Grans reptes, petits objectius!

Grans reptes, petits objectius!
Tenim tota una vida per tocar de peus a terra, de moment continuarem tocant el cel!

divendres, 30 de setembre del 2016

3125 + 3143 = Verdaguer & Pica d'Estats

Una ascenció planejada de feia molt de temps, una aventura que sabia que seria dura i una mica de falta de motivació, això era el que diumenge passat tenia a la botxaca.
Havia descansat molt poc, tot i venir de vacances la platja no havia ajudat i les poques hores dormides no havien sentat massa bé..Tot i així vaig carregar la motxilla saben que podia aparéixer un NO d'atacament de cim.

El dia començava motl molt d'hora, sort que el Miquel conduia perquè sino crec que enlloc de desperta'm pels cèrvols que trobavem al camí, m'hagués depertat al llit :p
En un obrir i tancar d'ulls erem a l'aparcament. Aquest cop anavem amb la Yennis i la Isa, però no deixava de recordar el primer cop que vaig xafar vall ferrera per coronar la pica. La Silvi crec que la vaig tenir present en tot moment. En cada pas, cada cosa que veia i cada decisió, era com si estés allí amb mi ;)


El dia encara no s'havia aixecat i acompanyats de la lluna semblavem cuquets caminant enmig de la foscor. El frontal t'obria camí i tant sols et deixava veure aquella rodona que t'anava perseguint. Realment potser era millor així, era l'única manera de no adonar-me tot allò que em faltava tot i saber-ho.
Anava tirant com podia i vaig decidir passar la última, aquest cop no em trobava bé. Tampoc em servia de gaire parar perquè no passava així és que poc a poc m'anava obrint camí mentre la resta anava esperant.


El dia començava a despuntar i l'estany de sotllo ja ens treia el nas. M'havia costat però allí estava. El Miquel em preguntava si volia parar, que havia de menjar però li deia que millor a la caseta de l'estany d'estats, el teniem a sobre i allí no ens agafara fred. No en feia massa però al despuntar es notava. Així ho feiem i després de grimpar una miqueta l'Estats treia el nas.


Ja feia estona que la pica i el verdaguer treien el nas, però només els que ho coneixiem ho sabiem així és que era hora de donar-ho a conéixer. Tots estaven entusiasmats i començavem a pensar que potser era possible el cim. Haviem conegut a dos nois que també volien coronar. Un d'ells semblava costar-li més i ja que era el nostre ritme vam acabar tots plegats, l'IVan i l'Albert s'afegien al grup :)


Després de menjar algo salat i veure aquarius que m'anava donant la Isa semblava que les ganes de vomitar començaven a desparéixer, començava a veure-ho d'un altre color. Sabia la tartera que m'esrava, la pujada tècnica i dura que ens venia per a poder tenir la gran recompensa. Com també sabia que si no em trobava bé havia de recular. El meu cos s'ho devia ensumar i per a no tenir que esperar hores sol va decidir tirar endavant.


Va ser una pujada en silenci, acompanyada de tots una mica. Ens anavem turnant entre tots i ens anavem esperant mutuament. Ara no tiro, ara paro, ara m'ho miro, ara m'impresiona.... Vam tenir de tot entre tots però realment se'm va fer molt curta, en un obrir i tancar d'ulls tenia el coll aquell enamoradís al meu davant. Una línea fina que ens separava amb frança i que era majestuosa.
El Sotllo ens saludava al costat mateix, tot emblanquinat i tentant-nos a pujar-lo tot i que sabiem que no tocava.




Després de descansar, mirar-nos-ho bé i preguntar vam decidir pujar per la cresta, era el que estava previst i no pintava tant malament. Les boires s'havien aixecat però encara eren lluny. La gent que descendia, una hi havien passat i d'altres no. Alguns ens deien que la canal estava gelada, d'altres que només tenia neu toba... Així és que si no podiem passar ja reculariem. 


Els dos que coneixiem camí erem jo i el Miquel, així és que ell al davant i jo al darrera. Ningú es quedaria sol i portariem la distància suficient com per a que no ens caiguessin les roques en cas de desprendiment. Hi havia passos divertits per dir-ho d'alguna manera i als que els hi va fer més respecte van passar la cresta per sota. El primer tram de cresta cresta vaig fer-lo sola, ens pensavem que era per una canaleta i al anar última vaig decidir que ja la començava allí. Després va venir a buscar-me el Miquel on ja va quedar-se seguit de l'Albert. La resta pujaria pel camí de sota. No era exposat com aquest i al tenir respecte a les altures anirien més segurs.





Va ser una cresta molt divertida on ja no recordava com s'hi disfrutava, anavem saltant com isards i sense adonar-nos ja erem a la canal de verdaguer. Allí el temps ens va fer una mica la guitza. Ens va agafar la boira, però anava fent. Semblava que volgués fer algo però de moment tant sols anava i venia. No era problema ja que la canal ens la coniexiem també i només haviem de vigilar anar molt més distanciats. El cop que hi vam passar estava molt desfeta i no valia badar.


Aquest cop pèro tenia neu enlloc de rocs voladors i realment no sé que era pitjor. La neu s'havia glaçat i s'havia d'anar amb peus de plom. Relliscava més del que creiem, així és que un per un i anar fent. Altre cop vaig quedar-me al darrera. De tant en tant es sentia la Isa preguntant per la Olga i entre els últims ens anavem preguntant si tot anava bé. Finalment, va ser molt menys del que semblava i practicament teniem el Verdaguer a tocar. Ja només ens quedaven quatre passes entre rocs espillosos per a poder-lo tocar, el primer objectiu era aconseguit amb molt d'èxit!






D'aquesta manera tant autèntica ho celebravem (la foto me la va tirar el miquel, ja arribarà el dia que n'apendre a tirar-me-les soles hahahahah). Ho començavem a tenir tot al nostre abast. A 3125 practicament xafavem estats, sotllo, la tartera... tota la vall Ferrera la teniem als nostres peus i la creu omnipotent ens feia acte de presència.
La boira ens havia marxat però un aire gelat s'havia aixecat, semblava que volia començar a ploure així és que no ens podiem encantar gaire. Mentre la resta ja havien començat a tirar jo i el Miquel ho feiem darrera. Ens agrada massa contemplar tot el que tenim al nostre abast i ens embabem :)

Allò va ser vist i no vist, en res vam baixar fins al coll i vam grimpar cara amunt amb les ganes més grans del món, després de tres anys plens d'aventura, podria dir que tornava a coronar el cel de catalunya. Em venien molts records al cap, la gran abraçada que vaig tenir dalt amb la Silvia, la gran alegria que vam tenir juntament amb el Miquel per primer cop d'arribar a la creu.... Tot era un cúmul de sensacions que aquest cop no va ser menys. En res em veia pujada a la creu!!



Després de començar el dia molt malament, de no trobar-me gens bé, de plantejar-me si girar i concienciar-me de que NO coronaria, podia dir que un cop més, gràcies amb l'ajuda de tots, havia lluitat contra tots els contratemps i em demostrava a mi mateixa que era capaç de superar-me altre cop. Tornava a estar a 3143 amb la rialla més gran del món!

Era hora de tornar a tocar de peus a terra i desfer camí. Anavem molt bé de temps, però el temps començava a deixar d'estar al nostre favor. Va començar a nevar-pedregar... Així és que recollim trastes i avall. Haviem pogut estar el temps suficient com per a poder tenir totes les instantànees del món menys una! 
Sisisi, com ho sentiu, ja cap al tard de la nit o l'endemà ens en vam adonar que el Miquel no tenia cap foto a la Pica sol, així és que... hi hauriem de tornar! hahah.


Tornava a encapçar la cua de serp en tota la baixada i la boira tafanera semblava que no volgués deixar-me de seguir. La neu s'havia convertit en aigua i començava a ser pesat, així és que sense parades vam intentar descendir lo més ràpid possible, Estavem cansats i anavem xops de les cames però no podiem parar. A la vegada feia aire i era pitjor, així és que vam anar baixant en silenci, sota l'aigua i com més ràpid millor!



Amb uns colors de tardor bellissims l'aigua començava a desparéixer. Realment ens regalava tot un espectacle per a al vista, a cada pas tenia parada obligatoria. Aquells colors encara no els havia vist mai en aquella vall i els havia d'aprofitar!



D'aquesta manera ens començavem a despedir de tota l'aventura viscuda. Uns colors de tardor amb la Pica una mica enfarinada. Des d'alli veiem com havia quedat blanquet i tot el que ens oferia, una natura en estat pur obrint portes tot just després d'una petita tempesta :)
Ja tant sols ens quedava la baixada fins al refugi i el retrobament amb el cotxe, l'història arribava al seu destí amb un raig de sol que ens acompanyava fins al final!



Un cop més un 3125+3143 podia dir que era la meva felicitat :D

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada