Artiga de Lin i els estany de Pois.

Després de la gran ressaca que ens havia deixat la 4Rocs, tocava relax i estirar les cames, així és que no podia buscar millor manera que anant muntanya amunt altre cop :p
Aquest cop havia triat la vall de Peguera, arribant al refugi JM Blanc i els seus encantadors llacs, Tort de Peguera, el Negre, el dels Lladres... tots increïbles, deixant-me unes òbtiques in imaginables i impossible d'explicar amb només una fotografia! jejej

Un dia increïble el qual no deixava indiferent. Posteriorment tocava dies en família, recol·lecta de boletus i passejada pel congost de Montrebei i Siegué, uns paratges increïbles fins al vell peu de Montfalcó amb una remullada agraïda i merescuda. Una sortida espectacular on la vam saber disfrutar com mai!

Després d'aquesta desconnexió, podíem dir que ja estavem preparades per al diumenge! Això volia dir, que ja podíem tornar a fer de les nostres, així és que ahir la Val d'Aran ens esperava amb una ruta increïble!

El dia començava una mica més tard que de costum, si és estrany, però encara estavem cansades i ho retrassavem una hora, ejejej. Sobre les 10 el mati Artiga de Lin era als nostres peus i la seva vall igual que la primera vegada, ens deixava bocabadats!

 Aquest cop deixavem el colh deth Toro (coll del fons) per un altra ocasió i ens endinsaríem pels estanys deth Pois i el coll deth Aranesos si hi arribavem. Anavem sobre la marxa, amb un punt limit fix però sense saber si ho coronariem, això feia que la xica estés més tranquil.la i anés al seu ritme, però ens esperava una bona vertical sense saber-ho!!

Ni el Miquel ni jo ens ho coneixiem, ell era el primer cop que hi posava els peus i jo el segon, així que poc sabiem. Portavem mapa i el sentit de l'orientació, l'objectiu el Tuc de Molières, la destinació... ja es veuria!!

El paisatge un cop més era increïble, i era bastant amè. Al haver deixat tota la vall plana t'endinsaves dins d'un petit bosc on jugaves a entrar i sortir fins que els deixaves al fons i començaves a enfilar amunt fins la "petita" congesta de neu que es veu al fons de la fotografia.

Primer em pensava que borejariem tota la muntanya i "entre dents" pensava... ja podriem arribar amb aquell forat de neu, quin forat i que gros!!! I mai més ben dit, allà haviem d'anar jajajajaj.
La pujada feia suar, però entre flors, bixitos que anavem trobant i zona d'escalada no es feia tant pesat, ja no només per la peque sino també per la Olga, suava la cansalada però valia la pena per tot el reportatge que obtindria :D

i puja que pujaràs.... Mamà encara no?? Miquel,  no deixa de pujar això??? i és que sense saber-ho ens cascariem uns 4km més o menys amb uns 750+... sort que vam saber-ho al arribar a casa! jajajaj

De cop, el Miquel va arrencar a córrer, allà on volia arribar ell... on coi va? pensava - .... però que ben preparat anava! Jo havia trobat la manera de fer foto al forat per baix prò.... El senyor havia trobat la manera de tenir el niu a la mà, de ser dins i convertir-te en un oso yeti! jajajajja.
La nena no ho tenia clar, el cansament i el respecte li feia tirar enrerre, però al final va tirar-li més la curiositat! Allí semblava estar en un altre món. Per la part de dalt l'aigua havia fet una cova amb la neu i s'havia convertit amb gel! De tal manera que havia fet com una coveta on queia la cascada de l'aigua a dins, increible i explicable només amb fotos! jjejeje

Després de refrescar-nos i fer el tonto per allí dins haviem de continuar.... pujant!!! Així és que ens tocava mentalitzar que allò només faria que pujar fins que no arribessim als estanys. No podia faltar gaire, ja estavem coronant tota la vall que veiem des de baix però... a la montanya mai se sap! jejej

Allò ja no teniem! El coll dels Aranesos ja es començava a divisar així és que no podia falta gaire pels estanys. Va mamà.... estic cansada de pujar, i és que no era per a menys pobreta!!
A l'esquerra ja es divisava el Malh des Pois (quina parla més curiosa, jejejej) i..... txán!!! Allí teniem el primer estanyolet!! Bieeeeeen!! Sense esperar-nos-el, El primer tram aconseguit!

Era petit i ens l'haviem passat de llarg, quedava com amagat i fins que no havies pujat una mica no es divisava. Al girar-nos el vam veure, però era increïble. Aquell blau juntament amb el verd de tota la muntanya feia que fós un estanyolet únic, com cada un dels que em recorregut al llarg d'aquest estiu.
Vam decidir continuar, a escassos metres segur que s'amagava el estany de Pois, i allí parariem a dinar. Valorariem si continuar o girar cua. De moment el temps pintava bé però sabiem que havien donat aigua! Així és que una miqueta més amunt i ja hi som Itziar!

La veritat és que començavem a estar tots ben tips de tan pujar, entre boscos, selves, escalades i més muntanyes anavem ben servits. A cada muntanyeta que feiem esperavem el gran estany, però no hi havia manera de que arribés! Fins que... de repen es divisava algo gris al fons, però molt al fons! El gran llac tenia tant poca aigua que per a poder-lo veure havies de pujar dalt d'un roc! jejejejej.

La veritat és que ens esperavem un estany més ple i a primera impresió ens va decepcionar. Però després amb el seus colors i tota la vall als seus peus el feia més majestuós. Allí es respirava tranquil.litat, sense agobiaments ni presses... fins hi tot vam trobar-nos marmotes!! Sisisisi, però renoi que els hi pesava el cul per a posar-se a córre! hhehehehehe.

Vam dinar, vam descansar i vam decidir que ja en teniem prou. El tuc no es mouria de lloc i si voliem continuar ens tocava pujar tota la tartera del fons i borejar per darrera el malh des pois, així és que ho deixavem per un altre dia on haguessim matinat més i ens ho haguessim pres amb més "pressa" jjejejej.

Després de fer el ritual de fotos, pallassades, descans i demés ens tocava la baixada. Seria fàcil però a la vegada lenta, fins hi tot a vegades són més "putes" que les pujades, així és que poc a poc vam anar deixant la vall dels aranesos per a tornar a Artiga de Lin. Deixant unes vistes increïbles, on els núvols començaven a ser protagonistes i on encara quedaven forces per a fer la baixada corrent! Sisisisisi, la senyoreta Itziar encara li quedaven forces per a fer carreres a la vall per a que no l'agafessim!!!

Així és que un cop més ens haviem sortit amb la nostra, ser lliures dins la nostra naturalesa! No em feia falta res més, i és que a vegades ens obsessionem a buscar algo que tenim al davant! Només cal obrir bé els ulls i saber disfrutar-ho de valent!

Així despediem la jornada d'ahir, amb una imatge impactant i tot un sac ple d'emocions dins nostre!
Ara a preparar el dijous, ens n'espera una de bona!!!

Salut i Non sTop*