L'aventura començava al pont de Locampo. Feia dies que la xica no caminava i si li podiem estalviar un trosset li seria més amè. Ja sabiem quin camí ens tocava, no era el primer cop que feiem trabessa els 3 per aquells indrets, tot i que l'última vegada va ser una odissea aquest cop pintava ben diferent :)
Despuntavem el dia ben aviat, però preferiem ser previsors i tenir temps. Pintaven aigua cap a la tarda així és que si erem al refugi molt millor.
Part del principi vam poder fer-lo sense neu i les raquetes a la motxilla. Just on començava el bosc trobavem neu però era tant dura que de moment no ens feia falta calçar-les, i la veritat és que s'agraïa.
Un cartell amb l'originalitat de Saboredo ens indicava que anavem per bon camí. L'aventura començava a agafar color!
Tot i haver trams amb bastanta perpendicular, la xica pujada la mar de còmoda, així és que en certa manera començava a respirar. Ja no em veia arribant de nit com l'altra vegada, ni obrint traça en plena neu verge sota de 2m de neu :)
Començavem a deixar la part més boscosa enrerra i treien el nas les primeres punxes per a saludar-nos. El camí direcció la presa començava acostar-se. Sabiem que ens esperava una última pujada fins no arribar-hi una mica dura, però res que pogués amb nosaltres!
Amb un bon espectacle ens trobavem envoltats. La neu començava a ser considerable i allò de no enfonsar-se ja començava a quedar-se enrrera... Tot i que el Miquel i la xica ja s'havien calçat les segones sabates jo continuava entussida en què havia d'anar sense, que en plena pujada no me les calçava.... tot el que us pgués imaginar i més però... vaig acabar com tots els altres, calçada amb raquetes! hahah
Tot just fer l'últim tram la presa treia el nas, allò ens indicava que ja gairebé el podiem olorar. Realment el paisatge continuava sent igual d'incisador, enamoradís i maco com sempre l'hem vist, saboredo ens esperava!!!
Amb unes pujades considerables, un temps inmillorable i amb una mica d'agotament la xica feia traça direcció amunt. Semblava cansada de tant pujar, de calçar-se les raquetes, de caminar incomoda però tot i així continuava a l'alçada de la ruta sense perdre l'esma i les ganes d'arribar. Realment no em podia queixar!
Primer un al davant, després l'altra, ara ens feia de guia ella, mira mamà aquella nit pujavem per allí... d'aquesta manera l'anavem distreient fins que va dir un.. STOP!
Estava cansada, exhausta, no podia més... Tot just als peus del refugi però haviem de fer una parada considerable. L'agotament i el fet de fer dies no trepitjar els 2000m li costava mantenir el ritme. No hi havia pressa, no hi havia cap mena de problema. Parem i descansem el temps que necessitava. No estavem ni a migdia i el Miquel investigant ens deia que erem just als peus del refugi, així és que agafava aire per l'últim impuls fins al cim!
Saboredo l'esperava amb els braços oberts!
Sense adonar-se'n i amb la rialla que la caracteritza li obria les portes de bat a bat. Allí el tenia per a tota ella amb un sac ple de sorpreses i una familiaritat peculiar del Julián, el guarda del refugi. No s'ho creia, no podia parar de riure però erem altre cop davant d'aquell espectacle, altre cop amb els seus propis ulls podia tornar a observar tot allò que la fascinava. Els llacs coberts per la neu, els skimos descendent del port de ratera, els esquiadors que descansaven davant del refugi, la rebuda del Julian i la segona sorpresa del dia: dormiem a la cúpula, amb unes vistes de 5 estrelles!
Havia parlat amb el Julian i al ser el seu aniversari ens concedia el gran regal de poder dormir a dalt, on des del propi llit podies veure pondre la lluna i sortir el sol, i amb una mica de sort si el temps ens ho permetia podriem contemplar un cel estrellat en plena llum de la nit.
La boira que al matí envoltava baqueira començava a treure el nas, i els núvols venien amenaçadors.. Tot i així, nosaltres seguiem jugant al tres en ratlla com l'edat dels picapiedras, sobre d'una roca i amb palets i fulles com a fitxes :)
La tarda començava a caure i l'hora de sopar ja la teniem al damunt. Allò de sopar als set de la tarda se li feia ben extrany però a la vegada desitjava saber que tindriem de sopar per a poder-ho deborar.
La veritat és que vam tenir un sopar de 5* amb una sopa deliciosa, arròs exquisit fet pels guardes i el postre fet per ells.
De repent la llum se'n va anar i sense adonar-se'n li apareixia un pastis per a celebrar els seus anys. Vermella com una tomata i amb uns ulls brillants em deia... mamàaaaa, quina vergonya!!! Tercera sorpresa aconseguida amb èxit, una celebració a les altures amb una companyia immillorable!
Bufava les espelmes rodejada i del no res el Julian li donava el seu regal (cosa que ningú sabia), el llibre de la tina al carros de foc! Un regal que li va fascinar i que després de sopar se'l va deborar!
Un dia ple d'emocions es mereixia un gran descans, així és que després de veure que la boira no s'aixecava i les estrelles no feien llum ens n'anavem a descansar. L'endemà seria un altre dia per a descobrir nou terreny nevat.
Vegada rerre vegada vaig despertar-me al bell mig de la nit per aconseguir veure les estrelles, però tant sols divisava les grans siluetes dels gegants que ens envoltaven, així és que almenys teniem un despertar d'aquells de cine. Amb vistes als gegants acompanyats de la lluna, immillorable!
Després d'acabar-nos de despertar i d'esmorzar decidiem fer direcció ratera i sobre la marxa. Deixavem les motxilles al refugi per anar més lleugers i al baixar ens despediriem del Julian i el Victor.
A la xica li costava una mica arrancar, encara duia cansament del dia anterior però res que no fós negociable i fàcil de domar :p
Teniem ganes que tot i estar tapats per la neu veigués els llacs que envoltaven Saboredo. De fet només els coneixem gelats però tot i així tenen un encant especial. Així és que pas a pas obriem camí direcció amunt. Amb els metres de neu acumulats i seguint la traça d'skimo era fàcil divisar el camí però a la vegada durillo ja que era més dret de lo normal... Tot i així el primer tram el teniem superat a bon ritme.
Després de contemplar i ensenyar-li tot aquell paradís, li explicava la situació. Erem direcció el coll de ratera, no volia enganyar-la ni fer-la patir. Li explicava el que ens quedava, el que venia ara ja que els seus propis ulls ho podien divisar. Creiem que després d'aquell tram tant dret ja es divisaria el coll però no ho teniem clar, així és que la decisió de pujar-ho a descobrir era seva.
Decidia fer el tram dret i vere si així podia veure la vall de St Maurici o s'havia de pujar més.
Una pujada amb zig zag, curta, intensa però sense satisfacció final. Darrera d'ella en teniem una altra igual on no és veia en cor de fer-la. De fet duiem un ritme bastant animat però ja no podia més. No tenia ganes de pujar més i ni tant sols les vistes que pogués trobar a dalt la feien seguir, així és que era la seva trabessa i era la seva decisió. Li ensenyariem els últims llacs mirats des del punt més alt i girariem cua, ens quedavem als peus del coll però no es mouria d'allà!
Després de mirar, ensenyar, explicar, descansar i fotografiar era hora de tornar i començar a despedir tot el que envoltava la vall.
La pujada havia sigut rapida però la baixada encara més! S'ho va passar bomba al veure que no queia, que podia controlar les seves passes... Per a ella era molt important després de l'experiència que la va marcar fa uns anyets, així és que més contenta no podia estar.
En res trabessavem el llac per sobre com nens petits i anavem a carregar motxilles. Ens despediem del Julian al qui li donavem les mil gràcies per tot el tracte que haviem tingut, ens havia fet sentir com a uns més de la seva propia familia i això no ho aconseguia tothom. Marxavem amb nostalgia però saben que tornariem molt aviat, la Itziar volia conéixer a la Coco! :)
La baixada llarga però curta, silenciosa i concentrats anavem seguint les traces ja més que xafades on ens durien direcció Locampo, direcció la civilització i lluny de tot aquell silenci i magia de la muntanya. En certa manera no voliem però a la vegada sabiem que podem tornar sempre que volguem.
i així és com acabava l'aventura de dos dies perduts al bell mig d'aquest tresor tant ben guardat, raquetes carregades a la mà i la motxilla plena d'històries. Ha sigut una aventura més enrriquidora on crec que l'he fet créixer una miqueta més com a persona i a après a valorar tot allò que ens envolta. Estic segura que voldrà tornar, amb més ganes que mai i voler explorar més.
Una història real on poc a poc anem omplint un saquet ple de magia i només nostra. La pròxima ens espera!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada