapes i fent el gat.

Erem al refugi i decidíem fer una petita parada, no massa llarga per no perdre el fil. I allí ho teníem tot, la canal que treia el nas, bassiero que ens saludava, la meva vall, les meves roques... em venia tot a la ment altre cop, era com retornar a la UTVA en la qual vaig passar-m’he part del dia rebent a tots els corredors, el temps semblava no haver passat.

Semblava res no haver canviat, però el tros més llarg estava apunt d’arribar. Semblava que no quedava pràcticament neu, només ens calia sortejar un trosset molt petit la qual ens conduïa directa a la grimpada. Necessitava agafar aire, em duria una estona però ho faria! Ho havia fet un cop i aquest no seria menys! Així és que amb el “jefe” al davant tot semblava ser més fàcil

                                                                      

Per ell, un cantar i orbrir d’ulls, per a mi ? el suplici més gran. Semblava haver-li agafat gust a les verticals però no acabaven de ser meves del tot. Una passa darrera l’altra, clavo un pal i clavo l’altre, miro amunt i allà m’espera... Així és com vaig anar pujant fins arribar als rocs grans. Allí sabia que ja estava gairebé dalt del coll, ja només em faltaven dos saltironets, així és que mentre uns estaven sentats prenent el sol.... els altres acabàvem de pujar el gran suplici. Tot per nosaltres, la gent havia desistit de seguir-nos feia estona! J

No ho semblava i després d’obrir els ulls com a mussols hi tornava a ser! Altre cop aquell maleït coll era meu, me’l posava a la butxaca per endur-me aquell meravellós estany gelat i tota la seva vall de cabanes. Tot allò que un dia va enamorar-me i feia oblidar tota aquella pujada llarga, puta i intensa que acabàvem de fer, allò pràcticament ja ho teníem!

Treia el nas tot majestuós acompanyat d’aquell mantell de color lila peculiar que sempre té. Una vall que té un què especial que no sabria explicar. Després de rependre l’alè, mirar i remirar una vall i l’altra li ensenyava que allí començava el festival. Una carena llarga i divertida de pedres ens esperava per a fer la cabreta com ningú. Ja només ens quedava la grimpada final on li ensenyava l’altra punta de bassiero oriental la qual ens plantejàvem també fer tot i que havíem de valorar-ho bé.

I allí erem a punt de xafar 2902m, després de jugar sobre l’última neu que passàvem i després de donar dos passets sobre terreny punxegut ens treien el nas les agulles d’amitges en un costat i Bassiero als nostres peus, el tornava a conquistar, me’l tornava a menjar i el Miquel estrenava cim nou, tocàvem els 3 mil’s de puntetes altre cop!!!!

Era hora de dinar, de descansar, de contemplar, de jugar a endevinar cims... Del que volguéssim, ens ho havíem guanyat i teníem el temps a la butxaca, per tant un descans merescut.

 

Després de pendre el sol i gairebé començar una petita “becaina”, potser era hora de tornar-nos a plantejar el camí de tornada. Seria més curt, si però el teníem que fer. L’endemà certa persona tornava a la realitat, a mi encara em quedava un dia :p

Després de disfrutar com a nens a la neu, de caure de cul sobre d’ella, de baixar cap al coll corrent com una enana i deixar al fons tota aquella vall enamoradissa era hora de començar-me a despedir, l’aventura començava arribar al seu final.

M’enduia una segona coronació a Bassiero on per un cop era jo la que ensenyava terreny nou. La meva vall havia enamorat i amb això me’n tornava a casa. Havent disfrutat com ningú i amb una rialla de gegant. L’estiu estava començant a estar ple de grans aventures i això emocionava!