Aquesta era la representació que teniem aquest any a la cursa, cadascú a la seva manera aportava el seu granet. La xica fent la dels més menuts i disfrutant com una enana i jo tenin la llebre que últimament m'acompanya, el Miquel :)
Després de recollir dorsal, saludar a l'organització que ja coneixem de cada any i passar una miqueta de fred era hora de demostrar que un cop més podiem lluitar-hi.
Aquesta vegada tot era diferent. L'esquena no estava bé, la Olga no estava bé, possiblement en un altre moment no hauria ni fet la sortida però havia de fer-ho per la causa. Gent com jo estava molt pitjor, així és que havia d'intentar lluitar per començar i acabar aquells km, per la causa!
Deixavem la xica ajudant com una campeona i ens donaven el tret de sortida!
Entre trams de corriol, asfalt i pista m'anava defensant. El Miquel s'anava avançant, ara una foto, ara t'espero, ara miro si ve... s'ho passava bé hi tot!
No és que em trobés de la millor manera però a les baixades mitjanament encara em podia defensar, i un cop tret el nas el pantà de Rialb, sabia que ara ens venia la nostra. El corriolet de bosc diverit entre salts i pedres que tant m'agradava. No me la podia jugar, però amb prudència podia passar-m'ho bé i deixar una mica l'escombra al darrera, si un cop més la duia als peus però jo continuava amb entusiasme i ell mantenia la distància :)
Amunt, avall.... i la eterna pujada, la primera del tram. El Miquel em deia que endavant que no era res, però.. em coneixia el tram, sabia dibuixar el track amb els ulls tancats i això feia que se'm fés una mica més difícil. Arribavem a l'abituallament on ens esperaven amb els braços ben oberts i més contents que mai. Després de descansar segons i veure que no podiem parar massa, continuavem el nostre caminet. Em posava una mica nerviosa dur l'escombra al darrera, li deia que se'n fotria un fart, però em deia que tranquil·la. Finalment vaig aconseguir veure'l com un corredor més i xino xano anava fent.
Trams xulos com aquests em feien recordar que aviat arribaria l'última pujada i més llarga però ara tocava disfrutar una miqueta. Dins les meves limitacions intentava fer pas per pas i el Miquel m'ajudava a que fós una mica més fàcil. Arribava la zona de borejar l'aigua, tot i que crec que era l'any que me'l trobava tant baix!!!
Perspectives d'angles diferents abans no començar el tram final, aquella pujada eterna. Primer el tram de sorra intens i després el tram de roques i escletxes. Realment era una de les parts de la cursa m´s maques que passavem abans no fer l'entrada a meta, però també era una de les més dures.
El meu cos començaa a dir stop i fins hi tot amb l'ajuda dels pals em costava caminar. El Miquel m'oferia corda però jo, un cop més, tota tossuda li deia que no. Que si havia arribat fins allí podia fins al final.
Paravem segons, mirava amunt i Tiurana ja treia el nas. Allò em recomfortava perquè ja arribava però tot i així em costava. Però... estava a res de meta, estava a res de retrobar-nos amb la xica! Havia de fer-ho per ella, per mi, per la llebre, per la causa.. Simplement havia de fer-ho!
Crec que la meva cara pagava i crec que en algun moment donat el Miquel va veure la part més apurada de mi, però com deia al principi hi ha molta més gent com jo, hi ha molta gent pitjor que no poden fer ni un pas així és que tal com havia decidit, faria del primer a l'últim pas, em costaria més o menys però ho acabaria fent. Potser no seria el meu millor marcartge, el meu millor temps però si la meva millor cursa! Hauria lluitat contra jo mateixa, contra el meu dolor i li hauria demostrat que podia amb això i molt més!
i així era com arribava d'esplèndida, amb forces suficients per fer de les meves pallassades!! Havia sigut una cursa dura per la lluita contra mi mateixa però la més satisfactoria que mai per la causa que tenia, i dintre de tot plegat m'enduia la sorpresa d'haver rebaixat el temps de l'any passat! Així és que només em quedava donar-li les gràcies al Miquel per acompanyar-me i ajudar-me a fer-ho realitat i donar pas a la xica, era la seva hora!!
Amb l'entusiasme i força més gran que crec recordar tota aquesta colla de menuts van sortir disparats. Després d'estar-se tot el matí recollint bosses, donant esmorzars i donant servei als corredors tenia na força increïble per a fer les dos voltes al poble. Si, no era gran cosa el recorregut però per ella el més satisfactori, col·laborava un cop més amb aquells que ho necessiten.
Estava cansada, agotada, exhausta i vermella com un pebrotet però arribava a meta amb aquella rialla que la caracteritza. Amb aquell entusiasme que només sap posar-hi ella, un cop més s'ho havia posat a la botxaca amb l'il·lusió més gran del món, Tiurana havia sigut, l'havien conquerit per 3r any consecutiu!
L'any que ve tornarem, i amb més força que mai!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada