Dos etapes! Caranejant Rocalta i cota 2000 hotel.... Llessui!

De punta a punta el Pallars i arribar a la vall d'Asua?
M'encantaria tenir la resistència suficient per a poder fer-ho, però de moment m'he d'aconformar en fer-ho en dos etapes, que no han sigut poc, i molt intenses!

Per trencar una mica la rutina, la setmana la feia començar amb dijous, no valia la pena recordar els dies sense festa i només anar a currar, tot i que sempre és important... Tant sols el dia abans escolliem amb el Miquel el destí, sense saber ben bé on acabariem i com. Rocalta (descobria el nom el mateix dimecres) per a mi sempre havia sigut aquella carena que em cridava l'atenció. Volia fer tot el roc de Pessonada si o si per dalt i finalment ho aconseguia! En menys temps de l'imaginat em veia passada la fita del roc i buscant el punt geodèsic de Rocalta.

Evidentment i com era d'esperar portava les dos llebres al davant, però allò no feia arrelentir res. Anavem fent sobre la marxa i preguntant-nos si seria aquella última punxeta que divisavem al fons... Semblava que es començava a dibuixar camí entre carena i carena, però com que no n'estavem segurs decidiem fer via per la pista forestal. Aquesta segurissim ens hi duria, ja que conduia a la serra de Boumort.
En poca estona enfilavem amunt l'últim tros per a divisar el punt geodèsic. Allí el teniem, ben majestuós i amb unes vistes espectaculars. Podia veure tot el trajecte que havia fet uns mesos enrerra participant a la cursa de les Trinxeres, i és que des d'allí dalt St Corneli imposava!

Unes vistes a vol d'ocell que només es poden entendre quan ets allí. Feia vent i fred, però no podies deixar de mirar. Tot el llac amb aquell verd-blau, els aguilots que ens anaven acompanyant tota l'estona, el Homer (roca santa) si et giraves cap a l'altra banda, on encara es podia divisar tota la vall fosca enfarinada. Realment valia molt la pena ser allí.

Tot i així vam fer via cap avall ràpid, voliem acabar la nostra circular donant tota la volta a la carena, passant pel punt militar (no recordo bé el nom) on Franco havia deixat petjada, i tornant per St Joanet. La veritat és que va ser una caranejament increïble, alli on et veies diminut et senties la persona més gran del món. Poder recórrer tots aquells rocs, tenir-ho tot als teus peus i veure com s'aixecava tot sota les teves mans et feia sentir una mica millor!

Aviat arribavem al punt de trobada de la fita, ja només ens quedava una mini carena a comparació del que duiem a les cames, passariem per St Joanet i fariem cap al cotxe, on hi arribavem sobre les dos de la tarda i ens donava temps d'aprofitar encara una miqueta més el sol i el poc vent que feia a Pessonada :)
Un cop més un bon entrenament per a començar la primera part del Pallars!

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Aquell poste de colorins feia dies que m'havia picat la curiositat, aquell camí tot verge que xafavem amb la xica la mateixa setmana ens havia marcat i la possibilitat de calçar-me la taula ens va empenyer al pas final!

Així es presentava el fred de diumenge al dematí, deixant una Argenteria espectacular on ens marcava que les temperatures serien també espectaculars! :)
No haviem mirat pronòstic de temps, però anavem preparats per a tot. Tant si les temperatures eren sota zero com si haviem d'anar amb calça curta.

Després d'arribar i carregar tot decidiem fer camí per la pista. Donariem més volta però amb el gruix no massa elevat que teniem de neu hi pujariem bé sense raquetes, tot i així portavem els grampons per si acas :)
Anavem pujant deixant enrerra tot el poble de Llessui, on es veia preciós i el majestuós Montsent ens començava a fer companyia. La neu havia marxat molt, tant que es tornava a divisar perfectament tota la part rocosa que té. A mesura que anavem pujant començaven a treure el cap Montorroio, la Pica al fons... Tot allò començava a ser tentador, però primer calia arribar a l'hotel.

La pista se'ns començava a fer pesada i poc aventurera, així és que el Miquel em temptava a fer via recte amunt amb una vertical... Primer li deia que no, però al dir-me que l'hotel ens quedava al recte... venga va, un bon entreno i amunt!
La pujada va ser dura, molt dura! Feia dies que no intentava posar els peus direcció sobre 2000 i això es notava, tot i així anava fent. La Lúla, ja portava el doble de km's que nosaltres i semblava que estés fresca com una rosa, en canvi jo, semblava una padrineta amb bastó! eheheheh.

Poc a poc i sense adonar-me'n, el tito m'anava enganyant per acabar d'arribar, semblava no acabar maiii!!! heheheheh.
Per fi, després d'un bon desnivell en una pujada molt intensa, divisava un teulat! Allíiiiii ho tinc!! Com no sigui l'hotel em planto aqui, li deia al Miquel :)
Però finalment si que ho era, arribava a cota 2000m treient la llengua però més contenta que mai! Havia guanyat totes les adversitats que mai m'hagués imaginat! Tornar a fer una vertical al vell mig de l'hivern, arrosegar-me com un cuc contra el vent i ser més tossuda que mai, però allí ho tenia! Amb l'ajuda del Miquel, però hi posava els peus!

Només arribar feia de maquinista, em tornava nena petita columpiant-me als antics telecadires, em paralitzaven les vistes que tenia al davant... però allí estava, aconseguia un cop més el nostre destí, el nostre repte del dia i amb la rialla més gran del món!

Realment estavem dins del paradís. Teniem tota la vall d'Asua a les nostres mans i no ens deixava indiferents.
El vent ens feia amagar dins les antigues casetes que encara estaven de peu. Ens endinsavem dins l'hotel, on tot estava trinxat. La gent que anys enrerra ho havia saquejat havien deixat un hotel trist i apagat. Tant sols hi queda les parets mig trencades i les finestres tapades.. Realment trist i desolador veure un panorama així...

Després de dinar, de mirar com la Lúla ens marcava que hi havia alguna cosa que no li agradava i de mirar i remirar el Montsent... Decidiem que per avui ja n'hi havia prou. Era molt temptador tot el que ens envoltava, però hi havien molts més dies per a tirar més amunt. Era hora de recular i tornar avall, aquest cop si, per pista!

Tot i així ningú em treia uns òbtics impactants. La forma que havia creat el vent sobre la neu et feia creure per instants que estavem a la Sibèria, hheheheh. Es formaven unes escales molt peculiars, que als tres ens van fascinar! Després de veure i intentar acaçar amb aquelles dos gaceles, continuavem pista avall. On a zones, la neu realment hi havia deixat gruix... Tot i així es caminava bé, ja que el vent l'havia gelat i endurit, cosa que ens facilitava la petjada :)

Aviat tornavem a ser al cotxe, i pensavem que faltava una mica més de diversió! Després de fer menjar la Lúla i de preparar les coses.... Havia arribat el moment de calçar-nos la taula després d'unes temporades sense fer-ho. Li treia la pols després d'uns quants mesos, però tampoc havia oblidat massa de com es feia, heheheh

 Després d'unes quantes baixades ja tornava a aguantar l'equilibri i tornava a sentir l'aire a la cara, per fi deixava de tenir el cul a terra! hahahahah.
El Miquel ho probava, tot així crec que no li va acabar d'agradar, però ara ja no podia dir que no s'havia ficat una taula als peus ;)

En resum un bon diumenge, un bon final de setmana on m'enduia dos etapes d'entrenament que tenien lo seu i que ningú em treia el seu desnivell. Després de veure vaques voladores i cabres amb ales, crec que era hora de tancar la setmana!! hehehe

Ara només queda esperar uns dies més per a tornar a fer de les meves!
Salut i Non sTop*