Finalment el tete no podria fer-me de llebre, així és que havia tingut el temps suficient per a mentalitzar-me que m'havia de demostrar a mi mateixa que podia sola. El gran repte el tenia a un mes escaig i era la única forma on podia veure com responia el meu cos. No m'estava acompanyant massa en els últims mesos, però no podia amb la meva il·lusió i entusiasme!
Sona el despertador, agafem motxilla i enfilem autocar amb la Juanin i l'Anna Isanta. El viatge se'm feia curt i la fresca de bon dematí ens feia espavilar ràpid. La foto de cortesia que ens la feia la Laia i engeguem motors!
Comencem trotant però tinc clar que aviat li perdré la pista. L'Anna ha sortit abans i naltres dos fem mano mano fins la primera pujada. Cadascú agafa el seu ritme i segur que ens retrobarem! De tant en tant vaig sentint si vaig bé! Li dic que si,que tranquil·la i al seu aire que tard o d'hora arribaré!
Ara és la meva, vui posar-me a proba però dins dels meus límits. No vui sentir-me agobiada ni cansada, vui trobar aquell punt intermig on em dóna la xispa necessària. M'imagino certa persona al meu darrera aprentant-me i tirant de mi, algú que m'ha mentalitzat i que algun cop em compartit km's, d'aquesta forma ric sola i sense adonar-me'n ja sóc fent la pujada de la creu de ferri. Aquell zig zag tant horrible però que em posa contenta per a poder-lo pujar sense complicacions ni dificultats, de moment tot rutlla bé en un gran '47! :)
Evidentment el temps no em persegueix però si m'agradaria millorar envers l'any passat. Després de despullar-me tal com em deia el Jordi Roqué era hora de continuar. El fred ja havia passat i venia un petit tros de baixada. Era hora de posar el pla en marxa. Pujades caminant i baixades+pla trotant, avere com aguantava!
Camporan s'atanssava! Els corriols eren molt amens i donava gust trepitjar aquell terreny, feia un temps esplèndit!! i al vell mig del camí, en plena pujada on semblava que no s'acabava mai s'esperava el Llibert Cases. Avui era jo la que estava a l'altra cara de lobjectiu i em sorprenia apareguent del no res, regalant-me una gran foto, gràcies!!!
Deixant el posturetis enrerra i veien un espectacle de natura em tocava continuar tirant. La veritat és que m'estava trobant molt bé i m'animava d'anar fent xino xano i sense encantar-me. Començavem a deixar de banda la banda de perves i viu de llevata per a començar a treure el nas el nostre Pallars.
Amb un Sta Engràcia que es podia començar a divisar per la Carena s'havia que l'abituallament no podia estar gaire lluny, la floretes m'hi esperava!! ;)
Allí vaig trobar-me amb la Juanin i l'Anna. No devia anar tant malament que encara les trobava allí! Això o potser que portaven estona a l'abituallament!heheheh.
Després de repostar no em podia encantar massa. No volia que m'agafés la forta calor, així és que després de vere com arrancaven a córre les dos flors a mi també me n'agafava ganes! i aqui començava el meu calvari!
Tot i dur-les al davant, tenia molt clar que cadascú duria el seu ritme. S'havia que tant sols eren 5km de baixada fins arribar a Sta Engràcia, però... la planta dels peus ja no era meva. O corria o se'm desfeia del mal que em feia. Així és que vaig decidir baixar corrent tot el tros que pogués aguantar. D'aquesta manera no notaria tant la xafada i potser ho aguantaria millor, les pedretes eren el meu calvari!!
Sense adonar-me'n estava baixant tota l'estona trotant i arribada a la meva part més especial, als caballs. Allí estaben, sense bellugar ni la cua quan els corredors passavem... Eren ben majestuosos però no em podia entretenir, així és que amb un "hola" fugaç els passava, l'Oscarito m'esperava a l'abituallament de Sta Engràcia.
Allí també hi trobava veïns del barri, al Sergi i l'Inur que havien pujat amb bici, el Gilbert que venia a rebre la Sandra... Tots eren ben coneguts i la companyia era esplèndida, però altre cop era hora de tornar arrancar. Ara ja no em volia entretindre, en no res em trucava el Miquel per preguntar-me on parava i ja li podia dir al barranc de Talarn!!
Ell va quedar-se sorprès però jo encara més quan m'adonava que ja practicament era a casa. Aquell camí estava farta de fer-lo, per allí feiem passar la cuca de llum, allí era on m'havien sortit uns jabalins un dia d'entreno, ja només em quedava una intensa pujada per a veure si la mare del Xarli treia el cap pel balcó i amb un salt em trobava a tremp. No volia cantar victòria, però meta s'olorava i la Olga s'enduria una gran sorpresa!
Sent a Talarn trucava a la xica de que la mamà estava a tocar! Volia fer-me l'arribada i ser al peu del canó com sempre ha estat. Allò ja ho olorava, les cames m'anaven soles i el cor m'anava descontrolat. L'Aisha i el Gerard em passaven a passo ligero i jo també accelerava. Els peus ja tocaven Tremp, ja només em quedava crusar-lo i xafar meta.
Allí la tenia, amb la rialla més gran del món i llesta per a donar-me la mà. Preparada per a viure juntament amb mi una de les entrades més satisfactòries que mai he fet en un cursa. Evidentment no era la primera en arribar però aconseguir rebaixar 1h de l'any passat era el regal més gran del món! No perquè m'hagués tornat competitiva, sino perquè havia sigut capaç de posar-me a proba, controlar tot el dolor i gestionar-me de la manera idònea per a saber que estic preparada per Menorca, SI, la CdC m'espera amb els braços oberts, ara sé que estic preparada pel meu gran repte de l'any!
Tal com va dir-me el Raul... Voler és poder i tu POTS!
Gràcies per fer que confiés en mi mateixa, els entrenaments m'han donat els resultats que volia, però sobretot la constància, esforç i sacrifi m'han donat el regal més gran, mantenir la rialla!
Aquest era el resultat, la reunió d'unes persones gegants al meu costat!
A per la següent aventura!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada