Per què? Perquè s'ho mereix i és la meva decisió! :)
Tot començava fa una setmana quan vaig decidir que necessitava desconectar de tot, tornar a ser nena, tornar-me a mi mateixa la rialla i quina millor manera que passar un dia sencer amb la meva segona familia? Amb la trupe al completo, decidia fer el seguiment al Carlitos, a la seva batalla de la MUT Montsec. Era el segon any que ho intentava i estavem segurs de que ho aconseguiria! Així és que allí erem per animar a tothom, però sobretot per a intentar ser el seu suport!
D'aquesta manera feien la sortida i ell com sempre, sobresortint a tothom, igual que un nen petit! :)
Després del tret de sortida i d'algun lio de carreteres arribavem a Corça, on veiem a la Pertusa de lluny i esperavem al primer abituallament la seva arribada. Alli portaria 10km ja a les cames i la boira semblava no voler marxar, però ni això l'aturava. Al cap d'una hora i poqueta estona més ja ens treia el cap, fent saltironets i veient nosaltres mateixos que "andava bien"!!
Ben moll arribava entre la suor i la boira pixanera, així és que després de recuperar-se (ni dos minuts va tardar) es despedia de nosaltres i agafava cami a la passarel.la, sabia que ara venia el rock&roll. Uns quants km's de corriols que disfrutaria com un nen, així és que teniem temps d'anar a esmorzar i anar cap al coll d'Ares, on li tornariem a fer la gran rebuda i veuriem despegar els parapentistes ;)
Al cap d'una curta espera (al costat del Toni, la Silvia i la Jose el temps em passava volant) reviem la seva trucada. Ens deia que llavors sortia d'Alzamora, així és que més o menys horeta i poc calculavem que faria l'entrada al coll.
Cunyaoooooooo, es posava a cridar el Toni! Pensant que era ell, una gorra blanca es divisava al fons... Prò quan treia el meu canó i mirava, patapam! Era un altre corredor!! Quin tip de riure, fins hi tot el fotògraf que hi havia per allí ens mirava amb cara d'espantat i és que no hi havia per a menys, erem els més escandalosos de tots, però d'això es tractava, de que tingués l'animació més entretinguda que mai!!!
Treien bastons amunt era la seva salutació km's escassos abans d'acabar de coronar l'última pujada. Tot i que havia sigut dura, continuava arribant al km 35 aprox fresc com una rosa! Preguntant quan portava i donant-li la alegria veient que portava dos hores menys del que ell es pensava!! ;)
Reomplim botelles, el veig pletòric com mai, saluda aqui i allà... Charlie vols el meu garmin? Podràs anar més guiat... SI! Va dir-me! A hores d'ara ell encara no sap el que va significar per a mi, de fet en aquell moment només vaig dir-li a la Silvi i a la Jose però ara és hora que ho sapigui. Potser per a molts serà una tonteria, inclús diran que quina cosa a dir, però que el Carlos s'endugués algo que era meu per a fer-li servei no sap lo important que va ser per a mi. Li era útil d'alguna manera i per a mi era important! Ara podria dir que hauria fet una ultra jo soleta, tindria la ruta grabada!! jejejejejeje
Era hora de marxar, així és que després d'abraçades i desitjar-li molta sort el tornavem a perdre de vista. Era hora d'anar a dinar ;)
Ens quedava llarga estona per a que arribés a l'abituallament de Moror, així és que vam tenir temps suficient per a descansar, assegurar-nos per on es pujava i per a que el Toni anés en busca del Carlitos!
Vist i no vist ja el tornavem a tenir alli!!! Acalorat per la xafogor que queia i per haver apretat una mica massa, però content per la resposta del seu cos. Anava 5è de la general, tota una bèstia!!! Així se'l mirava de sorpresa la Jose :)
Hehehehhe, bona eh??? :)
i és que a vegades una imatge val més que mil paraules, i jo em quedo amb aquesta la que em transmet infinat de coses del Carlos! La foto que m'enamora, la rialla que em transmet, la mirada que m'explica i el model que m'ho ha fet molt fàcil! Moments increïble que revisc al veure cop rerre cop les fotos! Mil gràcies
Després d'aquesta òbtica i d'aquesta rialla que transmet tant em costa continuar escribint, em fa reviure tantes coses.... Però era hora de despedir-se altre cop, però amb la millor companyia que podia tenir, el Toni l'acompanyaria i les tres maries baixarien el cotxe, seria el nostre millor moment!! Portar als dos jabalins al davant mentre naltres anavem ajagudes al cotxe! jejejjjej. Saltirons, pedres, xarcos que cobren vida i mullen al Toni... infinitats de moments que no canvio per a res del món!!
Avisavem a la Joana i al Miquel de que eren a 8km de cellers, ja que el volien rebre, així és que en res vam ser tots a Cellers esperant a les dos floretes!! Tenia un bon equip que l'esperava per a fer relleus i ell feia una bona entrada, tot amagant-se darrera un cotxe per a tenir una foto més divertida a la col.lecció ;)
El cunyao, la gorda, la Juanin, la dona, el Miquel i la fotografa era tota la trupe que el seguia durant tot el dia amb l'entusiasme més gran del món, crec que cap corredor portava tanta gent com ell! ejejeje.
Després de compartir una mica de tertulia, de dinar una mica i de recuperar-se de la tremenda calor que feia, havia de tornar agafar cami. El Toni el tornaria a acompanyar fins al peu de les 100 corbes per a que la pista no se li fés tant pesada, i el Miquel faria les corbes i tota la baixada de la Portella, vamos que no es podia queixar!!! Així és que ens deia... fins araaa!!!
Vam buscar camagrocs, vam montar la paradeta dels fruits secs i les patates, vam jeure al terra... tota una bona aventura mentre el carlitos es fumia una bona suada :p
Al cap d'horeta i poc li veiem treure el cap, la gorra blanca ja feia saltirons i duia 70km a les potes... Unes potes que per mala sort van començar a dir stop... La ultra altre cop se li resistia, i les rampes el feien ser "robocop" (amb el bon sentit de la paraula, i per als que heu vist el video sabeu que em quedo curta jajajaj).
Deixant bromes a part, quan no era una cama, era l'altra, quan no els dits i la planta del peu, i quan no tot el coll se li quedava clavat... Vam fer-lo estirar, beure i descansar, però semblava que allò s'acabava alli. Estavem molt més que orgullosos d'ell, el fet de no acabar no el feia ser menys, portava 70km a les cames més ben portats que cap altre, i la seva manera d'enfocar les coses i afrontar la realitat van ser les més sinceres i amb el bon humor mai vist. Així és que el cansament per aquest any es quedava alli, al km70 i deixant les 100 corbes per al que venia al darrera.
Res li treia mèrit, ni tant sols la retirada a temps. Només pel simple fet d'apuntar-se en aquesta experiència i haver fet el tret de sortida per a intentar fer-la realitat ja el feia vencedor. Ens havia regalat els millors moments de la seva vivència i a mi personalment em feia viure una història mai viscuda. Tinc moltes batalletes ja explicades, tinc unes quantes experiències com a fotogràfa a curses però el que va ensenyar-me ell, la força que va demostrar-me, la valentia que va treure de dins seu NINGÚ m'ho havia fet viure d'aquesta manera, així és que Charlie em trec el barret i et dic oLé!!!
Tal com vaig dir-te el mateix dia, la cursa l'any que ve hi tornarem! i mentre tu fas l'entrada de la ultra jo i la Silvia farem l'entrada de la marató, així és que preparat per una entrada triumfal!! :)
Tot un honor formar part d'aquesta gran història la qual té una teràpia de risoterapia al darrera inmensa. Ets GRAN Carlos!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada